Micopèdia

Àcid ibotènic

L'àcid ibotènic és un aminoàcid neurotòxic present a Amanita muscaria, a Amanita pantherina i a altres amanites. És un agonista dels receptors del glutamat, el principal neurotransmissor excitador del cervell, i es converteix en muscimol per descarboxilació.

El va aïllar el 1964 l'equip de Takemoto, al Japó, que buscava la substància del bolet que matava mosques, i el seu nom ve d'ibotengutake, el nom japonès d'una amanita. A l'organisme, una part es transforma en muscimol, de manera que els seus efectes i els del muscimol es barregen quan es consumeix el bolet. La concentració d'aquests compostos varia molt d'un bolet a un altre, i la intoxicació pot requerir atenció mèdica urgent.

Sabies que? És una eina de laboratori molt valuosa. Injectat en una zona del cervell d'un animal, destrueix els cossos de les neurones sense danyar els axons que hi passen, i això permet estudiar per a què serveix cada regió. S'utilitza amb aquesta finalitat des de finals dels anys setanta.

Adaptogen

Adaptogen és el nom que reben algunes plantes i fongs als quals s'atribueix la capacitat d'ajudar l'organisme a adaptar-se a l'estrès físic o mental, sense efectes estimulants ni sedants bruscos. És un concepte de la medicina tradicional i de la fitoteràpia, no una categoria farmacològica reconeguda.

El 1968, Israel Brekhman i Ilia Dardímov van proposar tres condicions per considerar adaptògena una substància: que sigui innòcua en les quantitats habituals, que ajudi l'organisme a resistir l'estrès de manera general i no sobre un òrgan concret, i que tendeixi a normalitzar-ne les funcions. Entre els fongs que se solen incloure en aquesta categoria hi ha el reishi, el cordyceps, la melena de lleó, el maitake i el chaga. L'Agència Europea del Medicament va revisar el concepte el 2008 i va concloure que els estudis disponibles no eren suficients per acceptar-lo com a terme farmacològic, i no figura entre les declaracions de salut autoritzades a la Unió Europea. Molts d'aquests fongs es venen també sota l'etiqueta, més àmplia, de bolets funcionals.

Sabies que? El concepte d'adaptogen va néixer a la Unió Soviètica durant la Guerra Freda. El 1947, el farmacòleg Nikolai Lazarev va encunyar el terme mentre investigava substàncies que milloressin el rendiment d'atletes i soldats sense recórrer a estimulants com les amfetamines. Anys després, el seu deixeble Israel Brekhman va desenvolupar fórmules adaptògenes que es van arribar a provar amb cosmonautes soviètics per ajudar-los a suportar el mareig, el desequilibri i la fatiga que provocaven els vols espacials.

Aeruginascina

L'aeruginascina és un alcaloide de la família de les triptamines, molt semblant a la psilocibina, però amb tres grups metil al nitrogen en lloc de dos. Es va descriure en el bolet Inocybe aeruginascens.

El químic alemany Jochen Gartz la va aïllar a finals dels anys vuitanta, i la seva estructura es va publicar el 2006, com s'explica a Inocybe. Més tard s'ha detectat en petites quantitats en altres bolets, entre els quals Psilocybe cubensis, on la va trobar un equip de Praga el 2020. Aquest tercer grup metil li dona una càrrega elèctrica permanent, i per això es creu que, tal com és, gairebé no travessa la barrera que protegeix el cervell. S'estudia com a possible peça de l'efecte séquit, i també s'ha proposat, sense proves, com a causa de la paràlisi associada als wood lovers.

Sabies que? El 1989, Gartz va analitzar 23 intoxicacions accidentals amb bolets al·lucinògens i va observar que els qui havien menjat Inocybe aeruginascens descrivien sempre experiències eufòriques, mentre que amb altres bolets eren freqüents l'ansietat i el pànic. Va proposar que l'aeruginascina suavitzava l'efecte de la psilocibina. Continua sent l'única observació en persones, i es basa en molt pocs casos.

Agar

L'agar és una substància gelificant d'origen vegetal, extreta d'algues marines, que s'utilitza per solidificar medis de cultiu. El seu nom ve del malai agar-agar. Barrejat amb nutrients, forma una superfície ferma i estable sobre la qual pot créixer el miceli.

En el cultiu de bolets, l'agar s'utilitza habitualment en plaques de Petri per treballar amb cultius purs: germinar espores, aïllar miceli net, mantenir una soca o detectar aviat una contaminació, ja que sobre una superfície transparent i plana qualsevol colònia estranya és fàcil de veure. Des d'aquí, el miceli sa es pot transferir a altres suports, com el gra colonitzat.

Sabies que? La seva arribada al laboratori es deu a una recepta de cuina. L'estiu de 1881, el metge Walther Hesse, col·laborador de Robert Koch, tenia dificultats per cultivar microbis sobre gelatina, que es liquava amb la calor. La seva dona, Fanny Hesse, va proposar substituir-la per agar, que coneixia de les seves postres: ho havia après de petita d'uns veïns holandesos arribats de Java. Koch el va adoptar i el va esmentar al seu article de 1882 sobre el bacil de la tuberculosi, però mai no va reconèixer l'aportació dels Hesse.

Aïllament

L'aïllament és la tècnica de cultiu que consisteix a separar una porció concreta de miceli i traslladar-la a un medi nou, normalment agar, per obtenir un cultiu pur i uniforme. Es repeteix diverses vegades fins que el miceli creix igual a tota la placa.

Quan se sembren moltes espores en una placa de Petri, germinen micelis genèticament diferents que creixen alhora i formen zones, anomenades sectors, d'aspecte diferent: unes amb cordons gruixuts i altres cotonoses. El cultivador tria la zona més vigorosa, la trasllada a una altra placa i repeteix el procés fins a quedar-se amb una sola línia, que es pot convertir en una soca. La mateixa tècnica serveix per rescatar un cultiu amb contaminació, agafant la vora neta del miceli, i és la base de la clonació, que parteix d'un tros de bolet en lloc d'espores.

Sabies que? Un dels aïllaments més famosos de la història va sortir d'un meló. El 1943, el laboratori del Departament d'Agricultura dels Estats Units a Peoria buscava una floridura que produís més penicil·lina que la de Fleming, i la va trobar en un meló cantalup florit d'un mercat de la ciutat. Qui el va portar al laboratori encara es discuteix: la tradició ho atribueix a una tècnica amb el sobrenom de «Mary la Florida». Aquell aïllat, millorat després, va ser clau per fabricar penicil·lina a gran escala.

Alcaloide

Un alcaloide és un compost orgànic d'origen natural que conté almenys un àtom de nitrogen i que, en la majoria dels casos, té caràcter bàsic. Molts produeixen efectes marcats sobre l'organisme, com la morfina, la cafeïna o la nicotina.

Es troben sobretot en plantes, però també en alguns fongs: la psilocibina és un alcaloide indòlic, i l'ergotamina, del sègol banyut, n'és un altre. Els límits de la categoria no són clars, i alguns autors classifiquen com a amines, i no com a alcaloides, compostos amb el nitrogen fora d'un anell, com la serotonina o la mescalina.

Sabies que? La paraula vol dir «semblant a un àlcali». La va introduir el 1819 el farmacèutic alemany Carl Friedrich Wilhelm Meissner, perquè aquestes substàncies es comporten com a bases. El primer que es va aïllar va ser la morfina: Friedrich Sertürner la va extreure de l'opi el 1804 i la va anomenar morphium, en honor de Morfeu, el déu grec dels somnis.

Amanita muscaria

Amanita muscaria és un bolet gros de barret vermell brillant esquitxat de berrugues blanques, amb làmines blanques, conegut en català com a reig bord o matamosques. És l'espècie tipus del gènere Amanita i conté àcid ibotènic i muscimol, dos compostos amb efectes psicoactius i tòxics.

Les berrugues són restes del vel universal, la membrana que embolcallava el bolet quan era jove, i la pluja les pot arrossegar. L'àcid ibotènic és un profàrmac del muscimol, que és el principal responsable dels seus efectes. Forma ectomicorrizes amb arbres com bedolls i pins.

Sabies que? El seu nom ve de les mosques. Albert el Gran, que va ser el primer a anotar-ho, abans de 1256, va escriure que s'anomena així perquè s'esmicola en llet per matar-les, i Linné ho va recollir el 1753 com a Agaricus muscarius, de musca, «mosca». Avui se sap que l'agent és l'àcid ibotènic. I el 1968, R. Gordon Wasson va proposar que el soma dels Vedes era aquest bolet, una hipòtesi que continua tenint defensors i detractors, i que enllaça amb l'etnomicologia.

Amanita phalloides

Amanita phalloides és un bolet mortal conegut com a farinera borda o cicuta verda, de barret verdós a olivaci, làmines blanques, un anell al peu i una volva en forma de sac a la base. És responsable de prop del 90 % de les morts per bolets al món.

Les seves toxines, les amatoxines, resisteixen la calor i el fred: ni la cocció, ni l'assecament ni la congelació no les destrueixen. Els símptomes poden trigar sis hores o més a aparèixer, i aleshores el dany al fetge ja ha començat. Forma ectomicorrizes amb arbres de fulla ampla, com roures i castanyers, i la seva esporada és blanca.

Sabies que? És una espècie europea, però avui creix a mig món perquè va viatjar a les arrels d'arbres importats. La primera cita confirmada a l'Amèrica del Nord és de 1935, als jardins exòtics d'un hotel de Califòrnia, i a l'hemisferi sud es va estendre amb roures importats, per exemple a Austràlia i a l'Amèrica del Sud.

Amatoxines

Les amatoxines són un grup de toxines d'estructura cíclica, formades per vuit aminoàcids, responsables de la gran majoria de morts per consum de bolets al món. La més coneguda i estudiada és l'alfa-amanitina.

Es troben a Amanita phalloides i en altres amanites mortals, a Galerina marginata i en algunes espècies petites del gènere Lepiota. Bloquegen l'ARN polimerasa II, l'enzim que les cèl·lules necessiten per fabricar proteïnes, i l'òrgan més danyat és el fetge. No es destrueixen en cuinar, assecar ni congelar el bolet. La intoxicació segueix un patró: els primers símptomes, digestius, triguen entre sis i vint-i-quatre hores a aparèixer; després arriba una millora aparent i, després, la insuficiència hepàtica. El pronòstic depèn en gran mesura de la rapidesa del tractament.

Sabies que? El que fa mortal l'alfa-amanitina també la converteix en una eina valuosa. Als laboratoris de biologia molecular s'utilitza des de fa dècades per estudiar com les cèl·lules llegeixen els seus gens, i avui s'assaja unida a anticossos que la dirigeixen contra cèl·lules tumorals, en tractaments contra el càncer que es troben en fase d'assaig clínic.

Anell

L'anell és una membrana que envolta el peu d'alguns bolets, resta del vel parcial que protegia l'himeni quan el fong era jove. Quan el barret s'expandeix, el vel es trenca i una part queda sobre el peu.

No tots els bolets amb vel parcial conserven un anell: en alguns desapareix amb l'edat o només deixa restes al marge del barret. Quan existeix, la seva forma és un caràcter d'identificació: pot ser simple o doble, ascendent o descendent, llis o estriat, i fix o mòbil.

Sabies que? L'anell pot ser fins i tot un caràcter diferencial dins d'un mateix gènere. A Psilocybe cubensis és membranós, blanc i persistent, i amb el temps es torna negrós: l'enfosqueixen les espores que hi cauen, de manera que funciona com un registre natural de l'esporada. En canvi, Psilocybe pelliculosa també té vel parcial, però aquest no arriba a formar anell.

Antibiòtics fúngics

Els antibiòtics fúngics són substàncies produïdes per fongs que maten bacteris o en frenen el creixement i que s'utilitzen com a medicaments. Els més coneguts són les penicil·lines i les cefalosporines, que pertanyen al grup dels antibiòtics betalactàmics.

Molts fongs fabriquen substàncies antibacterianes, probablement perquè competeixen amb els bacteris per l'espai i l'aliment. La penicil·lina prové de Penicillium (la història del seu descobriment s'explica a contaminació) i les cefalosporines, d'Acremonium. Avui s'obtenen a escala industrial amb soques millorades d'aquests fongs, i molts antibiòtics actuals són derivats semisintètics de les molècules originals.

Sabies que? El descobridor de les cefalosporines va haver de fundar la seva pròpia revista per publicar-les. El 1945, Giuseppe Brotzu, rector de la Universitat de Càller, a Sardenya, va observar que l'aigua del mar al costat d'un desguàs d'aigües residuals semblava depurar-se sola i que els qui s'hi banyaven no agafaven la febre tifoide, freqüent a la zona. Va aïllar un fong d'aquella aigua, va comprovar que frenava diversos bacteris i en va fer servir els extractes amb cert èxit en pacients amb tifoide. Com que cap revista científica no va acceptar el seu treball, el va publicar el 1948 en una que va crear ell mateix, i anys després un equip d'Oxford va aïllar del fong la cefalosporina C.

Asc

Un asc és una cèl·lula microscòpica en forma de sac on es produeixen les ascòspores, les espores sexuals característiques dels ascomicets. És l'equivalent funcional del basidi en els basidiomicets, i la seva presència és el tret que defineix aquest grup de fongs.

Els ascs s'agrupen formant l'himeni dins de l'ascoma, el cos fructífer dels ascomicets. Dins de cadascun es formen, normalment, vuit ascòspores, com s'explica a la seva entrada. Quan maduren, l'asc les expulsa a pressió per un porus o per una petita tapa del seu extrem, o les allibera en trencar-se. La seva forma, la seva mida i el nombre d'espores que conté serveixen per identificar espècies al microscopi.

Sabies que? En moltes espècies, l'alliberament d'espores d'un asc no és un fet aïllat: quan un esclata i allibera el seu contingut, pot desencadenar una reacció en cadena que provoca la descàrrega simultània dels ascs veïns. Aquest fenomen de tret sincronitzat, visible en algunes múrgoles i altres ascomicets, pot produir núvols d'espores alliberades en qüestió de segons.

Ascoma

L'ascoma és el cos fructífer característic dels fongs del grup dels ascomicets. És l'estructura visible on es produeixen els ascs, cèl·lules reproductores que contenen les espores. Tot i que de vegades es confon amb el terme carpòfor, aquest últim és més general, mentre que ascoma s'aplica de manera específica als ascomicets.

L'ascoma assegura la reproducció sexual del fong en generar i alliberar espores. La seva morfologia és clau en la classificació de les espècies d'ascomicets i pot variar enormement, des d'estructures simples en forma de copa fins a formacions més complexes com les de les múrgoles.

Tipus d'ascoma:

• Apoteci: en forma de copa o disc, el més comú.
• Periteci: en forma de pera o d'ampolla, amb un petit orifici (ostíol) per alliberar les espores.
• Cleistoteci: esfèric i tancat; les espores s'alliberen quan l'ascoma es trenca.
• Pseudoteci: semblant al periteci, però amb diferències en el seu desenvolupament cel·lular.

Sabies que? Un dels ascomes més vistosos és el de Xylaria polymorpha, conegut com a «dits de mort»: forma grups de dits negres i arrugats que surten de la base de soques d'arbres de fulla ampla. Per dins té la carn blanca i fibrosa, i sota l'escorça negra es veu un anell de punts foscos: són els seus peritecis. A la primavera, els dits joves es cobreixen d'una pols blanca o blavosa d'espores asexuals, i l'alliberament d'ascòspores es pot allargar durant mesos.

Ascomicets (Ascomycota)

Els ascomicets són un gran grup de fongs que es caracteritzen per produir les seves espores sexuals dins d'unes cèl·lules especialitzades anomenades ascs. Representen un dels principals fílums del regne Fungi i inclouen més de 60.000 espècies descrites.

Els ascomicets inclouen des d'organismes microscòpics com els llevats fins a fongs macroscòpics molt coneguts, com les tòfones i les múrgoles. Molts són descomponedors essencials en els ecosistemes, mentre que altres estableixen simbiosis (líquens, micorrizes) o fins i tot poden actuar com a patògens de plantes i animals.

Exemples d'ascomicets: Saccharomyces cerevisiae (llevat de la cervesa i del pa), Morchella esculenta (múrgola), Tuber melanosporum (tòfona negra).

Sabies que? Alguns ascomicets disparen les seves espores amb una de les acceleracions més altes mesurades en un ésser viu. El 2008, un equip de la Universitat de Miami (Ohio) va gravar amb càmeres d'alta velocitat els ascs d'Ascobolus immersus, un petit fong dels fems, i va calcular que les seves espores surten amb una acceleració d'unes 180.000 vegades la de la gravetat.

Ascòspores

Les ascòspores són les espores sexuals dels ascomicets. Es formen dins d'una cèl·lula en forma de sac, l'asc, normalment en grups de vuit. Juntament amb les basidiòspores, són un dels dos grans tipus d'espores sexuals dels fongs.

Dins de l'asc, el nucli es divideix primer per meiosi, que dona lloc a quatre nuclis, i després per mitosi, que els duplica fins a vuit; cadascun acaba en una espora. A diferència de les basidiòspores, que es formen a l'exterior de la seva cèl·lula mare, les ascòspores maduren protegides a l'interior de l'asc fins que aquest les expulsa. La seva forma, els seus envans interns i la seva ornamentació serveixen per identificar tòfones, múrgoles o líquens al microscopi.

Sabies que? Vuit és la norma, però hi ha excepcions. Algunes espècies formen només dues espores gegants per asc, i a Thelebolus, un fong copròfil, divisions addicionals arriben a produir des de 32 fins a més de mil espores en un sol asc.

Assecament

L'assecament és l'eliminació de l'aigua dels bolets per conservar-los. Un bolet fresc té al voltant d'un 90 % d'aigua, i quan s'asseca en perd la major part del pes.

El més habitual és fer servir un deshidratador a temperatura moderada, amb ventilació constant, fins que els bolets queden cruixents i es trenquen amb un espetec en lloc de doblegar-se. Després es guarden en recipients hermètics, amb un dessecant com el gel de sílice, en un lloc fresc i fosc. La calor excessiva, la llum i la humitat degraden els alcaloides, sobretot la psilocina, que s'oxida amb facilitat, i un assecament incomplet afavoreix l'aparició de floridures. Per això l'assecament i la conservació influeixen en la potència final.

Sabies que? Congelar els bolets frescos sembla una bona manera de conservar-los, però un estudi txec de 2021 va comprovar el contrari. Quan va comparar diferents mètodes amb Psilocybe cubensis, els bolets frescos guardats a 80 graus sota zero van ser els que més psilocibina i alcaloides relacionats van perdre, i els secs guardats a les fosques i a temperatura ambient, els que millor els van conservar.

Autoclau

Un autoclau és un recipient de tancament hermètic que esterilitza materials amb vapor d'aigua a alta pressió i temperatura. En el cultiu de bolets, l'autoclau o la seva versió domèstica, l'olla a pressió, s'utilitza per eliminar els microorganismes competidors de substrats i grans abans d'inocular-los.

El que destrueix els microorganismes no és la pressió en si, sinó la temperatura que permet assolir: amb una sobrepressió d'uns 103 kPa, el vapor arriba als 121 °C, una temperatura impossible d'aconseguir bullint aigua a pressió normal. Aquesta diferència és important, perquè l'ebullició simple no elimina les espores bacterianes més resistents, mentre que el vapor pressuritzat sí. Per això és el mètode de referència per a l'esterilització de substrats i gra rics en nutrients, on qualsevol supervivent podria desencadenar una contaminació.

Sabies que? La paraula ve del grec autós («un mateix») i del llatí clavis («clau»): un recipient que es tanca sol, perquè la mateixa pressió del vapor estreny la tapa contra la junta. L'invent es remunta al 1679, quan el físic Denis Papin va presentar davant la Royal Society de Londres el seu «digestor de vapor», una olla de parets gruixudes amb tapa de rosca i una vàlvula de seguretat que ell mateix va idear per evitar explosions. Dos segles després, Charles Chamberland va adaptar aquell disseny per destruir gèrmens al laboratori.

Baeocistina

La baeocistina és un alcaloide de la família de les triptamines que acompanya la psilocibina, en menys quantitat, en moltes espècies de Psilocybe i Panaeolus. La seva estructura és gairebé idèntica a la de la psilocibina: només li falta un dels seus dos grups metil.

És un pas intermedi en la cadena química amb què el fong fabrica la psilocibina: un enzim converteix la norbaeocistina en baeocistina afegint-hi un grup metil, i un altre la transforma en psilocibina afegint-hi el segon. Es va aïllar per primera vegada el 1968 a partir de Psilocybe baeocystis, d'on pren el nom. Avui s'estudia el seu possible paper en l'efecte séquit, la hipòtesi que els alcaloides menors d'un bolet modifiquen l'efecte de la psilocibina.

Sabies que? En proves amb animals, la baeocistina no produeix per si sola els efectes d'un psicodèlic, tot i que la molècula en què es converteix quan perd el grup fosfat, la norpsilocina, activa amb força el receptor 5-HT2A. Una explicació és que l'organisme la degrada abans que arribi a transformar-se en quantitat suficient, però no està demostrat, i continua oberta la pregunta de si aporta res a l'efecte d'un bolet sencer.

Basidi

El basidi és una estructura microscòpica en forma de maça present en els fongs del fílum Basidiomycota, la funció de la qual és produir i alliberar les espores sexuals anomenades basidiòspores. És l'equivalent funcional de l'asc en els ascomicets, i la seva presència és el tret distintiu que defineix aquest gran grup de fongs.

El basidi es troba a l'himeni, la capa fèrtil del carpòfor. Al seu extrem desenvolupa entre dues i quatre petites prolongacions punxegudes, els esterigmes, a les puntes dels quals es formen les basidiòspores. Quan maduren, el basidi les dispara de manera activa, amb el mecanisme que es descriu més avall.

Tipus de basidi:

• Holobasidi: unicel·lular i sense divisions internes, amb esterigmes a l'extrem. És el tipus més comú, present en la majoria de bolets amb barret, com el xampinyó.
• Fragmobasidi: dividit en diverses cèl·lules per envans. Característic de fongs paràsits com els rovells i els carbons.

Sabies que? Una espora de bolet surt disparada amb una acceleració de més de 10.000 g (1 g és la de la gravetat terrestre). Per comparar, els motors del transbordador espacial es regulaven per no passar de 3 g en l'enlairament. I el motor de l'espora és una simple goteta d'aigua, la gota de Buller, que, en fondre's amb una pel·lícula de líquid, la llança com una catapulta gràcies a la tensió superficial. Es va mesurar amb càmeres de 100.000 fotogrames per segon, en un llevat i en un fong gelatinós, i no se'n coneix cap mecanisme semblant en animals, plantes ni bacteris.

Basidiocarp

El basidiocarp és el cos fructífer dels fongs basidiomicets, és a dir, l'estructura visible que coneixem comunament com a bolet. És l'equivalent, en aquest grup, de l'ascoma dels ascomicets.

El basidiocarp es forma a partir del miceli secundari, quan les hifes es compacten i s'organitzen per donar lloc a una estructura capaç de sostenir l'himeni, la capa on hi ha els basidis productors d'espores. La seva morfologia és enormement variable: pot ser carnosa, llenyosa o gelatinosa, i adoptar formes tan diferents com el clàssic barret amb peu, ramificacions de tipus coral·loide o crostes planes esteses sobre la fusta. Quan el basidiocarp es desenvolupa sota terra, en lloc de fer-ho a la superfície, rep el nom de falsa tòfona; les tòfones autèntiques són ascomes.

Sabies que? No tots els basidiomicets formen basidiocarp. Els rovells i els carbons, dos grups que causen malalties importants en conreus agrícoles, produeixen els basidis directament sobre la planta hoste, sense desenvolupar mai un cos fructífer visible com el d'un bolet convencional. Són, per tant, basidiomicets sense bolet.

Basidiomicets (Basidiomycota)

Els basidiomicets són un dels dos grans fílums de fongs, juntament amb els ascomicets, i es caracteritzen per produir les seves espores sexuals, anomenades basidiòspores, a l'exterior d'una estructura especialitzada anomenada basidi. Agrupen més de 30.000 espècies descrites.

Els basidiomicets inclouen una diversitat enorme de formes de vida: la immensa majoria dels bolets amb barret que reconeixem a ull nu (comestibles, tòxics i psicoactius), però també fongs gelatinosos, pets de llop, rovells i carbons paràsits de conreus, i fins i tot alguns llevats. Ecològicament, es comporten com a sapròfits, paràsits o simbionts, segons l'espècie: formen ectomicorrizes amb la majoria dels grans arbres forestals, descomponen fusta i fullaraca, o parasiten plantes d'interès agrícola.

Sabies que? El mateix fílum que inclou bolets tan apreciats com el cep o el xampinyó també conté, a l'altre extrem, Malassezia, un gènere de llevats basidiomicets que viu habitualment sobre la pell humana i que, quan prolifera en excés, és responsable de la caspa i d'altres afeccions cutànies comunes.

Basidiòspores

Les basidiòspores són les espores sexuals dels basidiomicets, el grup al qual pertanyen gairebé tots els bolets amb barret. Es formen a l'exterior d'una cèl·lula en forma de maça, el basidi, normalment de quatre en quatre. Juntament amb les ascòspores, són un dels dos grans tipus d'espores sexuals dels fongs.

Dins del basidi es fusionen dos nuclis, i el nucli resultant es divideix per meiosi en quatre; cadascun passa a una espora a través d'un esterigma. La seva forma, la seva mida, la seva reacció a certs reactius i el seu color en massa, el que es veu a l'esporada, són dels trets més útils per classificar els bolets.

Sabies que? Les basidiòspores podrien ajudar que plogui. La gota d'aigua que s'hi forma al damunt per disparar-les apareix gràcies a uns sucres de la seva superfície que atrauen la humitat de l'aire. El 2015, un equip de la Universitat de Miami, a Ohio, va comprovar amb un microscopi electrònic que aquestes gotes es tornen a formar quan les espores ja són a l'aire, de manera que podrien servir com a nuclis per formar gotes de pluja als núvols.

Bioluminescència fúngica

La bioluminescència fúngica és la capacitat d'alguns fongs d'emetre llum pròpia, normalment una lluïssor verdosa. Se'n coneixen unes 130 espècies bioluminescents, totes basidiomicets de l'ordre Agaricales. Segons l'espècie, brilla el miceli, el bolet sencer o només una part, com les làmines en el gènere Omphalotus.

La llum es produeix quan un enzim, la luciferasa, oxida una molècula, la luciferina, que el fong fabrica a partir de l'àcid cafeic, un compost molt comú en plantes i fongs. Aquesta ruta, descrita el 2018, va ser la primera de fabricació de luciferina coneguda en un organisme eucariota. Per a què serveix no està del tot resolt, i la hipòtesi més recolzada és que atreu insectes que dispersen les espores.

Sabies que? En un bosc de cocoters del nord del Brasil, un equip va comprovar que el bolet Neonothopanus gardneri brilla seguint un rellotge intern, sobretot de nit. Per veure si la llum atreia insectes, van col·locar entre els arbres bolets de plàstic amb llums verds, i n'hi van acudir molts. És la millor pista que la lluïssor serveix perquè els insectes portin les espores a altres llocs.

Bioremediació

La bioremediació és l'ús d'éssers vius, com fongs, bacteris o plantes, per degradar o transformar contaminants del sòl o de l'aigua. Quan s'utilitzen fongs, es parla de micoremediació.

Els fongs més utilitzats són els de podridura blanca, com Phanerochaete chrysosporium, Pleurotus ostreatus o Trametes versicolor. Aquests fongs són saprotròfics i secreten enzims, com lacases i peroxidases, amb què degraden la lignina de la fusta. Aquests mateixos enzims actuen sobre contaminants orgànics, com els hidrocarburs aromàtics policíclics presents al petroli i al quitrà.

Sabies que? Un fong que s'alimenta de fusta pot digerir també el DDT. El 1985, un equip de la Universitat Estatal de Michigan va comprovar que Phanerochaete chrysosporium degradava fins a convertir-los en diòxid de carboni contaminants molt persistents: DDT, bifenils policlorats, dioxines, lindà i benzo[a]pirè. Els autors van relacionar aquesta capacitat amb els enzims que el fong fa servir per trencar la lignina, una substància tan resistent que gairebé cap altre organisme no la pot descompondre.

Blavejament

El blavejament és la coloració blava o blau verdosa que adquireixen els bolets i el miceli de les espècies psilocibines quan es colpegen, es tallen o envelleixen. També se'n diu pel terme anglès bluing.

És una reacció del mateix fong: quan el teixit es fa malbé, uns enzims transformen la psilocibina en psilocina i l'oxiden fins a formar pigments blaus, com s'explica a l'entrada de la psilocina. Ajuda a reconèixer les espècies psilocibines, però no serveix per mesurar-ne la potència, perquè la intensitat del color depèn de molts factors. En el cultiu, convé no confondre'l amb una contaminació: el blavejament apareix on el miceli s'ha tocat o s'ha fet malbé, mentre que una floridura com Trichoderma forma taques verdes i polsoses que s'estenen.

Sabies que? El blau dels bolets psilocibins és parent químic del dels texans. Un estudi de 2020 va descobrir que els pigments són una barreja de molècules de psilocina unides en cadena, d'estructura semblant a l'anyil, el tint de la roba texana. I el mateix color pot tenir un origen molt diferent: en molts ceps, el blau que apareix quan es tallen prové d'altres substàncies que no tenen res a veure amb la psilocibina.

Bolet

Un bolet és el cos fructífer de certs fongs, normalment en forma de para-sol i sostingut per un peu, que surt a l'exterior per produir i alliberar espores. És la part visible del fong, no pas el fong sencer.

El fong viu com una xarxa d'hifes, el miceli, que sol passar desapercebuda sota terra o dins de la fusta. El bolet apareix només quan el miceli fructifica, i s'ha comparat amb la fruita d'un arbre: el bolet és al fong el que la poma és a la pomera. Les seves parts principals són el píleu, o barret, i l'estípit, o peu. Per al terme més general, que inclou també els cossos fructífers sense aquesta forma, vegeu carpòfor.

Sabies que? Els bolets que surten formant cercles en prats i boscos han inspirat llegendes a mig món. A França i Alemanya s'atribuïen a la dansa de les bruixes, a les illes Britàniques i a Escandinàvia a la dels elfs i les fades, i al Tirol, al rastre de dracs voladors. L'explicació és més senzilla: el miceli creix des d'un punt cap enfora, com una ona a l'aigua, i els bolets surten a la vora.

Bolets funcionals

«Bolets funcionals» és una etiqueta comercial per als bolets i fongs que es consumeixen pels seus possibles efectes sobre la salut, més enllà del seu valor com a aliment. No és una categoria científica ni legal.

El terme ve del concepte d'aliment funcional, que es va proposar al Japó a principis dels anys vuitanta. Se solen incloure el reishi, la melena de lleó, el cordyceps, el chaga, la cua de gall dindi, el shiitake i el maitake. Se superposa amb el concepte d'adaptogen, però és més ampli. No tots els productes són iguals: uns fan servir el cos fructífer i d'altres, miceli cultivat sobre cereal, que inclou el gra mòlt i pot contenir molt de midó. A la Unió Europea no hi ha declaracions de salut autoritzades per a aquests fongs.

Sabies que? Els bolets són la principal font d'una molècula que s'ha anomenat «vitamina de la longevitat». El 2018, el bioquímic Bruce Ames va proposar aquest nom per a l'ergotioneïna, un antioxidant que el cos no fabrica i obté de la dieta. Dels tretze bolets analitzats el 2017 a la Universitat Estatal de Pennsilvània, el que en contenia més era el cep (Boletus edulis). Que ajudi a viure més anys amb salut encara no s'ha demostrat.

Bossa tot en un

La bossa tot en un és una bossa de cultiu que reuneix en un sol envàs gra i substrat ja esterilitzats, amb un port d'injecció autosegellant i un pegat filtrant que permet l'intercanvi de gasos. A la comunitat de cultivadors se'n diu all-in-one o AIO.

S'inocula amb una xeringa d'espores o un cultiu líquid a través del port, i la incubació, la colonització i la fructificació es completen a la mateixa bossa. Com que redueix el nombre de manipulacions, que són el principal punt d'entrada de la contaminació, és una opció habitual entre principiants. Les bosses solen portar una barreja de substrat com el CVG o una base de fems per a espècies copròfiles.

Sabies que? El pegat de la bossa té una mida de porus de 0,2 micres, la mateixa que s'utilitza al laboratori per esterilitzar líquids per filtració: deixa passar l'aire, però no els bacteris. I «Unicorn», el nom d'una marca fabricant, s'ha acabat fent servir entre cultivadors com a sinònim d'aquest tipus de bossa filtrant.

Cabina de flux laminar

Una cabina de flux laminar és un equip de treball que projecta sobre la superfície de manipulació un flux continu i unidireccional d'aire passat per un filtre HEPA, i crea així una zona d'aire net. N'hi ha models de flux vertical, amb l'aire que cau des de dalt, i de flux horitzontal, amb l'aire dirigit cap a qui hi treballa.

En el cultiu de bolets s'utilitza per manipular plaques de Petri, agar i cultius delicats sense exposar-los a les espores i partícules de l'aire ambiental, principal via de contaminació en el treball amb cultius purs. Una alternativa casolana i més barata és la caixa d'aire quiet. El filtre HEPA reté el 99,97 % de les partícules de 0,3 micres o més. Cal tenir en compte que protegeix la mostra, no la persona: en els models de flux horitzontal, l'aire surt directament cap a qui hi treballa.

Sabies que? El principi del flux laminar el va idear el físic Willis Whitfield, dels Laboratoris Nacionals Sandia, que en va esbossar el disseny el 1960 per resoldre un problema molt concret: la pols microscòpica espatllava els petits components mecànics d'armes nuclears. Quan va mesurar les partícules de la seva sala, els comptadors van marcar xifres tan baixes que els tècnics van pensar que estaven avariats. Investigadors i industrials van trigar a creure-s'ho, però en pocs anys es van construir sales blanques d'aquest tipus a tot el món.

Caixa d'aire quiet

Una caixa d'aire quiet és un recipient transparent de plàstic, col·locat de cap per avall i amb dos forats per introduir-hi els braços, que crea un espai tancat on treballar amb cultius en condicions gairebé estèrils. A la comunitat de cultivadors se'n diu still air box o SAB.

Funciona pel principi contrari al de la cabina de flux laminar: en lloc de bufar aire filtrat, evita que l'aire es mogui. Dins de la caixa no hi ha corrents, així que les partícules i les espores en suspensió cauen al fons en lloc de posar-se sobre el cultiu. Abans de fer-la servir es neteja amb alcohol, i s'hi treballa amb moviments lents i a prop del fons. És molt més barata que una cabina de flux i n'hi ha prou per a tasques com inocular grans, fer servir una xeringa d'espores o treballar amb agar, tot i que deixa més marge a la contaminació.

Sabies que? El seu principi és el mateix que va fer servir Louis Pasteur per demostrar que els microbis arriben amb l'aire. A principis de la dècada de 1860 va bullir brou en matrassos de coll llarg i corbat en forma d'S, oberts a l'exterior. La pols de l'aire quedava atrapada a la corba, perquè no podia pujar contra la gravetat, i el brou es mantenia net. Segons s'explica, alguns d'aquells matrassos encara avui no estan contaminats.

Cambra de fructificació

Una cambra de fructificació és un recinte tancat que manté les condicions que necessiten els bolets per formar-se: humitat alta, renovació d'aire, llum indirecta i una temperatura estable. Pot anar d'una caixa de plàstic a una sala de cultiu.

En el cultiu casolà, la més coneguda és l'anomenada shotgun fruiting chamber: un contenidor transparent foradat per tots els costats, amb una capa de perlita humida al fons que manté la humitat. Per a volums més grans es fan servir prestatgeries cobertes amb plàstic, i alguns mètodes, com el monotub, funcionen alhora com a recipient de cultiu i com a cambra. En tots els casos, la clau és equilibrar la humitat amb l'intercanvi d'aire fresc: sense humitat, els primordis s'assequen; sense aire, el CO₂ s'acumula i els bolets es deformen.

Sabies que? Les primeres cambres de fructificació a gran escala eren sota París. Al segle XIX, els cultivadors van ocupar les pedreres abandonades sota la ciutat, amb temperatura i humitat constants, i a finals de segle hi arribava a haver uns 250 productors. D'aquí ve el nom de «xampinyó de París». La construcció del metro els va anar expulsant, i avui en queden només uns quants.

Capa de cobertura

La capa de cobertura és una capa que s'estén sobre el substrat ja colonitzat per afavorir l'aparició dels bolets. En el cultiu comercial del xampinyó es prepara amb torba i carbonat de calci, i a la comunitat de cultivadors se'n diu pel terme anglès casing.

S'aplica quan la colonització del substrat és completa i abans d'induir la fructificació. La seva funció no és nodrir, sinó crear a la superfície les condicions adequades perquè es formin els primordis: reté aigua, protegeix el miceli de la dessecació i proporciona un microclima humit. Sense aquesta capa, moltes espècies, com el xampinyó, no solen fructificar sobre el substrat nu. També s'utilitza amb altres fongs, com la múrgola.

Sabies que? En el xampinyó, la capa de cobertura no funciona només com a cobertura física: Agaricus bisporus no forma primordis en una capa de cobertura estèril. Es creu que necessita la presència de certs bacteris, entre els quals Pseudomonas putida, l'acció dels quals estimula la fructificació. És a dir, un dels desencadenants del bolet és un microorganisme que viu en el material de cobertura.

Capacitat de camp

La capacitat de camp és la quantitat màxima d'aigua que un substrat pot retenir després d'escórrer l'excés. Un substrat a capacitat de camp és xop, però no deixa anar aigua lliure.

És el punt d'humitat que es busca quan es preparen substrats com el CVG. La comprovació habitual és estrènyer un grapat amb la mà: només n'han de caure unes quantes gotes. Si no en cau cap, el substrat és massa sec i la colonització serà lenta; si l'aigua surt a raig, sobra humitat, i l'excés afavoreix els bacteris i augmenta el risc de contaminació. Materials com la fibra de coco o la vermiculita es fan servir precisament perquè retenen molta aigua sense entollar-se.

Sabies que? El terme no va néixer en el cultiu de bolets, sinó en l'agronomia. Els investigadors nord-americans Frank Veihmeyer i Arthur Hendrickson el van popularitzar el 1931 per descriure l'aigua que conserva un sòl uns dies després d'un reg abundant, quan ja ha escorregut el que sobrava. El cultivador de bolets repeteix aquesta mateixa mesura en miniatura cada vegada que estreny un grapat de substrat.

Carpòfor

Carpòfor és el terme general per referir-se al cos fructífer d'un fong, és a dir, l'estructura visible que associem habitualment amb la paraula «bolet». Funciona com a sinònim ampli d'ascoma o de basidiocarp, tot i que aquests dos són termes més precisos, específics de cada gran grup de fongs.

La paraula ve del grec karpós (fruit) i phorós (portador), i vol dir literalment «portador de fruits». En micologia s'utilitza com a terme paraigua quan no cal especificar si es tracta d'un ascomicet o d'un basidiomicet, o simplement per parlar de la part visible i reconeixible del fong, en contrast amb el miceli, la seva part vegetativa amagada sota terra o dins del substrat.

Sabies que? El carpòfor més gran que es coneix no és un bolet amb barret, sinó un políporus. El 2010, els micòlegs Bao-Kai Cui i Yu-Cheng Dai van trobar a l'illa xinesa de Hainan un exemplar de Phellinus ellipsoideus que creixia sobre un tronc caigut: feia gairebé 11 metres de llarg, i van calcular que pesava entre 400 i 500 quilos.

Chaga (Inonotus obliquus)

Inonotus obliquus és un fong paràsit del bedoll que forma sobre el tronc una massa negra, dura i clivellada, semblant al carbó cremat, que és el que es coneix com a chaga. També se'n diu «nas de carbó».

El fong penetra a l'arbre per ferides de l'escorça i, durant anys, va desenvolupant aquesta massa a l'exterior. Viu als boscos boreals de Rússia, Escandinàvia i el Canadà, i s'utilitza des de fa segles en la medicina popular de Sibèria i del nord d'Europa, tradicionalment ratllat i en infusió. Concentra compostos que pren del seu hoste, com l'àcid betulínic, derivat de la betulina que dona el color blanc a l'escorça del bedoll, a més de melanina, el pigment que el fa negre i el mateix dels fongs radiotròfics, i polifenols, que s'estudien per la seva activitat antioxidant. També és molt ric en oxalats, i s'han descrit casos de dany renal en persones que el van prendre en grans quantitats durant mesos.

Sabies que? El que es ven com a chaga no és el bolet del fong, sinó una massa estèril de miceli, sovint descrita com a escleroci. El veritable cos fructífer, que produeix les espores, és una crosta fina que només es forma sota l'escorça quan l'arbre mor, i gairebé mai no es veu al camp.

Cicle de vida

El cicle de vida d'un fong és la seqüència de fases per les quals passa des que una espora germina fins que el nou individu forma les seves pròpies espores. En la majoria dels bolets alterna una fase amb un sol nucli per cèl·lula i una altra amb dos.

En un bolet típic, com Psilocybe cubensis, el cicle comença amb la germinació d'una espora, que dona lloc a un miceli primari. Quan dos micelis compatibles es troben, es fusionen i formen un miceli secundari, el dicarió, que colonitza el substrat i, en les condicions adequades, forma primordis i bolets. A les làmines, els dos nuclis es fusionen dins de cada basidi i es divideixen per formar noves espores, que s'alliberen i tanquen el cicle. Molts fongs tenen, a més, fases asexuals, en què produeixen espores sense unir-se a cap altre individu. Per veure-ho pas a pas, consulta el nostre article sobre el cicle de vida dels fongs.

Sabies que? Perquè dos micelis s'uneixin han de ser compatibles, i en alguns fongs les combinacions possibles es compten per milers. Schizophyllum commune, un bolet petit molt comú sobre fusta morta, té més de 23.000 tipus d'aparellament, que la premsa sol anomenar «sexes». Dos micelis només es poden unir si difereixen en els seus dos grups de gens de compatibilitat, de manera que gairebé qualsevol trobada entre dos individus és vàlida.

Cistidi

Un cistidi és una cèl·lula estèril, normalment més grossa que els basidis, que apareix a l'himeni i en altres superfícies del bolet. No produeix espores.

Segons on es trobin, reben noms diferents: queilocistidis a l'aresta de les làmines, pleurocistidis a les seves cares, caulocistidis al peu i pileocistidis al barret. La seva forma, la seva mida i el seu contingut són caràcters clau de la morfologia microscòpica, i en gèneres com Psilocybe o Inocybe ajuden a separar espècies que a ull nu són iguals. La seva funció no es coneix del tot: se'ls atribueixen papers de protecció, de secreció i de suport.

Sabies que? En alguns bolets, els cistidis fan de puntals. En els coprins, certs cistidis travessen l'espai entre dues làmines i s'uneixen a totes dues, de manera que les mantenen separades mentre el barret s'expandeix. El micòleg Reginald Buller ho va descriure el 1910: quan separava a la força dues làmines, els cistidis quedaven arrencats d'una i continuaven enganxats a l'altra.

Clau dicotòmica

Una clau dicotòmica és una eina per identificar éssers vius que funciona com un camí de preguntes amb dues respostes possibles. A cada pas es tria entre dues opcions oposades, i cada elecció porta a la pregunta següent, fins a arribar al nom de la família, del gènere o de l'espècie.

En micologia, les preguntes es refereixen a trets que es poden comprovar: si el bolet té làmines o porus, de quin color és l'esporada, si té volva o anell, sobre quin substrat creix o com són les seves espores al microscopi. És molt més fiable que comparar amb fotografies, perquè es basa en caràcters que es mantenen constants i no en l'aspecte general, que canvia amb l'edat de l'exemplar, el temps o la llum.

Sabies que? La primera clau dicotòmica la va publicar el naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck el 1778, a la seva obra Flore françoise. Fins aleshores, identificar una planta o un fong exigia comparar descripcions llargues en llibres sencers; amb el mètode de Lamarck, qualsevol persona podia arribar al nom d'un exemplar desconegut responent una cadena de preguntes senzilles.

Claviceps purpurea

Claviceps purpurea és un fong ascomicet paràsit de l'ovari de les gramínies, sobretot del sègol, el blat i l'ordi. Substitueix el gra per una estructura dura, fosca i allargada, en forma de banya, que és el seu escleroci i es coneix com a sègol banyut o banyot.

L'escleroci és la seva forma de resistència a l'hivern i conté alcaloides derivats de l'àcid lisèrgic. Si acaba barrejat amb la farina de cereals infectats, provoca ergotisme, la malaltia que antigament s'anomenava foc de Sant Antoni. Aquests mateixos alcaloides, a partir dels quals Albert Hofmann va sintetitzar l'LSD el 1938, també tenen interès farmacèutic.

Sabies que? El fong que va causar epidèmies medievals d'enverinament és avui una font de principis actius de medicaments: els seus alcaloides i els seus derivats s'utilitzen contra la migranya, per contenir les hemorràgies després del part i en el tractament del Parkinson.

Clonació

La clonació és una tècnica de cultiu que consisteix a obtenir un cultiu nou a partir d'un fragment de teixit intern d'un bolet, sembrat en agar en condicions estèrils. El miceli que creix és genèticament idèntic al del bolet d'origen.

Un bolet està fet d'hifes compactades, i un trosset de la seva carn, posat sobre un medi nutritiu, torna a créixer com a miceli. Per això es pot «copiar» un exemplar concret. Les espores, en canvi, són fruit de la reproducció sexual i cadascuna combina els gens de manera diferent, de manera que la seva descendència varia. La clonació permet conservar els trets d'un bolet triat, com la mida, el vigor o la forma, i és la base per fixar una soca. El fragment s'agafa de l'interior del peu o de la base del barret, la zona menys exposada a l'aire, i la feina es fa en una cabina de flux laminar o en un entorn molt net. Algunes varietats, com Enigma, gairebé no produeixen espores i només es poden propagar d'aquesta manera.

Sabies que? Un clon no és etern. Quan un cultiu es transfereix una vegada i una altra de placa en placa, pot anar perdent vigor o fins i tot la capacitat de formar bolets, un fenomen conegut com a degeneració de la soca. El cas més estudiat és el de Cordyceps militaris, les soques cultivades del qual sovint deixen de fructificar després de diverses transferències. Per això les col·leccions de cultius guarden sempre una còpia original en repòs, en aigua estèril o congelada, i hi tornen quan la soca de treball s'esgota.

Colonització

La colonització és el procés pel qual el miceli s'estén progressivament per tot el substrat i n'absorbeix els nutrients fins a ocupar-lo del tot. És la fase central del cultiu de bolets, situada entre la inoculació i la fructificació.

Després d'inocular el substrat amb espores, cultiu líquid o gra colonitzat, comença un període de creixement en què no hi ha indicis visibles de bolets, només l'avenç gradual de filaments blancs fins. Aquesta fase requereix condicions estables de temperatura, humitat i foscor, ja que la llum directa i les fluctuacions ambientals poden alentir el procés o afavorir l'aparició de contaminants. La durada varia molt segons l'espècie, el substrat i les condicions. Només quan el substrat està totalment colonitzat s'indueix el canvi de condicions (més llum, ventilació i, sovint, un descens de temperatura) que dona pas a la fructificació.

Sabies que? La colonització no només fa bolets: també fabrica materials. Si es deixa que el miceli colonitzi palla, serradures o pellofes d'arròs, s'obtenen escumes lleugeres i biodegradables que serveixen com a embalatge o aïllant, una alternativa al poliestirè que es desenvolupa a escala industrial des del 2007.

Contaminació

La contaminació és la presència no desitjada d'organismes aliens, com floridures, bacteris o insectes, en un cultiu de fongs. Aquests organismes competeixen amb el miceli per l'aliment i l'espai, i en poden frenar el creixement o destruir-lo.

Un substrat ben tractat deixa poca competència, però qualsevol microorganisme que sobrevisqui o que entri després pot proliferar ràpidament. Les vies d'entrada més habituals són el gra o el substrat mal esterilitzat o pasteuritzat, l'inòcul contaminat, la manipulació amb poca higiene i l'aire sense filtrar. Davant d'una floridura verda, negra o rosa, es recomana llençar el material afectat. No s'ha de confondre amb el blavejament que presenten les espècies psilocibines quan es colpegen, que és una reacció pròpia del fong.

Tipus de contaminació:

• Trichoderma: floridura de creixement ràpid que comença com un miceli blanc i esponjós i després es torna verda.
• Bacteris: solen aparèixer com a zones humides i viscoses, de vegades amb olor agra, i s'associen a l'excés d'humitat.
• Altres floridures: com Penicillium o Aspergillus, de tons verds, blavosos o groguencs.
• Plagues: insectes i àcars que s'alimenten del miceli o dels bolets.

Sabies que? Una contaminació va canviar la història de la medicina. Segons el relat clàssic, el setembre de 1928 Alexander Fleming va trobar una de les seves plaques de cultiu de bacteris envaïda per una floridura blau verdosa, amb un halo on els bacteris no creixien. La floridura era del gènere Penicillium, avui classificada com a Penicillium rubens, i d'aquí va sortir la penicil·lina. Els historiadors discuteixen fins a quin punt tot va passar exactament així.

Contraindicacions

Les contraindicacions són les situacions personals, mèdiques o farmacològiques en què el consum d'una substància suposa un risc especialment alt i es desaconsella.

Els assajos clínics amb psilocibina exclouen les persones amb antecedents personals o familiars de psicosi o de trastorn bipolar, perquè la substància podria desencadenar o agreujar un episodi. També es tenen en compte les malalties cardiovasculars, ja que eleva de manera passatgera la tensió arterial i el pols, i l'embaràs, per manca de dades de seguretat. Entre les interaccions, la més preocupant és la del liti, associada a convulsions; els inhibidors de la monoaminooxidasa poden intensificar i allargar els efectes, i alguns antidepressius els modifiquen. Per a un repàs més complet, consulta el nostre article sobre els riscos i contraindicacions de la psilocibina.

Sabies que? El risc del liti es va detectar llegint el que explicaven els mateixos usuaris. El 2021, un equip de la Universitat Johns Hopkins va analitzar relats d'experiències publicats a internet i va trobar que el 47 % dels 62 casos en què s'havia combinat liti amb un psicodèlic clàssic descrivien convulsions. Amb un altre estabilitzador de l'estat d'ànim, la lamotrigina, cap dels 34 relats analitzats no les esmentava.

Copròfil

Es diu copròfil del fong que viu i fructifica sobre els fems, sobretot d'animals herbívors. El terme ve del grec kópros, «excrement», i phílos, «amic».

Els fems dels herbívors són un substrat ric en restes vegetals mig digerides i en nitrogen, i el colonitzen successivament diferents grups de fongs, de les floridures més ràpides als bolets. Moltes espècies copròfiles tenen espores adaptades a travessar el tub digestiu dels animals, que les dipositen amb els fems en un lloc nou. Són copròfils Psilocybe cubensis i Panaeolus cyanescens, i per això el seu cultiu es basa en substrats amb fems o en barreges com el CVG.

Sabies que? El fong Pilobolus, el nom del qual vol dir «llançador de barrets», creix a les bostes i dispara els seus paquets d'espores fins a dos metres i mig, apuntant cap a la llum. Ho fa amb una acceleració d'unes 20.000 vegades la de la gravetat. Així allunya les espores de la bosta, que el bestiar evita quan pastura, i les deixa a l'herba neta, on un animal se les menjarà i les tornarà als fems.

Cordyceps militaris

Cordyceps militaris és un fong entomopatogen conegut com a cordyceps taronja, que forma claves de color taronja a partir de larves o pupes d'insectes, sobretot lepidòpters. És l'espècie tipus del gènere Cordyceps, descrita per Linné el 1753 com a Clavaria militaris.

A diferència del fong eruga, es cultiva fàcilment en medis artificials, per exemple sobre arròs o sobre pupes de cuc de seda. A la Xina figura com a aliment autoritzat des del 2009, i en la medicina tradicional s'utilitza com a alternativa més econòmica al fong eruga. Conté cordicepina, en quantitats que una revisió situa per sobre de les del fong eruga silvestre.

Sabies que? El compost que ha fet famosos els cordyceps no es va descobrir en el caríssim fong eruga, sinó en el seu parent taronja. La cordicepina es va aïllar el 1950 a partir de cultius de Cordyceps militaris, en un treball publicat a Nature per Cunningham i el seu equip, i des d'aleshores s'estudia com a possible fàrmac.

Cua de gall dindi (Trametes versicolor)

La cua de gall dindi és un políporus molt comú, de barrets prims, semicirculars i coriacis que s'agrupen en lleixes superposades, amb zones concèntriques de colors contrastats: marrons, grisos, blavosos, negres. Creix sobre fusta morta de planifolis en boscos de tot el món.

És un fong sapròfit de podridura blanca, capaç de degradar la lignina de la fusta, i presenta porus a la cara inferior en lloc de làmines. El seu nom popular fa referència a la semblança amb la cua d'un gall dindi, i el seu epítet científic, versicolor, a la varietat de colors. A la Xina se'l coneix com a yun zhi, «bolet núvol».

Sabies que? Un bolet de tronc caigut ha donat origen a un fàrmac. De la cua de gall dindi se n'extreu el PSK (polisacàrid K), aïllat el 1971 i aprovat al Japó el 1977 com a tractament complementari del càncer. Però no surt dels bolets que creixen al bosc: s'obté del miceli cultivat d'una soca concreta, la CM-101. Als Estats Units, la FDA no l'ha aprovat per tractar el càncer ni cap altra malaltia.

Cultiu líquid

Un cultiu líquid és una suspensió de miceli viu en una solució nutritiva estèril, normalment aigua amb sucres simples com mel, extracte de malt o dextrosa. A la comunitat de cultivadors se'n diu liquid culture o LC, i s'utilitza com a inòcul.

A diferència de l'agar, on el miceli creix en dues dimensions sobre una superfície, en el medi líquid s'estén en totes direccions, i amb agitació pot formar petites esferes anomenades pellets. Com que ja conté miceli actiu, colonitza més de pressa que una xeringa d'espores, que necessita una fase prèvia de germinació, i permet inocular diversos substrats o grans a partir d'una mateixa preparació. Com qualsevol cultiu, es pot contaminar, i un cultiu líquid contaminat transmet el problema a tot el que s'inoculi amb ell.

Sabies que? La primera descripció d'un cultiu líquid submergit d'un bolet, Agaricus campestris, s'atribueix a Humfeld el 1948. Els treballs d'aquella època ja assenyalaven que el miceli crescut en líquid, pel seu alt contingut en proteïnes, podia servir de base de productes alimentaris, una línia de recerca que enllaça amb l'actual micoproteïna.

Cutícula

La cutícula és la capa externa, o «pell», del píleu d'un bolet. El seu nom tècnic, quan s'observa al microscopi, és pileipellis. Pot ser viscosa, seca, fibril·losa, llisa o escatosa.

La seva textura, el seu color i el seu aspecte són trets d'identificació macroscòpica. Al microscopi, l'estructura de les hifes que la formen (cutis, tricoderma, epiteli o himeniderma) és un caràcter taxonòmic important. En algunes espècies, com certes rússules, la cutícula es pot separar del barret, i aquest tret ajuda a distingir-les.

Sabies que? Una vella regla popular sosté que els bolets amb un barret que es pela amb facilitat són comestibles. És falsa, i perillosa: la cutícula d'Amanita phalloides, responsable de la immensa majoria de les intoxicacions mortals per bolets, se separa sense dificultat. L'única cosa fiable és una identificació rigorosa de l'exemplar sencer.

CVG

CVG són les sigles de Coir, Vermiculite and Gypsum: fibra de coco, vermiculita i guix. És una barreja de substrat a granel molt estesa en el cultiu domèstic, sobretot per a espècies que creixen sobre fems, com Psilocybe cubensis.

Cada ingredient té un paper diferent. La fibra de coco, obtinguda de la closca del coco, reté molta aigua sense compactar-se. La vermiculita, un mineral, reté humitat, airega la barreja i esmorteeix els canvis de pH. El guix aporta calci i sofre i evita que la barreja s'aterrossi, tot i que no és estrictament imprescindible. És un substrat pobre en nutrients, cosa que redueix el risc de contaminació: l'aliment l'aporta el gra colonitzat amb què es barreja. Abans de fer-lo servir se sotmet a un tractament tèrmic de pasteurització.

Sabies que? La fibra de coco del CVG va ser durant molt de temps un residu sense valor. A l'Índia s'amuntegava al costat de les carreteres i cremava lentament, perquè a més costava de cremar, fins que l'horticultura va començar a fer-la servir com a substitut de la torba. Com que els cocoters solen créixer a prop del mar, la fibra pot contenir molta sal, i per això es renta fins a reduir-la abans de vendre-la.

Dicarió

Un dicarió és una cèl·lula o una hifa que conté dos nuclis genèticament diferents, que conviuen sense arribar a fusionar-se. És una fase característica del cicle de vida dels ascomicets i, sobretot, dels basidiomicets.

Es forma quan dos micelis compatibles s'uneixen i comparteixen el seu contingut cel·lular, però els seus nuclis no es fusionen: ho faran molt després, al basidi o a l'asc, just abans de formar les espores. En els basidiomicets, el miceli dicariòtic és el miceli secundari, la fase dominant i l'única capaç de formar bolets. En moltes espècies, una petita estructura en forma de ganxo, la fíbula, assegura que quan la cèl·lula es divideix cada filla en rebi un de cada tipus. Per això una espora aïllada no sol ser suficient per obtenir bolets, com s'explica a xeringa d'espores, i per això el xampinyó, amb espores que ja porten dos nuclis, és una excepció.

Sabies que? Aquesta fase és tan característica que dona nom a tot un grup: els ascomicets i els basidiomicets formen junts el subregne Dikarya. Gairebé tots els bolets passen en algun moment per aquesta fase de dos nuclis en una mateixa cèl·lula.

Dissolució de l'ego

La dissolució de l'ego és la pèrdua temporal de la sensació de ser un «jo» separat de l'entorn, que pot aparèixer en experiències psicodèliques intenses. També se'n diu mort de l'ego.

És un dels trets centrals de l'experiència mística i apareix sobretot amb dosis altes, com l'anomenada dosi heroica. Es pot viure com a unitat i calma o, si la persona s'hi resisteix, com una por intensa a morir o a perdre el seny, cosa que la pot convertir en un mal viatge. El 2016, un equip de l'Imperial College de Londres va crear un qüestionari de vuit preguntes per mesurar-la, l'Inventari de Dissolució de l'Ego. Al cervell es relaciona amb la pèrdua de coordinació de la xarxa neuronal per defecte.

Sabies que? L'expressió «mort de l'ego» es va popularitzar amb un manual. El 1964, Timothy Leary, Richard Alpert i Ralph Metzner van publicar The Psychedelic Experience, una guia per a experiències amb LSD basada en el Llibre tibetà dels morts. Dos anys després, John Lennon el va comprar en una llibreria de Londres, en va seguir les instruccions i en va treure frases per a Tomorrow Never Knows, la cançó que tanca el disc Revolver.

Dosi heroica

La dosi heroica és una expressió popularitzada per l'escriptor Terence McKenna per referir-se a una presa alta de bolets psilocibins, pensada per viure una experiència completa i no uns efectes lleugers. McKenna recomanava prendre-la tot sol, en silenci i a les fosques.

És una expressió habitual entre psiconautes, però no un terme clínic ni una quantitat vàlida per a tothom: un mateix pes de bolets pot contenir quantitats molt diferents de psilocibina, com s'explica a potència, i cada persona respon de manera diferent. Una experiència així pot portar a la dissolució de l'ego i fa més probable un mal viatge, de manera que el set and setting i la companyia d'un trip sitter pesen encara més. En aquest punt, el consell de McKenna de fer-ho tot sol xoca amb les guies de reducció de riscos, que també recorden les contraindicacions.

Sabies que? McKenna no va inventar l'expressió: la va prendre de la medicina del segle XIX. En la «medicina heroica» de l'època, amb sagnies, purgues i fàrmacs en grans quantitats, ja el 1826 una revista mèdica dels Estats Units advertia contra les «dosis heroiques d'opi o de tabac» que alguns col·legues donaven als malalts de tètanus.

Dosi llindar

La dosi llindar és la quantitat mínima d'una substància necessària perquè els seus efectes comencin a ser perceptibles. Per sota d'aquest nivell, l'organisme no manifesta cap efecte detectable; a partir d'aquí, la intensitat de l'experiència augmenta de manera progressiva amb la dosi.

El concepte de dosi llindar és central en farmacologia i toxicologia en general, i en l'àmbit psicodèlic serveix de referència per distingir entre una microdosi (per sota del llindar) i una dosi amb efectes plenament perceptibles. Cada substància té el seu propi llindar, i aquest pot variar notablement entre individus segons factors com la tolerància, el pes corporal o la sensibilitat personal, de manera que no hi ha un valor universal.

Sabies que? El mateix Albert Hofmann, descobridor de l'LSD, va intentar determinar deliberadament la dosi llindar de la substància el 1943, partint del que ell considerava una quantitat prudent per començar a explorar-ne els efectes. Es va equivocar per un marge enorme: la quantitat que va prendre va resultar ser diverses vegades superior al llindar real, i va donar lloc a l'experiència que avui es coneix com el «Dia de la Bicicleta», el primer viatge psicodèlic intencionat amb LSD.

Ectomicorrizes

Les ectomicorrizes són un tipus de micorriza en què les hifes del fong envolten les arrels de la planta com un mantell, sense entrar a les seves cèl·lules.

El fong forma una funda al voltant de les arrels més fines de l'arbre i s'escola entre les cèl·lules de l'arrel formant una xarxa, la xarxa de Hartig, on es produeix l'intercanvi de nutrients. Són molt menys freqüents que les endomicorrizes en nombre d'espècies, però es donen en gairebé tots els grans arbres dels boscos temperats i boreals: pins, roures, faigs o bedolls. Molts dels bolets més apreciats a la cuina, com els ceps i els rovellons, són ectomicorrízics i només apareixen sota determinats arbres, com s'explica a hàbitat.

Sabies que? Gairebé tots els ceps i rovellons que es venen s'han collit al bosc. Com que necessiten l'arrel viva d'un arbre per completar el seu cicle, aquests fongs no es poden cultivar sobre un substrat, com es fa amb el xampinyó o la gírgola. L'única manera de «cultivar-los» és plantar arbres micorrizats en viver, com en la truficultura, i esperar anys que fructifiquin.

Efecte séquit

L'efecte séquit és una hipòtesi segons la qual els diferents compostos d'un organisme actuen de manera sinèrgica, de manera que l'efecte del conjunt seria diferent, i de vegades més gran, que el de cada molècula per separat. El nom ve de l'anglès entourage, que vol dir séquit o comitiva, i en molts textos es manté en anglès.

Aplicat als fongs psilocibins, planteja que alcaloides acompanyants com la baeocistina podrien modular l'acció de la psilocibina. Un estudi de 2009 amb ratolins va observar que un extracte de Psilocybe argentipes reduïa més que la mateixa dosi de psilocibina pura una conducta que s'utilitza com a model del trastorn obsessivocompulsiu, però encara no se sap quins compostos ho causen ni si passa de la mateixa manera en humans. Part de la comunitat científica considera que l'evidència continua sent insuficient.

Sabies que? El concepte no va néixer en el cànnabis ni en els fongs, sinó en l'estudi del nostre propi organisme. El 1998, un equip liderat per Raphael Mechoulam i Shimon Ben-Shabat va observar que certes molècules endògenes «inactives» potenciaven l'activitat de l'endocannabinoide 2-AG. El neuròleg Ethan Russo va estendre la idea al cànnabis el 2011, i d'aquí va saltar després al món dels fongs.

Endòfit

Un endòfit és un fong que viu dins dels teixits d'una planta, durant tota la seva vida o durant una part important, sense provocar símptomes de malaltia.

Es troben en fulles, tiges, escorça i arrels, i la majoria de les plantes n'allotgen algun. La seva relació amb la planta és variable: alguns semblen reforçar-ne la tolerància a la sequera, a les plagues o a les toxines, com s'explica a fongs simbionts, i molts produeixen compostos amb activitat biològica que s'estudien com a possible font de medicaments.

Sabies que? El 1993 es va publicar a Science que Taxomyces andreanae, un fong endòfit del teix del Pacífic, produïa taxol, un fàrmac contra el càncer que fins aleshores només s'extreia del mateix arbre. La notícia prometia fabricar-lo per fermentació sense talar teixos. Tanmateix, la quantitat detectada era minúscula, de 24 a 50 nanograms per litre, i treballs posteriors han qüestionat que aquest fong el produeixi realment. El 2013, un equip alemany va aïllar 34 fongs de l'escorça de teix i cap no va ser capaç de fabricar-lo per si sol.

Endomicorrizes

Les endomicorrizes són un tipus de micorriza en què les hifes del fong entren a les cèl·lules de l'arrel, a diferència de les ectomicorrizes, que es queden a fora. És el tipus de micorriza més estès a la natura.

La forma més comuna és la micorriza arbuscular, que formen fongs del fílum Glomeromycota. Dins de les cèl·lules de l'arrel, les hifes es ramifiquen en estructures en forma d'arbret, els arbuscles, on s'intercanvien els nutrients, i de vegades formen també vesícules, que serveixen de reserva. Es dona en la majoria de les plantes herbàcies, incloent-hi gairebé tots els cereals, hortalisses i fruiters, i per això aquests fongs es venen com a inoculants per millorar els conreus.

Sabies que? Les endomicorrizes són gairebé tan antigues com les plantes terrestres. Es creu que l'associació amb fongs semblants als actuals va ajudar les primeres plantes a colonitzar la terra ferma, fa més de 400 milions d'anys, quan encara no tenien arrels veritables. Fòssils del Devonià com Aglaophyton major conserven dins dels seus teixits estructures gairebé idèntiques als arbuscles d'avui.

Enteogen

Un enteogen és una substància, generalment d'origen vegetal o fúngic, que provoca un estat alterat de consciència al qual s'atribueix un significat espiritual. El terme es va proposar el 1979 com a alternativa a «al·lucinogen» i a «psicodèlic».

La paraula ve del grec éntheos («déu a dins») i genesthai («arribar a ser»), i se sol traduir com a «que genera el diví a l'interior». Els seus autors consideraven inadequat el terme «al·lucinogen» per la seva relació etimològica amb paraules vinculades al deliri i la bogeria. Avui s'utilitza de vegades com a sinònim de psicodèlic i de vegades per contrastar l'ús cerimonial amb el recreatiu. Entre les substàncies que s'inclouen en aquesta categoria hi ha la psilocibina, el peiot i l'aiahuasca.

Sabies que? El terme va néixer en una nota de només dues pàgines, publicada el 1979 al Journal of Psychedelic Drugs i signada per cinc autors: Carl Ruck, Jeremy Bigwood, Danny Staples, Jonathan Ott i R. Gordon Wasson. Aquest últim era el mateix que el 1957 havia donat a conèixer a Occident les veladas amb bolets de Mèxic.

Ergotisme

L'ergotisme és la intoxicació causada per menjar cereals contaminats amb sègol banyut, l'escleroci de Claviceps purpurea. A l'edat mitjana es coneixia com a foc de Sant Antoni, per la cremor que provocava a les mans i als peus.

Els alcaloides del sègol banyut, com l'ergotamina, contrauen els vasos sanguinis, i la malaltia es presentava de dues formes: una de gangrenosa, en què els dits i les extremitats s'ennegrien i arribaven a desprendre's, i una altra de convulsiva, amb espasmes, al·lucinacions i deliri. Des del segle IX hi va haver grans epidèmies a Europa, i cap al 1095 es va fundar a França l'orde de Sant Antoni per atendre els malalts. Gairebé va desaparèixer quan va millorar la neteja del gra. S'ha proposat que va intervenir en episodis com els judicis per bruixeria de Salem, el 1692, una hipòtesi molt discutida.

Sabies que? Una de les grans obres de la pintura europea es va fer per a malalts d'ergotisme. Entre 1512 i 1516, Matthias Grünewald va pintar el retaule d'Isenheim per a la capella de l'hospital que els monjos antonians tenien en aquella localitat d'Alsàcia, on atenien els afectats pel foc de Sant Antoni. Les seves figures retorçades i nafrades s'han relacionat amb els símptomes que veien cada dia.

Esca

L'esca és un material esponjós i molt inflamable que s'obté de l'interior del cos fructífer d'alguns fongs, sobretot de Fomes fomentarius, el fong de l'esca, i que s'ha fet servir durant mil·lennis per encendre foc. En francès i en anglès se'n diu amadou.

Fomes fomentarius és un políporus en forma de peülla de cavall que creix sobre bedolls i faigs. Per obtenir l'esca es retira la crosta exterior i la capa de porus, i la part fibrosa de l'interior es remulla, es colpeja i s'asseca fins a formar una làmina semblant al feltre. N'hi ha prou amb una espurna perquè s'encengui. Ötzi, l'home del gel, portava aquest fong a sobre fa més de 5.300 anys, com s'explica a taxonomia.

Sabies que? L'esca també es pot portar posada. A Corund, un poble de Transsilvània, diverses famílies fabriquen des del segle XIX barrets, bosses i altres objectes amb làmines d'aquest fong, tot i que l'ofici està en perill de desaparèixer. El micòleg Paul Stamets sol aparèixer amb un d'aquests barrets. Per la seva capacitat d'absorció, els dentistes la feien servir per assecar i aturar hemorràgies abans que existís el cotó fluix, i els pescadors amb mosca encara la fan servir per assecar les seves mosques.

Escleroci

Un escleroci és una massa compacta d'hifes, amb les cèl·lules externes de parets engruixides, que funciona com a estructura de resistència. Permet al fong sobreviure a períodes adversos, i pot durar mesos en un ambient sec o produir una estructura fèrtil quan la humitat és suficient.

És una forma latent del miceli. L'exemple més conegut és el sègol banyut, l'escleroci de Claviceps purpurea, que substitueix el gra a l'espiga. Les anomenades trufes màgiques també són esclerocis de certes espècies de Psilocybe, i no pas tòfones autèntiques.

Sabies que? S'ha proposat que l'escleroci del sègol banyut va estar darrere dels misteris d'Eleusis: segons aquesta hipòtesi, l'ordi del kykeon que bevien els iniciats podia estar contaminat amb ell, i les substàncies psicoactives que conté explicarien les experiències col·lectives descrites durant dos mil·lennis. És una teoria que defensen Wasson, Hofmann i Ruck a The Road to Eleusis, tot i que continua sense consens entre els especialistes.

Espècie tòxica

Una espècie tòxica és un fong el consum del qual provoca efectes nocius per a la salut, des de molèsties digestives lleus fins a fallades orgàniques greus o la mort. La toxicitat no sempre és visible ni es relaciona amb el gust: moltes espècies mortals són agradables al paladar.

Les intoxicacions es classifiquen clínicament segons el temps que triguen a aparèixer els primers símptomes després de la ingesta, més que pel tipus de toxina en si. Les d'incubació curta (abans de 6 hores) solen ser menys greus, mentre que les d'incubació llarga (més de 6 hores, sovint entre 6 i 24) són les més perilloses, ja que quan apareixen els símptomes el tòxic ja fa temps que actua sobre l'organisme, com passa amb Amanita phalloides o Galerina marginata.

Sabies que? El mite que una cullera de plata s'ennegreix en contacte amb bolets verinosos continua molt estès, però no té cap base científica. La plata reacciona amb compostos de sofre, no amb toxines: per això bolets perfectament comestibles com el rossinyol (Cantharellus cibarius) la poden ennegrir, mentre que la mortal Amanita phalloides mai no provoca aquesta reacció. Confiar en aquesta prova, en lloc d'una identificació rigorosa, ha causat intoxicacions greus.

Espora

Una espora és una cèl·lula reproductora microscòpica produïda pels fongs, amb una funció semblant a la d'una llavor en les plantes: permetre la reproducció i la dispersió de l'espècie.

En els fongs que formen bolets, les espores se solen produir a l'himeni, la part fèrtil del carpòfor situada sota el barret. En altres grups de fongs es poden generar en estructures diferents, com sacs (ascs), esporangis o conidiòfors. Un cop madures, s'alliberen i les transporten el vent, l'aigua, els animals o fins i tot mecanismes de propulsió propis. Si troben un substrat adequat i condicions d'humitat favorables, germinen i donen lloc a un nou miceli. El color de les espores és un criteri clau en la identificació d'espècies, i s'utilitza en proves com l'esporada.

Tipus d'espores: Segons el seu origen, poden ser sexuals, com les basidiòspores (produïdes als basidis) o les ascòspores (produïdes als ascs), resultat de la recombinació genètica entre dos individus; o asexuals, com els conidis, que el fong produeix per simple divisió, sense intercanvi genètic.

Sabies que? Els fongs omplen l'aire d'espores. Segons una estimació publicada el 2007, n'alliberen cada any uns 50 milions de tones a l'atmosfera, una quantitat comparable a la de les partícules orgàniques que emet directament l'activitat humana. Bona part prové de bolets.

Esporada

Una esporada és una massa d'espores alliberades per un fong i dipositades sobre una superfície, prou abundants per veure-les a ull nu. També se'n diu impressió d'espores o, en l'argot dels cultivadors, print. Tot i que cada espora és invisible, en conjunt revelen el seu color.

Per obtenir-la es col·loca el barret, amb les làmines cap avall, sobre un paper durant unes hores, normalment una nit: blanc si s'esperen espores fosques i negre si s'esperen clares. Les espores dibuixen sobre el paper uns raigs que reprodueixen la disposició de les làmines. El color de l'esporada és un dels criteris més útils per identificar famílies i gèneres, i no depèn del color de les làmines: en el reig (Amanita caesarea) les làmines són grogues i l'esporada, blanca.

Sabies que? Una esporada pot delatar una espècie perillosa. Chlorophyllum molybdites, la falsa lepiota, té una rara esporada verd grisenca, cosa que no presenta cap dels bolets amb què es confon. És la responsable del nombre més gran d'intoxicacions per bolets a l'Amèrica del Nord, precisament perquè s'assembla a lepiotes comestibles com la paloma (Macrolepiota procera).

Esterigma

Un esterigma és una petita prolongació punxeguda de l'extrem del basidi, sobre la qual es forma cada basidiòspora. El nom ve del grec stērigma, «suport».

Cada basidi sol tenir quatre esterigmes, un per espora, tot i que hi ha espècies amb dos, com el xampinyó, o amb més. Pel seu interior passen els nuclis des del basidi fins a l'espora en formació. Des de la seva punta, l'espora surt disparada amb el mecanisme que es descriu a basidi.

Sabies que? L'espora surt disparada de l'esterigma, però només recorre una fracció de mil·límetre: just per separar-se de la làmina. Després cau en vertical per l'espai entre dues làmines fins a sortir del barret. Per això les làmines han d'estar perfectament verticals, i el bolet les corregeix si s'inclina: Buller va comprovar que les làmines del camperol (Agaricus campestris) recuperaven la vertical en menys d'una hora si s'inclinava el barret fins a uns 30 graus.

Esterilització

L'esterilització és un procés que elimina tots els microorganismes vius d'un material, tant en forma activa com en forma d'espores. En el cultiu de bolets s'aplica als substrats i grans més rics en nutrients, normalment amb autoclau o olla a pressió o, sense aquests aparells, per tindal·lització.

El que distingeix l'esterilització d'altres tractaments és que destrueix també les espores bacterianes, les formes més resistents, cosa que la pasteurització no aconsegueix. Això és especialment important en el cultiu: un substrat estèril no té competidors, de manera que qualsevol microorganisme supervivent pot proliferar sense fre i provocar una contaminació que arruïni tot el lot. Per comprovar que un procés funciona s'utilitzen indicadors biològics, preparats amb espores molt resistents que han de quedar destruïdes.

Sabies que? Molt abans que ningú sabés que existien els microorganismes, el confiter francès Nicolas Appert ja conservava aliments amb un mètode que avui reconeixem com a esterilització: els tancava hermèticament en pots de vidre i els bullia. Després d'uns catorze anys d'experiments, el 1810 el govern de Napoleó li va concedir 12.000 francs a canvi de fer públic el seu procediment. Appert no va arribar a saber mai per què funcionava; l'explicació la donaria Pasteur dècades més tard.

Estípit

L'estípit és el peu que sosté el píleu d'un bolet. Està format per teixit estèril d'hifes, mentre que la part fèrtil es troba a l'himeni.

La seva funció és elevar l'himeni perquè les espores s'alliberin més fàcilment a l'aire o amb el pas d'animals. Pot ser central, excèntric o lateral, fibrós, buit o massís, i molts dels seus trets serveixen per identificar l'espècie: la textura, la forma, si es prolonga sota terra i si conserva restes de vel, com l'anell o la volva. Per això, quan es cullen bolets, no s'han de tallar mai arran de terra: la base pot contenir caràcters essencials per distingir espècies comestibles de tòxiques.

Sabies que? Tot i que se sol comparar amb la tija d'una planta, el peu d'un bolet no és ni arrel ni tija: no absorbeix nutrients ni fixa el bolet a terra, tasques que corresponen al miceli. La seva única funció és col·locar la part fèrtil a l'altura adequada, i per això molts fongs en prescindeixen, com les estrelles de terra.

Etnomicologia

L'etnomicologia és la disciplina que estudia les relacions entre les societats humanes i els fongs des d'una perspectiva històrica, cultural i sociològica. Es considera una branca de l'etnobotànica i abasta tots els usos que l'ésser humà ha donat als fongs: alimentaris, medicinals, rituals o simbòlics.

La va fundar formalment el matrimoni format per Robert Gordon Wasson i Valentina Pavlovna Wasson als anys cinquanta, a partir de les seves recerques sobre l'ús ritual de bolets a Mèxic. Per fer-ho, van integrar dades micològiques amb d'altres procedents de la història, la religió, la lingüística, la mitologia, l'art i l'arqueologia. Entre les seves idees centrals hi ha la distinció entre pobles que veneren els bolets (micofília) i pobles que els temen o els rebutgen (micofòbia). És també la disciplina que estudia fenòmens com el teonanàcatl o l'ús d'enteògens en contextos cerimonials.

Sabies que? La seva mateixa definició ha crescut amb el temps. El 1957, Wasson la va plantejar com l'«estudi del paper que han tingut els bolets màgics en la història de les societats primitives», i va ser ell mateix qui la va ampliar dècades després a les relacions entre les societats i els fongs en general, sense limitar-se als psicoactius. Avui inclou des dels bolets comestibles fins als medicinals.

Experiència mística

Una experiència mística és un estat de consciència caracteritzat per una sensació d'unitat amb tot el que existeix, un caràcter percebut com a sagrat, la transcendència del temps i de l'espai i la convicció que el que s'ha viscut és més real que la vida quotidiana. Se sol descriure com a difícil d'expressar amb paraules.

La seva base conceptual prové de William James i de la seva obra The Varieties of Religious Experience (1902), i la recerca amb psicodèlics l'ha convertida en un fenomen mesurable. El primer intent va ser l'experiment del Divendres Sant de 1962, en què Walter Pahnke va administrar psilocibina a estudiants de teologia a la capella Marsh de la Universitat de Boston, un estudi que avui es considera metodològicament deficient. D'aquell treball va derivar el Qüestionari d'Experiència Mística (MEQ), que encara s'utilitza en la recerca actual juntament amb conceptes com el set and setting. També connecta amb l'origen del terme enteogen.

Sabies que? El 2006, un estudi de la Universitat Johns Hopkins va reprendre la pregunta amb un disseny molt més rigorós: 22 de 36 voluntaris (el 61 %) van complir els criteris d'una experiència mística «completa» després de rebre psilocibina, i molts la van qualificar com una de les experiències més significatives de la seva vida. Un seguiment posterior, als 14 mesos, va mostrar que aquesta valoració es mantenia.

Fermentació fúngica

La fermentació fúngica és el procés en què els fongs, incloent-hi els llevats, transformen substàncies orgàniques amb el seu metabolisme per obtenir aliments, begudes o productes industrials. En sentit estricte, fermentar és obtenir energia sense oxigen, com fan els llevats; en biotecnologia s'anomena també així qualsevol cultiu de microorganismes amb què es fabrica un producte.

Els llevats fermenten els sucres del pa, la cervesa i el vi. Però les floridures també fermenten: Aspergillus oryzae, la floridura del koji, transforma l'arròs i la soja en sake, miso i salsa de soja; Rhizopus, un zigomicet, s'utilitza per al tempeh; Penicillium roqueforti, per als formatges blaus; i Aspergillus niger, per produir àcid cítric a escala industrial.

Sabies que? El Japó té un fong nacional. La floridura del koji, Aspergillus oryzae, s'utilitza des de fa més de mil anys per elaborar sake, miso i salsa de soja, i el 12 d'octubre de 2006 la Brewing Society of Japan, la societat científica japonesa de la fermentació, la va declarar «fong nacional» (kokkin), a proposta del professor Eiji Ichishima, de la Universitat de Tohoku.

Fíbula

Una fíbula és una petita estructura en forma de ganxo que es forma al costat dels envans de les hifes de molts basidiomicets quan una cèl·lula es divideix. El nom ve del llatí fibula, el fermall amb què els romans subjectaven la roba.

La seva funció és repartir bé els nuclis en el miceli secundari, el dicarió, que té dos nuclis diferents per cèl·lula. Quan la cèl·lula es divideix, un dels nuclis passa pel ganxo, que després s'uneix a la cèl·lula veïna, de manera que cada cèl·lula filla en rep un de cada tipus. En les espècies que les formen, només apareixen en el miceli amb dos nuclis, així que en el cultiu indiquen que dos micelis s'han unit correctament. La seva presència o absència és també un caràcter de la morfologia microscòpica que ajuda a separar gèneres i espècies.

Sabies que? Les fíbules es conserven en els fòssils i serveixen per reconèixer els basidiomicets més antics. Les més antigues que es coneixen, d'uns 330 milions d'anys, es van trobar dins de la tija d'una falguera fòssil, en una roca d'Esnost, al centre de França. Són uns 25 milions d'anys anteriors al fòssil de basidiomicet més antic que es coneixia fins aleshores.

Flashback (HPPD)

Un flashback és la reaparició breu i inesperada d'efectes d'una experiència psicodèlica, sobretot visuals, dies, setmanes o fins i tot mesos després que la substància hagi desaparegut de l'organisme. Quan aquestes alteracions persisteixen i causen malestar, es parla de trastorn perceptiu persistent per al·lucinògens, conegut per les seves sigles en anglès, HPPD.

L'HPPD figura al DSM-5, el manual de diagnòstic de la psiquiatria nord-americana. Pot aparèixer en episodis solts, els flashbacks pròpiament dits, o com una alteració contínua de la percepció, amb estel·les darrere dels objectes en moviment, halos al voltant dels llums o neu visual, un puntejat com el d'un televisor sense senyal. S'associa sobretot a l'LSD, però també a la psilocibina. Molts casos remeten amb el temps.

Sabies que? Els flashbacks aviat es van omplir de llegendes. Als anys seixanta i setanta es va arribar a dir que l'LSD quedava emmagatzemat a la medul·la espinal o al greix i que s'alliberava anys després, provocant un nou viatge sense avís. És fals: l'organisme elimina la substància en hores o en pocs dies, i l'origen d'aquests fenòmens es busca en el mateix cervell.

Floridura

«Floridura» és el nom popular dels fongs que creixen en forma de filaments i formen colònies d'aspecte cotonós, vellutat o polsós, sovint de color blanc, verd, blau o negre. També se'n diu florit o, de vegades, verdet. No és un grup taxonòmic: reuneix fongs de llinatges molt diferents.

Les floridures produeixen espores en gran quantitat, que es dispersen per l'aire, i creixen sobre aliments, fusta, paper i altres materials orgànics. En el cultiu de bolets es consideren contaminants, però algunes tenen usos valuosos: Penicillium va donar les penicil·lines i Aspergillus oryzae és la floridura de la fermentació del koji.

Sabies que? No tot el que s'anomena floridura és un fong. La floridura mucilaginosa Physarum polycephalum és una gran cèl·lula en forma de xarxa groga, i el 2000 un equip japonès dirigit per Toshiyuki Nakagaki va demostrar que troba el camí més curt en un laberint: l'omple sencer i després retira els canals que porten a carrerons sense sortida, fins que només queda la ruta més curta.

Floridura teranyina

La floridura teranyina és una contaminació causada per fongs del gènere Cladobotryum i d'altres de semblants, que formen sobre el substrat i els bolets un miceli grisenc, molt fi i aeri, com una teranyina. En anglès se'n diu cobweb mold.

Apareix sobretot amb humitat alta i poca renovació d'aire, i s'estén molt de pressa per la superfície del substrat, per sobre del miceli del cultiu i fins i tot sobre els bolets. Amb el temps produeix espores en abundància, que es dispersen amb facilitat. Molts cultivadors la frenen retirant la zona afectada o polvoritzant-la amb aigua oxigenada, i corregeixen l'intercanvi d'aire. Com distingir-la del miceli sa s'explica a miceli aeri.

Sabies que? La floridura teranyina és parenta del bolet llagosta. Cladobotryum és la fase asexual de fongs del gènere Hypomyces, el mateix d'Hypomyces lactifluorum, que s'explica a micoparasitisme. Són fongs que s'alimenten d'altres fongs, i per això en el cultiu comercial del xampinyó aquesta floridura causa una malaltia coneguda, que ataca directament els bolets.

Flush

Un flush és cadascun dels períodes successius de fructificació abundant d'un mateix substrat, separats per pauses de repòs. En català se'n diu també onada.

Després de la primera collita, el miceli pot generar noves onades mentre conservi nutrients al substrat. Cadascuna comença amb l'aparició de primordis i es reparteix en tandes: en la gírgola, per exemple, els bolets surten abundants durant diversos dies, hi ha una pausa d'entre deu i vint dies i després tornen a abundar. Les espècies són diferents: el shiitake sol donar una primera onada més petita, però ho compensa amb rebrots al llarg de diversos mesos.

Sabies que? La collita no es reparteix per igual entre onades. Segons manuals de cultiu de Pleurotus, és habitual que la primera concentri prop de la meitat de la producció total, la segona entre el 30 i el 35 % i l'última la resta, motiu pel qual a partir de la tercera onada sol deixar de compensar mantenir el cultiu.

Fong

Un fong és un organisme eucariota del regne Fungi que s'alimenta absorbint nutrients després de digerir-los fora del seu cos i que té les parets cel·lulars amb quitina. No és una planta ni un animal: forma el seu propi regne.

Els fongs inclouen organismes molt diferents: llevats unicel·lulars, floridures, bolets i els fongs que formen líquens. La majoria creix com una xarxa d'hifes, el miceli, i es reprodueix per mitjà d'espores. S'anomena «fong» l'organisme sencer, i el que normalment veiem i collim, el bolet, n'és només el cos fructífer.

Sabies que? Durant segles es va creure que els fongs eren plantes, perquè Linné va dividir la vida en dos regnes, el vegetal i l'animal. No va ser fins al 1969 que Robert Whittaker va proposar a la revista Science donar-los un regne propi. A més, avui se sap que estan més emparentats amb els animals que amb les plantes: tots dos grups comparteixen un avantpassat comú, un organisme unicel·lular marí amb flagel, que va viure fa uns mil milions d'anys.

Fongs paràsits

Els fongs paràsits s'alimenten d'un organisme viu, ja sigui una planta, un animal o un altre fong, i li causen danys en fer-ho. A diferència dels sapròfits, que viuen de matèria morta, ataquen teixits vius, i molts acaben matant el seu hoste.

El parasitisme és molt estès entre els fongs. En les plantes causen malalties com els rovells, els carbons o els oïdis, com s'explica a patogen fúngic; d'altres ataquen animals, i alguns, altres fongs, com s'explica a micoparasitisme. Entre els més estudiats hi ha els entomopatògens, que parasiten insectes, com els dels gèneres Cordyceps i Ophiocordyceps. El seu miceli envaeix el cos de l'insecte i en substitueix a poc a poc els teixits, fins que en surt un cos fructífer allargat, l'estroma, que allibera noves espores.

Sabies que? Algunes espècies d'Ophiocordyceps, els anomenats «fongs zombi», controlen el comportament de les formigues que infecten. El fong envaeix els músculs de l'insecte i l'obliga a enfilar-se per una planta i a clavar les mandíbules al revers d'una fulla, a l'altura i amb la humitat que convenen al fong. Allà mor la formiga, i del cadàver en surt l'estroma, que deixa caure les espores sobre els camins per on passen les seves companyes.

Fongs radiotròfics

Els fongs radiotròfics són fongs rics en melanina que semblen aprofitar la radiació ionitzant per créixer. El mecanisme encara no està demostrat.

La melanina, el mateix pigment que enfosqueix la pell humana, absorbeix radiació, i és abundant en moltes floridures fosques. El 2007, l'equip d'Ekaterina Dadachova, a Nova York, va comprovar que Cladosporium sphaerospermum, Cryptococcus neoformans, un llevat, i Wangiella dermatitidis creixien més de pressa exposats a radiació gamma, i que les soques sense melanina no ho feien. S'ha proposat que l'aprofiten com les plantes aprofiten la llum, però no està demostrat. Després de l'accident de 1986, els fongs negres van proliferar als voltants de la central de Txernòbil. Per saber-ne més, consulta el nostre article sobre els fongs radiotròfics.

Sabies que? Aquests fongs s'han provat com a escut a l'espai. En un experiment a bord de l'Estació Espacial Internacional, publicat el 2022, una capa fina de Cladosporium sphaerospermum cultivada durant uns 26 dies va deixar passar una mica menys de radiació cap a un sensor situat a sota que el costat sense fong. La diferència va ser petita, però els autors ho presenten com un primer pas cap a escuts capaços de regenerar-se sols en futures missions a Mart.

Fongs sapròfits

Els fongs sapròfits s'alimenten descomponent matèria orgànica morta, com fusta, fullaraca, restes vegetals o fems. El nom ve del grec sapros, «podrit», i phyton, «planta», i avui la literatura científica prefereix el terme saprotròfics, de trophé, «aliment», perquè els fongs no són plantes.

Les seves hifes secreten enzims que trenquen materials molt resistents, com la cel·lulosa i la lignina de la fusta, en molècules senzilles que després absorbeixen. Juntament amb els bacteris, són els grans recicladors dels ecosistemes terrestres: tornen al sòl el carboni i els minerals que quedaven atrapats a la matèria morta. Com que no necessiten una arrel viva, al contrari que les espècies micorríziques, la majoria es poden cultivar sobre substrats pasteuritzats o esterilitzats. Gairebé tots els bolets de cultiu, del xampinyó al shiitake, són sapròfits.

Sabies que? Durant el Carbonífer, fa més de 300 milions d'anys, es van formar els jaciments de carbó més grans del planeta. El 2012 es va proposar que la causa va ser que els fongs encara no sabien descompondre la lignina, de manera que els troncs morts s'acumulaven sense podrir-se. El 2016, un altre estudi ho va posar en dubte i va atribuir aquell carbó sobretot al clima i a la geologia de l'època, quan es formava el supercontinent Pangea. El debat continua obert.

Fongs simbionts

Els fongs simbionts viuen en una relació estreta i duradora amb un organisme d'una altra espècie. La majoria d'aquestes associacions són mutualistes, és a dir, totes dues parts hi surten guanyant: aliment, protecció o ajuda per reproduir-se.

Els fongs formen algunes de les simbiosis més importants de la natura:

• Micorrizes: amb les arrels de les plantes, a les quals donen aigua i minerals a canvi de sucres.
• Líquens: amb una alga o un cianobacteri, que aporta l'aliment per mitjà de la fotosíntesi.
• Endòfits: viuen dins dels teixits de les plantes sense causar-los malaltia.
• Amb insectes: alguns tèrmits, escarabats de l'escorça i formigues cultiven fongs com a principal font d'aliment.

Sabies que? Les formigues cultiven fongs des de fa uns 55 o 60 milions d'anys, molt abans que existís l'agricultura humana. Les més conegudes són les formigues tallafulles (gèneres Atta i Acromyrmex): no es mengen les fulles que recullen, sinó que les masteguen i les fan servir com a substrat per cultivar un fong, generalment Leucoagaricus gongylophorus. La dependència és tan estreta que la reina, quan funda un formiguer nou, s'emporta a la boca un fragment de miceli amb què començar el cultiu.

Fructificació

La fructificació és la fase del cicle de vida d'un fong en què el miceli deixa de créixer de manera vegetativa i forma cossos fructífers, les estructures reproductores visibles que coneixem com a bolets.

La fructificació es desencadena quan el miceli, amb el substrat ja completament colonitzat, detecta un canvi brusc en les condicions ambientals: més llum, més intercanvi d'aire, un descens de temperatura o un augment d'humitat. El procés comença amb l'aparició de primordis, petits bonys a la superfície del substrat que, si les condicions es mantenen favorables, es desenvolupen fins a convertir-se en cossos fructífers madurs amb barret i peu diferenciats. Un cop collida la primera collita, el miceli pot generar noves onades o flushes si encara conserva prou nutrients al substrat.

Sabies que? Un bolet pot disparar impulsos elèctrics com una neurona. El 2018, Andrew Adamatzky va registrar en gírgoles roses (Pleurotus djamor) trens d'impulsos semblants als potencials d'acció neuronals. Quan escalfava un bolet, el seu veí del mateix ram reaccionava abans que ell. Què significa encara es discuteix: pot ser una forma de comunicació, un subproducte d'ones de calci dins de les cèl·lules, o fins i tot no voler dir res.

Fungicida

Un fungicida és una substància, química o biològica, que mata fongs o en frena el creixement. S'utilitza sobretot per protegir conreus, i també per conservar aliments, fusta i altres materials. En medicina, els fàrmacs que actuen contra els fongs s'anomenen antifúngics.

Entre els més antics hi ha els compostos de coure i el sofre. També hi ha fungicides biològics, basats en altres organismes, com algunes espècies de Trichoderma. Molts fungicides actuen a més contra els oomicets, organismes semblants als fongs que causen, per exemple, el míldiu de la vinya.

Sabies que? El primer fungicida modern va néixer d'un mètode per espantar els lladres de raïm. A finals del segle XIX, a les vinyes de Bordeus, es ruixaven amb una barreja de sulfat de coure i calç els ceps que donaven als camins, perquè el raïm semblés enverinat i amarg. Es va observar que aquelles fileres es lliuraven del míldiu, i el 1885 el botànic Pierre-Marie-Alexis Millardet va publicar que la barreja servia contra aquesta malaltia. Es coneix com a brou bordelès i, més de 140 anys després, continua sent imprescindible en la viticultura ecològica.

Galerina marginata

Galerina marginata és un bolet petit i bru, de barret d'uns 2 a 4 centímetres, peu prim amb un anell fràgil i esporada de color bru vermellós, que creix en grups sobre fusta morta o enterrada. Conté amatoxines, les mateixes toxines mortals d'Amanita phalloides.

És responsable d'intoxicacions greus perquè es confon amb bolets que busquen els boletaires: amb comestibles de soca i, sobretot, amb espècies psilocibines que creixen sobre fusta, com Psilocybe cyanescens, amb les quals de vegades comparteix el mateix lloc. Dos trets ajuden a separar-les: l'esporada, bru vermellosa a Galerina i bru violàcia fosca a Psilocybe, i el blavejament, que Galerina no presenta. Tot i així, en un grup barrejat cal comprovar cada exemplar, perquè n'hi ha prou amb un per causar una intoxicació.

Sabies que? Durant dècades es van descriure com a espècies diferents diversos bolets que en realitat eren el mateix. El 2001, la micòloga noruega Gro Gulden i els seus col·laboradors en van comparar l'ADN i van concloure que Galerina autumnalis, la galerina de tardor de les guies nord-americanes, i tres espècies més eren totes Galerina marginata. Per això el mateix fong mortal apareix amb noms diferents en llibres de diferents èpoques.

Germinació

La germinació és el procés pel qual una espora surt del seu estat de repòs i comença a créixer, emetent un tub que s'allarga i es ramifica fins a formar hifes. És el primer pas del cicle de vida d'un fong.

Abans de germinar, l'espora absorbeix aigua, s'infla i reactiva el seu metabolisme. Necessita humitat, nutrients i una temperatura adequada i, en algunes espècies, un senyal concret, com la presència de certes substàncies o un cop de calor. En el cultiu, és la fase més lenta i delicada d'una sembra amb xeringa d'espores: les espores triguen dies a despertar-se, i mentrestant el substrat queda exposat a la contaminació. Per això molts cultivadors germinen primer les espores en agar i després passen el miceli net al gra, o fan servir directament cultiu líquid.

Sabies que? Algunes espores esperen el foc. Les ascòspores de la floridura Neurospora crassa es mantenen en repòs fins que reben un cop de calor, com mitja hora a 60 °C, o entren en contacte amb el furfural, una substància que es forma quan es cremen les restes vegetals. Per això aquesta floridura ataronjada és de les primeres que apareixen després d'un incendi.

Gírgola (Pleurotus ostreatus)

La gírgola és una espècie comestible de barret en forma de ventall o de petxina i peu curt i lateral, que creix en grups sobre fusta morta o moribunda d'arbres de fulla ampla. El seu nom científic fa referència a la seva forma: pleurotus vol dir «orella lateral» i ostreatus, «en forma d'ostra».

És un fong saprotròfic i un dels bolets més cultivats del món. El seu cultiu comercial va començar a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial, com a mesura de subsistència. També s'estudia en bioremediació per la seva capacitat de degradar hidrocarburs aromàtics policíclics.

Sabies que? La gírgola és carnívora. Les seves hifes paralitzen nematodes amb una toxina i després hi introdueixen filaments per absorbir-ne el nitrogen, que és escàs a la fusta. Es va descobrir gairebé per casualitat: un investigador, George Barron, es va oblidar durant mesos una placa de Petri al laboratori, el fong que hi cultivava va formar un bolet i va resultar ser aquest.

Gleba

La gleba és la massa fèrtil de l'interior d'alguns fongs, on es formen les espores. És pròpia dels fongs que tenen l'himeni no exposat a l'aire, com els pets de llop, les tòfones i els fal·lus.

En els pets de llop és blanca i ferma quan són joves, i quan maduren es converteix en una pols fosca d'espores que surt per un porus o quan es trenca la coberta. En les tòfones, que són hipogees, la gleba és la carn jaspiada que es menja, i les seves espores depenen dels animals per dispersar-se. En els fal·lus, com Phallus impudicus, és una massa viscosa i pudent que atreu les mosques, que s'enduen les espores enganxades. Quan es cullen pets de llop per menjar-los, la gleba ha de ser blanca i uniforme: si en tallar-los es veu la silueta d'un bolet en miniatura, pot tractar-se de l'ou d'una Amanita.

Sabies que? La gleba d'un pet de llop gegant, Calvatia gigantea, conté una quantitat d'espores difícil d'imaginar. Segons una estimació clàssica, un exemplar d'uns 40 centímetres pot contenir uns 7 bilions, és a dir, set milions de milions. I n'hi ha prou amb un cop o una gota de pluja sobre un pet de llop madur perquè en surti un núvol.

Gra colonitzat

El gra colonitzat és un cereal esterilitzat que el miceli d'un fong ha colonitzat completament i que s'utilitza com a inòcul per sembrar un substrat de més volum. A la comunitat de cultivadors se'n diu spawn.

El gra fa de pont entre un cultiu petit i delicat (agar, cultiu líquid o espores) i el substrat final: d'un volum reduït de cultiu se n'obté molta més quantitat d'inòcul, que es barreja amb el substrat per accelerar-ne la colonització. S'hi fan servir cereals com el sègol, el mill, el blat o el sorgo, tot i que també hi ha spawn fet amb serradures o tacs de fusta. Un gra ben colonitzat resisteix la contaminació, ja que el creixement dens del miceli deixa poc espai i poc aliment als competidors.

Sabies que? Fins a finals del segle XIX, l'spawn s'obtenia a partir de miceli recollit a la natura, amb una viabilitat molt irregular. El canvi va arribar el 1893, quan els francesos Costantin i Matruchot van publicar un mètode per cultivar el xampinyó a partir de cultius purs obtinguts al laboratori. Això va permetre treballar amb soques seleccionades i va posar les bases de l'spawn comercial modern.

Hàbitat

L'hàbitat és l'entorn ecològic on creix de manera natural una espècie de fong: el tipus de bosc o d'ecosistema, el clima i els arbres o les plantes amb què s'associa. No s'ha de confondre amb el substrat, la superfície física concreta on arrela el miceli (fusta, fems, sòl argilós), dins d'aquest hàbitat més ampli.

L'hàbitat no és una dada accessòria, sinó sovint decisiva: moltes espècies ectomicorríziques només apareixen sota un gènere d'arbre concret, mentre que les sapròfites s'associen a un tipus de fusta o de matèria orgànica específic. Conèixer l'hàbitat típic d'una espècie ajuda tant a localitzar-la al camp com a descartar falses identificacions basades només en l'aspecte.

Sabies que? Algunes espècies tenen una distribució difícil d'explicar. Chorioactis geaster, conegut com a «cigar del diable», només s'ha trobat de manera natural en dos punts del planeta: una àrea molt reduïda de Texas (Estats Units) i una altra al Japó, separades per milers de quilòmetres d'oceà i sense cap població coneguda entre totes dues. Encara no se sap com va arribar a dos llocs tan allunyats.

Hifa

Una hifa és un filament tubular microscòpic que constitueix la unitat estructural bàsica de la majoria dels fongs. Les hifes estan formades per cèl·lules allargades que s'organitzen en xarxes interconnectades i que, juntes, formen el miceli.

A través de les hifes, el fong explora el seu entorn i absorbeix nutrients del sòl, de la fusta o d'altres substrats orgànics. El seu creixement i la seva ramificació donen lloc al miceli, la part vegetativa del fong, comparable en funció (no en forma) a les arrels de les plantes.

Tipus d'hifa: Segons la seva estructura, poden ser hifes septades (amb envans transversals) o cenocítiques (sense envans), cosa que determina com es distribueixen els orgànuls i els nutrients a l'interior.

Sabies que? Una hifa pot perforar plàstic. El fong que ataca l'arròs, Magnaporthe oryzae, s'agafa a la fulla amb una petita cúpula i, a dins, acumula aigua fins a assolir una pressió d'unes 80 atmosferes, unes 40 vegades la d'un pneumàtic de cotxe. Amb aquesta empenta, una hifa finíssima surt de la base de la cúpula i travessa la capa dura de la fulla i, en experiments de laboratori, fins i tot làmines de plàstic. Es cita com la pressió més alta coneguda en un ésser viu.

Higròfan

Es diu higròfan del barret o de la carn d'un bolet que canvia de color segons el grau d'humitat: és més fosc, i de vegades translúcid, quan és xop, i s'aclareix quan s'asseca.

L'assecament no és uniforme: sol començar pel centre o per la vora del barret, i durant un temps el bolet mostra dos tons o una banda d'un color diferent. Això complica la identificació, perquè un mateix exemplar pot semblar dues espècies diferents segons el temps que faci. Per això convé anotar el color del bolet acabat de collir i després d'assecar-se. És un tret freqüent a Psilocybe i Panaeolus, i l'entrada de Psilocybe semilanceata l'esmenta com un dels seus caràcters.

Sabies que? Un dels bolets higròfans més comuns creix a la gespa de parcs i jardins: Panaeolina foenisecii, l'epítet del qual vol dir «dels dallaires de fenc». Quan s'asseca mostra una banda de color molt visible, i és un dels que més confonen els principiants quan busquen bolets psilocibins als prats, tot i que no es considera psicoactiu.

Himeni

L'himeni és el teixit fèrtil que recobreix determinades parts del carpòfor dels fongs i en el qual es desenvolupen les cèl·lules especialitzades que produeixen espores (com els basidis en els basidiomicets o els ascs en els ascomicets).

L'himeni és la zona reproductora del fong, visible a la part inferior del barret en moltes espècies. La seva morfologia varia i constitueix un criteri taxonòmic clau:

• Làmines: com en els xampinyons o les amanites.
• Tubs: que formen una superfície porosa, com en els ceps.
• Agullons: amb petites espines, com en els hidnes.
• Plecs: en forma de crestes que baixen pel peu, com en el rossinyol.

Sabies que? L'himeni del bolet de tinta (Coprinus comatus) es digereix a si mateix. A mesura que les espores maduren, les làmines es desfan des de la vora del barret cap amunt en un líquid negre, de manera que la part que ja ha deixat anar les espores desapareix i deixa caure les de la resta. Aquest líquid s'ha fet servir com a tinta per escriure i dibuixar.

Hipogeu

Es diu hipogeu del fong que té el cos fructífer sota terra. El terme oposat és epigeu, que s'aplica als que fructifiquen a la superfície, com la majoria dels bolets.

Els fongs hipogeus formen les espores en una massa interior, la gleba, i no les poden alliberar a l'aire, així que depenen dels animals que els desenterren i se'ls mengen, atrets per la seva olor. Les espores travessen el tub digestiu i surten amb els excrements en un altre lloc, com s'explica a ornamentació esporal. Els més coneguts són les tòfones, com la tòfona negra, que són ascomes hipogeus, però també hi ha basidiomicets amb fructificació subterrània, les anomenades falses tòfones. Les trufes màgiques no pertanyen a aquest grup: són esclerocis, no cossos fructífers.

Sabies que? A Itàlia està prohibit buscar tòfones amb porcs des del 1985, perquè quan furguen fan malbé el miceli i redueixen les collites dels anys següents, a més de menjar-se les tòfones. Durant molt de temps es va atribuir el seu olfacte tofonaire a l'androstenol, una substància present a la tòfona i a la saliva dels verros, però estudis posteriors van assenyalar el sulfur de dimetil, un dels compostos del seu aroma. Avui la cerca es fa amb gossos ensinistrats.

Humitat relativa

La humitat relativa és la quantitat de vapor d'aigua que conté l'aire en comparació amb el màxim que podria contenir a aquella mateixa temperatura. S'expressa en percentatge.

Depèn molt de la temperatura, perquè l'aire calent admet més vapor que el fred. Es mesura amb un higròmetre. En el cultiu de bolets és un dels factors clau de la fructificació: els bolets perden aigua amb facilitat, així que a la cambra de fructificació se sol mantenir molt alta, sovint per sobre del 85 %. Si baixa massa, els primordis s'assequen i apareixen primordis avortats; si és molt alta i falta aire fresc, l'aigua s'acumula sobre els bolets i afavoreix la contaminació per bacteris. No s'ha de confondre amb la capacitat de camp, que es refereix a l'aigua del substrat, no a la de l'aire.

Sabies que? Un dels primers higròmetres fiables funcionava amb un cabell humà. El 1783, el naturalista suís Horace-Bénédict de Saussure va aprofitar que un cabell desgreixat s'allarga quan l'aire és humit i s'escurça quan és sec. El va tibar amb un petit pes i el va unir a una agulla que es movia sobre una escala de 0 a 100.

Incubació

La incubació és l'etapa del cultiu en què el substrat acabat d'inocular es manté en condicions estables de temperatura i humitat perquè el miceli el colonitzi del tot, abans de provocar la fructificació. També s'anomena incubació el manteniment de les plaques de Petri i d'altres cultius de laboratori.

Convé distingir-la de la colonització: aquesta és el procés biològic, i la incubació és l'etapa de cultiu i les condicions que l'afavoreixen. El que és decisiu és l'estabilitat i que la temperatura s'ajusti a l'espècie: amb fred el procés s'alenteix, i una calor sostinguda afavoreix bacteris i floridures. Si el cultiu es manté indefinidament en aquestes condicions, el miceli continua creixent i consumeix els nutrients sense formar bolets, de manera que cal un canvi de condicions per passar a fructificar.

Sabies que? La paraula ve del llatí incubare, «ajeure's damunt d'alguna cosa», i descriu l'ocell que cova els ous per escalfar-los. En el cultiu passa una cosa semblant: el miceli produeix calor quan creix, i en un recipient gran el centre pot estar uns quants graus per sobre de l'aire de l'habitació. En certa manera, és el mateix fong qui escalfa la seva incubació.

Inòcul

L'inòcul és el material viu que conté miceli actiu o espores d'un fong i que s'utilitza per iniciar-ne el creixement en un substrat nou. És el punt de partida de qualsevol cultiu i equival, en certa manera, a la llavor.

N'hi ha diversos formats: el gra colonitzat, format per cereals que el miceli ja ha colonitzat; el cultiu líquid, que conté miceli en suspensió; i les espores en xeringa. Els dos primers ja contenen miceli actiu, mentre que les espores estan latents: primer han de germinar i, en la majoria dels basidiomicets, trobar un miceli compatible amb què fusionar-se. L'inòcul es barreja amb un substrat tractat prèviament, que el fong anirà colonitzant.

Sabies que? La paraula ve del llatí inoculare, que volia dir «empeltar una gemma». En el vocabulari dels jardiners romans, oculus, «ull», era la gemma d'una planta que s'inseria en una altra perquè hi arrelés, i ja apareix amb aquest sentit al tractat d'agricultura de Columel·la, del segle I. Segles després, la medicina va manllevar la imatge per parlar d'introduir un germen al cos.

Inocybe

Inocybe és un gènere de bolets petits o mitjans, generalment bruns o blanquinosos, de barret cònic i fibrós que sovint s'esquerda a la vora. Formen ectomicorrizes amb arbres, i moltes de les seves espècies contenen muscarina, una toxina que actua sobre el sistema nerviós.

La intoxicació per muscarina apareix poc després de la ingesta i es reconeix per una suor, una salivació i un llagrimeig intensos, de vegades amb problemes digestius i baixada de la tensió; té antídot, que s'administra a l'hospital. Unes poques espècies, en canvi, produeixen psilocibina, i ho fan amb enzims diferents dels de Psilocybe, com s'explica a l'entrada de la psilocibina. La seva identificació és difícil fins i tot per als experts i sol requerir l'estudi de la morfologia microscòpica. Estudis genètics recents han dividit l'antic gènere en diversos, com Inosperma o Pseudosperma, de manera que moltes espècies han canviat de nom. No es considera comestible cap espècie del grup.

Sabies que? Una espècie d'aquest grup va aportar un alcaloide nou a la família de la psilocibina. El 2006 es va descriure l'estructura de l'aeruginascina, una molècula emparentada amb la psilocibina, a partir d'Inocybe aeruginascens, un bolet europeu que es tenyeix de verd blavós. I un estudi de 2013 va observar que les espècies amb psilocibina analitzades no tenien muscarina, com si en aquest grup de fongs les dues toxines fossin camins evolutius alternatius.

Integració

La integració és el procés pel qual una persona revisa i dona sentit al contingut d'una experiència psicodèlica i l'incorpora a la seva vida quotidiana. En la teràpia assistida amb psicodèlics és la tercera fase, després de la preparació i de la sessió amb la substància.

No hi ha un model únic: la integració la pot oferir un terapeuta, un coach o un altre professional, o es pot fer de manera autoguiada, i abasta pràctiques molt diferents, com la reflexió personal o el suport de relacions i comunitats de confiança. Molts aspectes d'una experiència poden continuar desplegant-se durant mesos o fins i tot al llarg de tota la vida. Per això es recomana començar a treballar-la ja en la preparació, abans de l'experiència.

Sabies que? És una de les paraules més utilitzades del món psicodèlic, però ningú no s'ha posat d'acord sobre què vol dir: una revisió de 2022 en va localitzar 24 definicions diferents. En els assajos clínics amb psilocibina, el més habitual són dues sessions d'integració per dosi, i la primera se sol fer entre 24 i 48 hores després de la presa.

Intercanvi d'aire fresc

L'intercanvi d'aire fresc és la renovació de l'aire a l'entorn de cultiu per eliminar el diòxid de carboni que produeixen el miceli i els bolets i aportar oxigen. A la comunitat de cultivadors se'n diu FAE, de l'anglès fresh air exchange.

Els fongs respiren com els animals: consumeixen oxigen i desprenen CO₂. Durant la colonització, el miceli tolera bé un ambient carregat, però en la fructificació l'excés de CO₂ produeix bolets de peu llarg i barret petit, i afavoreix el miceli aeri. Massa ventilació, en canvi, asseca l'ambient i pot aturar els primordis. Per això les cambres de fructificació busquen un equilibri entre aire i humitat, amb orificis, ventilació periòdica o ventant el recipient.

Sabies que? L'enoki del supermercat és el resultat de negar-li l'aire fresc a posta. A la natura, Flammulina forma bolets bruns de peu curt i barret gran. En cultiu es manté a les fosques i en un ambient ric en CO₂, sovint dins d'ampolles amb un collaret, i així creix en rams de peus llargs, prims i blancs amb barrets minúsculs.

Kit de cultiu

Un kit de cultiu és un producte que reuneix en un sol envàs tot el que cal per obtenir bolets a casa. N'hi ha de dos tipus: els que arriben amb el substrat ja colonitzat pel miceli, a punt per fructificar, i els que l'usuari ha d'inocular, com la bossa tot en un.

En els kits ja colonitzats, la feina més delicada, la colonització en condicions estèrils, està feta per endavant. A l'usuari li queda crear les condicions de fructificació: humitat alta, renovació d'aire, llum indirecta i una temperatura adequada a l'espècie. Amb això apareixen els primordis i, després de la primera collita, el kit pot donar diverses onades més. Com que redueix les manipulacions, que són la principal via d'entrada de la contaminació, és el format més recomanable per començar. Per al pas a pas, consulta la nostra guia de cultiu per a principiants.

Sabies que? Un kit esgotat no és brossa. En el cultiu industrial del xampinyó es generen uns cinc quilos de substrat gastat per cada quilo de bolets, i aquest material, encara ric en miceli i matèria orgànica, es reaprofita com a adob, com a esmena de sòls i fins i tot en projectes de bioremediació.

Koji

El koji és arròs, ordi o soja cuits i inoculats amb la floridura Aspergillus oryzae, que els colonitza i produeix enzims capaços de descompondre el midó i les proteïnes. És la base del sake, el miso, la salsa de soja i el mirin.

Les espores de la floridura, que al Japó es venen amb el nom de tane-koji, s'escampen sobre el gra cuit, que es manté uns dos dies en un ambient càlid i humit fins que queda cobert de miceli blanc. Els enzims del koji transformen el midó en sucres que després fermenten els llevats, i les proteïnes en aminoàcids responsables del gust umami, com s'explica a fermentació fúngica. En els últims anys, cuiners de tot el món el fan servir també per curar carns i elaborar salses.

Sabies que? La floridura del koji és la versió domesticada d'un parent perillós. Aspergillus oryzae comparteix prop del 99,5 % del seu genoma amb Aspergillus flavus, que produeix aflatoxines, una de les micotoxines més potents que es coneixen. Segons un estudi de 2012, els productors de sake la van seleccionar durant segles a partir de llinatges d'A. flavus que no fabricaven la toxina.

Làmines

Les làmines són estructures en forma d'envans prims i verticals disposades sota el píleu de molts bolets, des del marge del barret fins al peu. Constitueixen un tipus d'himeni, la superfície on es produeixen les espores.

La seva disposició multiplica la superfície fèrtil disponible sota el barret. La manera com s'uneixen al peu és un criteri clau d'identificació: poden ser lliures (no el toquen, com a Agaricus o Amanita), adnates (s'hi uneixen en tota la seva amplada), escotades (deixen una osca al costat del peu) o decurrents (baixen per ell). També s'hi poden intercalar làmines més curtes, anomenades lamèl·lules. El seu color sol canviar amb la maduresa, a mesura que s'hi dipositen les espores.

Sabies que? La separació entre làmines no és casual. Un estudi de 2019 va comparar diverses espècies silvestres i va comprovar que l'espai entre dues làmines fa gairebé exactament el doble de la distància que salta l'espora quan es dispara des de l'esterigma, de manera que cau just pel centre, sense xocar amb la làmina del davant. Així el bolet allotja el màxim nombre possible d'espores amb la mínima quantitat de teixit.

Lemon tek

El lemon tek és un mètode de preparació que consisteix a deixar macerar bolets o trufes psilocibins, secs i triturats, en suc de llimona abans de prendre'ls. Els qui el fan servir afirmen que l'efecte arriba abans, és més intens i dura menys. Tek és una abreviatura de l'argot dels cultivadors per a «tècnica», la mateixa que dona nom a la PF Tek.

La idea és que l'àcid de la llimona transformi la psilocibina en psilocina abans de la ingesta, i que així s'avanci un pas que normalment té lloc dins del cos. Tanmateix, a l'organisme aquesta conversió la fan sobretot uns enzims, les fosfatases, i no l'àcid de l'estómac, i no hi ha cap estudi controlat que hagi mesurat si el suc de llimona la produeix de debò. Part de l'efecte que es descriu podria deure's simplement a prendre el material en pols, que es digereix més de pressa. És una variant del te de bolets i trufes.

Sabies que? La idea té una base química real, però comprovada en altres condicions. El 1985, el químic J. F. Casale va convertir psilocibina en psilocina al laboratori fent servir àcid acètic a uns 70 °C. Ningú no ha demostrat que un suc de llimona a temperatura ambient aconsegueixi el mateix.

Lignícola

Es diu lignícola del fong que creix sobre fusta, ja sigui en arbres vius, en troncs morts, en branques caigudes o en estelles. El terme ve del llatí lignum, «fusta», i colere, «habitar».

La majoria són saprotròfics que descomponen la fusta morta, tot i que alguns són paràsits d'arbres vius, com Armillaria, que es descriu a rizomorf. Molts són xilòfags: degraden la fusta de què viuen, amb diferents tipus de podridura. Són lignícoles el shiitake, la gírgola, la melena de lleó i espècies psilocibines com Psilocybe azurescens, que es cultiven sobre serradures, estelles o troncs.

Sabies que? Un fong de la fusta pot millorar el so d'un violí. L'investigador suís Francis Schwarze va tractar fusta de violí amb Physisporinus vitreus, un fong de podridura blanca, durant nou mesos. El 2009, en una prova a cegues, el jurat d'experts i la majoria del públic van confondre un d'aquells violins amb l'Stradivarius de 1711 amb què es comparava.

Lignina

La lignina és un polímer que es diposita a les parets cel·lulars de les plantes llenyoses i els dona rigidesa i impermeabilitat. És el que fa de la fusta un material dur, i el segon biopolímer més abundant de la Terra, després de la cel·lulosa.

Representa entre el 15 i el 30 % del pes de les parets vegetals i és molt difícil de degradar, perquè no està formada per unitats que es repeteixen, com la cel·lulosa, sinó per una xarxa irregular de molècules aromàtiques. Gairebé els únics organismes capaços de descompondre-la amb eficàcia són els fongs de podridura blanca, com la cua de gall dindi o la gírgola, gràcies a enzims com les peroxidases i les lacases, com s'explica a xilòfag. Aquests mateixos enzims ataquen alguns contaminants, i per això s'estudien en bioremediació.

Sabies que? Part de la vainilla artificial surt de la fusta. La vainillina, la molècula que dona l'aroma a la vainilla, es pot obtenir de la lignina que sobra quan es fabrica paper. Així es produeix al voltant del 15 % de la vainillina mundial, i l'única empresa que la comercialitza per aquesta via és la noruega Borregaard.

Líquens

Els líquens són organismes formats per la unió d'un fong, el micobiont, i un organisme capaç de fer la fotosíntesi, normalment una alga verda o un cianobacteri, el fotobiont. Junts tenen una forma i un funcionament propis, molt diferents dels de cadascun per separat.

El fotobiont aporta els sucres de la fotosíntesi, i el fong, l'estructura que el protegeix, el fixa a la superfície i evita que s'assequi. Una de cada cinc espècies de fongs conegudes forma líquens, i entre els ascomicets la proporció s'acosta al 40 %. Gràcies a aquesta aliança colonitzen llocs on cap dels dos no sobreviuria sol, com roques nues, deserts o regions polars, tot i que a canvi creixen molt a poc a poc: molts, només uns quants mil·límetres l'any. És una de les simbiosis més conegudes dels fongs.

Sabies que? Els líquens han sobreviscut a l'espai. En un experiment de l'Agència Espacial Europea, diverses mostres van passar 18 mesos a l'exterior de l'Estació Espacial Internacional, exposades al buit, a la radiació còsmica, a la llum ultraviolada directa del sol i a temperatures extremes. Quan van tornar a la Terra, la majoria continuaven vives i van reprendre la fotosíntesi amb normalitat. El resultat es cita en els estudis sobre si la vida podria viatjar d'un planeta a un altre dins de roques.

Llevats

Els llevats són fongs formats per una sola cèl·lula, generalment rodona o ovalada, que a diferència de la majoria dels fongs no solen formar hifes ni miceli. Se'n coneixen unes 1.500 espècies.

Gairebé tots es reprodueixen per gemmació: a la cèl·lula mare li surt una petita gemma que creix fins a separar-se'n com un individu nou. Alguns es poden reproduir també sexualment, formant ascòspores o basidiòspores. El més conegut, Saccharomyces cerevisiae, transforma els sucres en diòxid de carboni i alcohol quan li falta oxigen, i des de fa mil·lennis fa pujar el pa i fermentar la cervesa i el vi, com s'explica a fermentació fúngica. D'altres, com els del gènere Candida, viuen al nostre cos sense causar problemes, però poden provocar infeccions si s'altera l'equilibri de l'organisme.

Sabies que? Els llevats poden haver deixat petjada en la nostra evolució. Segons l'anomenada «hipòtesi del mico borratxo», fa uns 10 milions d'anys, quan els nostres avantpassats començaven a passar més temps a terra al bosc, l'avantpassat comú d'humans, ximpanzés i goril·les va adquirir una versió de l'enzim ADH4 unes 40 vegades més eficaç per processar l'alcohol. Així podia menjar la fruita caiguda i fermentada pels llevats sense intoxicar-se, una font de calories que altres animals desaprofitaven. No s'ha de confondre amb la teoria del mico drogat.

Maitake (Grifola frondosa)

El maitake és un políporus de grans dimensions, format per un ram de barrets ondulats i superposats de color gris a bru, amb porus blancs a la cara inferior. Creix a la base d'arbres de fulla caduca, sobretot roures i aurons, i al Japó pot superar els 45 quilos.

En anglès se'n diu hen of the woods, «gallina del bosc». És un fong lignícola, i el seu cultiu regular al Japó va començar a principis dels anys vuitanta. És ric en betaglucans, uns polisacàrids de la paret cel·lular que s'investiguen per la seva relació amb el sistema immunitari. El més estudiat és un extracte anomenat fracció D, que l'investigador japonès Hiroaki Nanba va obtenir i patentar als anys vuitanta; la majoria dels estudis s'han fet al laboratori i en animals.

Sabies que? El seu nom vol dir «bolet que balla» en japonès, però ningú no sap del cert per què. Una explicació diu que qui el trobava al bosc ballava d'alegria; una altra, que els seus barrets superposats recorden nimfes o papallones en plena dansa. I valia tant que, segons s'explica, a l'època feudal es canviava pel seu pes en plata.

Mal viatge

Un mal viatge és una experiència psicodèlica marcada per l'ansietat, la por o una angoixa intensa, en lloc dels efectes expansius o agradables que se solen buscar. També se'n diu pel terme anglès, bad trip.

Un mal viatge no depèn només de la substància o de la dosi: el set i el setting són els factors que més sovint determinen si una experiència es torna difícil. Un estat emocional inestable, la resistència activa al que s'està sentint o un entorn que genera inseguretat poden intensificar pensaments o emocions que, en un altre context, es viurien d'una manera molt més manejable. Dins de la comunitat psicodèlica i en l'àmbit terapèutic hi ha un debat important sobre aquest terme: molts prefereixen parlar d'«experiència desafiadora» en lloc de «mal viatge», ja que una vivència intensa o incòmoda durant l'experiència no equival necessàriament a un resultat negatiu. Amb una bona integració posterior, aquest tipus d'experiències es poden convertir en una font d'aprenentatge i de creixement personal.

Sabies que? Els «mals viatges» van ser un gènere periodístic. Entre 1966 i 1968, la premsa nord-americana va publicar relats alarmants sobre l'LSD, alguns de falsos, i avui historiadors i sociòlegs descriuen aquell episodi com un pànic moral que va precedir la prohibició federal de 1968.

Melena de lleó (Hericium erinaceus)

La melena de lleó és un fong comestible de cos fructífer globular, format per llargues espines blanques que pengen com una cascada. No té peu ni barret diferenciats, i el seu himeni és format per aquestes espines, o agullons.

Creix sobre fusta de planifolis, sobretot faig i roure, i avui gairebé tota la que es ven prové de cultiu sobre fusta o serradures. S'utilitza des de fa segles en la cuina i la medicina tradicional asiàtiques. Conté dues famílies de compostos pròpies del seu gènere: les hericenones, al cos fructífer, i les erinacines, al miceli. Al laboratori, totes dues estimulen la producció del factor de creixement nerviós, una proteïna que intervé en el manteniment de les neurones, i per això s'investiguen en relació amb el sistema nerviós; els estudis en persones encara són pocs i petits.

Sabies que? El seu aspecte ha inspirat noms molt diferents segons la cultura. El gènere Hericium i l'epítet erinaceus volen dir «eriçó», a la Xina se'n diu «cap de mico» i al Japó yamabushitake, «bolet dels qui dormen a la muntanya», pels monjos ermitans que porten vestits amb borles semblants. En altres llengües se la compara amb un eriçó, amb una barba o amb la cabellera d'un lleó.

Metocina (4-HO-MET)

La metocina és una triptamina sintètica, la 4-hidroxi-N-metil-N-etiltriptamina, d'estructura molt semblant a la de la psilocina i amb efectes psicodèlics. No es troba en cap fong: es fabrica al laboratori. També es coneix com a 4-HO-MET o metilcibina.

La va sintetitzar el químic Alexander Shulgin als anys setanta, va aparèixer a la literatura científica el 1981 i Shulgin la va descriure al seu llibre TiHKAL (1997). A diferència de la psilocibina, que s'ha de transformar a l'organisme, la metocina és activa per si mateixa; els seus èsters, com el 4-PrO-MET, funcionen en canvi com a profàrmacs. Va començar a circular com a nova substància psicoactiva a Europa cap al 2008, i la seva situació legal varia molt entre països i canvia sovint. Per a la seva història, els seus efectes i el seu estatus legal, consulta el nostre article sobre l'auge del 4-HO-MET i el 4-PrO-MET.

Sabies que? La semblança amb la psilocina és tal que el mateix Shulgin dubtava que es poguessin distingir en un estudi a cegues. El seu nom curt segueix el model de la psilocina, igual que el d'altres molècules de la mateixa família, com l'etocina o la miprocina.

Miceli

El miceli és una xarxa ramificada de filaments microscòpics (hifes) que constitueix la part vegetativa i persistent de la majoria dels fongs. Viu al sòl, a la fusta o a la matèria orgànica, on absorbeix nutrients i s'estén de manera invisible sota la superfície.

El miceli fa de sistema d'exploració, nutrició i expansió del fong. Gràcies a ell, l'organisme descompon matèria orgànica i s'integra en els cicles de l'ecosistema. En condicions adequades de temperatura i humitat, del miceli sorgeixen els carpòfors o bolets, estructures temporals destinades a la reproducció per mitjà d'espores.

Tipus de miceli:

• Miceli primari: el que neix quan germina una espora. Les seves cèl·lules tenen un sol nucli i normalment no forma cossos fructífers per si sol.
• Miceli secundari: es forma quan dos micelis primaris compatibles es fusionen, i les seves cèl·lules passen a tenir dos nuclis. És la fase dominant del cicle de vida i la que forma el cos fructífer, quan les hifes es compacten i s'organitzen.

Sabies que? La «wood wide web» és una de les idees més populars de l'ecologia, i també de les més discutides. Que el carboni pugui passar d'un arbre a un altre a través de fongs micorrízics ja es va observar el 1997, en plançons de bedoll i d'avet de Douglas. Una revisió de 2023 a Nature Ecology & Evolution va concloure que bona part del que expliquen els mitjans sobre aquestes xarxes està desconnectat de l'evidència, i un altre treball d'aquell mateix any va qüestionar en concret la idea dels «arbres mare». Els seus defensors repliquen que la transferència de carboni està demostrada. El debat continua obert.

Miceli aeri

El miceli aeri és un tipus de miceli que creix cap amunt en forma de capa pelosa o cotonosa sobre la superfície del substrat o sobre els bolets, en lloc d'estendre's dins del mateix substrat.

És miceli sa i de color blanc, no una contaminació, però sol indicar que l'ambient no és l'adequat: apareix amb ventilació insuficient i excés d'humitat o de CO₂. En la gírgola, per exemple, es manifesta com a «peus pelosos». Un excés de miceli aeri pot dificultar la fructificació, i per això s'interpreta com un senyal per corregir l'aire i la humitat.

Sabies que? És fàcil confondre'l amb la floridura teranyina (cobweb), una contaminació d'aspecte també cotonós. La diferència és en el color i en la velocitat: la floridura teranyina és més fosca, gairebé grisa, davant del blanc net del miceli sa, i pot envair un recipient sencer en un o dos dies a partir d'un fragment de la mida d'una moneda.

Micofília

La micofília és l'afició, la simpatia i l'apreciació cultural pels fongs. El terme el van proposar el 1957 Robert Gordon Wasson i Valentina Pavlovna Wasson per descriure els pobles que valoren, cullen i consumeixen bolets amb naturalitat, en contrast amb la micofòbia.

A la seva obra Mushrooms, Russia and History (1957), els Wasson van situar al pol micòfil els pobles eslaus, i en particular Rússia, terra natal de Valentina, davant de l'aversió que van observar al món anglosaxó. És un dels conceptes fundacionals de l'etnomicologia.

Sabies que? La idea va néixer d'una escena quotidiana. Mentre passejaven per un bosc de les muntanyes Catskill, als Estats Units, Valentina collia bolets entre crits d'alegria per cuinar-los, mentre Gordon li suplicava que els deixés perquè eren verinosos, convençut que l'endemà es llevaria vidu. Dues educacions culturals oposades davant del mateix bosc van donar origen a tota una disciplina.

Micofòbia

La micofòbia és l'aversió, el menyspreu o el temor cultural envers els fongs, un concepte proposat pels Wasson el 1957 com a oposat a la micofília. En l'ús clínic, el mateix terme designa també la por irracional als bolets a escala individual, una fòbia poc freqüent.

Wasson i el seu amic l'escriptor Robert Graves sospitaven que l'origen ancestral de la micofòbia era un temor reverencial lligat a la religió: un tabú que sobrevivia molt després que s'hagués oblidat el caràcter sagrat de certs bolets. Com a exemple de societat micòfoba, els Wasson van triar els anglesos, una elecció que els va valer no poques crítiques.

Sabies que? Tot i que els Wasson van plantejar els dos conceptes com a pols oposats, un estudi en comunitats de Chiapas (Mèxic) va trobar que la majoria de les persones ocupa posicions intermèdies, sense dividir-se en dos bàndols. Per això els autors van proposar mesurar l'actitud envers els fongs amb un índex graduat de micofília-micofòbia, en lloc de classificar els pobles com una cosa o l'altra.

Micologia

La micologia és la branca de la biologia que estudia els fongs: la seva estructura, la seva classificació, la seva ecologia, els seus usos i els riscos que poden suposar per a les persones. El nom ve del grec mykes («fong») i logos («estudi»).

Abasta des de la taxonomia i la morfologia fins a l'ecologia, la medicina, l'agricultura i la indústria. Una de les seves branques és l'etnomicologia, que estudia la relació entre els fongs i les societats humanes. Avui els micòlegs treballen tant amb el microscopi com amb tècniques genètiques, que han canviat la classificació de moltes espècies.

Sabies que? Els micòlegs tenen molta feina per endavant. Es coneixen unes 148.000 espècies de fongs, però s'estima que n'hi ha entre 2,2 i 3,8 milions, de manera que només se n'ha descrit al voltant del 5 %. Al ritme actual, d'unes 2.000 espècies noves l'any, completar l'inventari portaria més de mil anys.

Micoparasitisme

El micoparasitisme és la relació en què un fong, el micoparàsit, viu a costa d'un altre fong, el seu hoste, i se n'alimenta.

Els micoparàsits poden atacar el miceli o els cossos fructífers de la seva presa. Alguns són específics d'un grup d'hostes, com els Hypomyces, que creixen sobre bolets dels gèneres Russula i Lactarius. D'altres, com algunes espècies de Trichoderma, ataquen molts fongs i s'utilitzen com a agents de control biològic dels que fan malbé els conreus.

Sabies que? El bolet llagosta no és un bolet, sinó un fong paràsit que se'n menja un altre. Hypomyces lactifluorum cobreix un bolet blanc, normalment del gènere Russula o Lactarius, el tenyeix de taronja intens i el deforma fins que ja no s'assembla a l'original. Un estudi de 2018 va comprovar que, quan el fong ja és taronja i retorçat, queda molt poc ADN del bolet original, tot i que la carn per dins sembli intacta.

Micoproteïna

La micoproteïna és una proteïna d'origen fúngic que s'obté de la biomassa d'un fong filamentós cultivat per fermentació i que s'utilitza com a aliment. La més coneguda, la que es ven amb la marca Quorn, prové del fong Fusarium venenatum, un ascomicet.

El fong es cultiva en grans fermentadors i la massa d'hifes resultant es processa i es congela, cosa que ordena els filaments en feixos que recorden les fibres de la carn. Per això s'utilitza com a substitut de la carn. El seu desenvolupament va començar als anys seixanta, davant la preocupació per alimentar una població mundial en creixement, i es va comercialitzar al Regne Unit el 1985.

Sabies que? Abans de trobar el fong, els investigadors van analitzar més de 3.000 mostres de sòl de tot el món, i el guanyador era gairebé a casa: creixia en un camp de Marlow, a Buckinghamshire (Regne Unit). Al principi es va identificar per error com a Fusarium graminearum, una floridura paràsita, i l'empresa que el va comercialitzar, Marlow Foods, porta el nom d'aquella localitat.

Micorrització

La micorrització és el procés pel qual les arrels d'una planta són colonitzades per un fong micorrízic i s'estableix la simbiosi entre tots dos. Pot passar de manera natural al sòl o induir-se a posta.

En la micorrització natural, les espores o el miceli presents al sòl colonitzen les arrels. En l'artificial s'inocula la planta jove, per exemple en un viver, per millorar-ne el desenvolupament o, en les plantacions de tòfona, perquè en produeixi. Una planta micorrizada absorbeix millor l'aigua i els nutrients, com s'explica a micorriza, i el procés varia segons si es tracta d'ectomicorrizes o d'endomicorrizes.

Sabies que? Les orquídies no poden germinar sense micorrització. Una càpsula d'orquídia conté entre 1.300 i 4 milions de llavors, cadascuna tan petita com una mota de pols i sense reserves amb què alimentar-se. A la natura, només germinen si un fong les colonitza i les nodreix, cosa que el botànic francès Noël Bernard va descobrir gairebé per casualitat el 1899. Avui es poden fer germinar al laboratori sense fong, gràcies a un medi amb sucres que va idear Lewis Knudson el 1922.

Micorriza

Una micorriza és una associació entre un fong i les arrels d'una planta en què tots dos hi surten beneficiats. El terme ve del grec mykes, «fong», i rhiza, «arrel».

La planta cedeix al fong part dels sucres que fabrica amb la fotosíntesi, i el fong, amb la seva xarxa d'hifes, arriba molt més lluny que l'arrel i li aporta aigua i minerals com el fòsfor i el nitrogen. Les plantes micorrizades solen resistir millor la sequera i algunes malalties del sòl, i la gran majoria de les plantes terrestres formen micorrizes. N'hi ha dos grans tipus, segons si el fong entra o no a les cèl·lules de l'arrel: les ectomicorrizes, que l'envolten per fora, i les endomicorrizes, que hi penetren. Com es forma l'associació s'explica a micorrització.

Sabies que? Algunes plantes han trencat el tracte. La monòtropa (Monotropa hypopitys), que creix en pinedes i fagedes, és blanquinosa o groguenca perquè no té clorofil·la: no pot fer la fotosíntesi i obté tot el seu aliment dels fongs micorrízics de la seva arrel, que al seu torn el reben dels arbres propers. Viu dels arbres a través del fong, sense donar-li res a canvi.

Micotoxina

Una micotoxina és una substància tòxica que produeixen algunes floridures quan creixen sobre collites, pinsos i aliments emmagatzemats. A diferència de les toxines dels bolets, que s'ingereixen quan es menja el mateix bolet, les micotoxines arriben a la cadena alimentària com a contaminants invisibles.

Se'n coneixen centenars, produïdes sobretot per floridures dels gèneres Aspergillus, Penicillium i Fusarium. Entre les més importants hi ha les aflatoxines, que danyen el fetge i es compten entre els cancerígens naturals més potents que es coneixen; l'ocratoxina A, que afecta el ronyó; i la zearalenona, que altera el sistema hormonal. La seva aparició depèn de la humitat i la temperatura als camps i als magatzems, de manera que la millor prevenció és assecar bé el gra i guardar-lo en bones condicions.

Sabies que? Les aflatoxines es van descobrir per una epidèmia de galls dindis. El 1960 van morir a Anglaterra uns 100.000 galls dindis joves per una malaltia desconeguda, que es va anomenar «malaltia X del gall dindi». La causa va resultar ser un pinso de cacauet contaminat per Aspergillus flavus, i la toxina en va rebre el nom: A. fla-toxina. La floridura del koji és un parent domesticat d'aquest fong que no la produeix.

Microdosi

La microdosi és el consum d'una quantitat molt petita d'una substància psicodèlica, entre un 5 % i un 10 % d'una dosi recreativa habitual, amb l'objectiu d'obtenir possibles beneficis subtils sobre l'estat d'ànim, la creativitat o el benestar general, sense arribar a experimentar efectes psicodèlics perceptibles.

El criteri que defineix una microdosi no és només la quantitat, sinó l'efecte: ha de ser subperceptiva, és a dir, quedar per sota de la dosi llindar i no alterar la percepció ni interferir en el funcionament normal de qui la pren. El protocol més estès, desenvolupat pel psicòleg James Fadiman, proposa alternar un dia de dosi amb dos dies de descans, per evitar que el cos desenvolupi tolerància. L'evidència científica sobre els seus beneficis continua sent limitada: diversos estudis apunten a un component d'efecte placebo considerable, i un assaig de 2022 amb psilocibina no va trobar canvis ni en l'estat d'ànim ni en el processament de les emocions. Com amb qualsevol dosi, convé tenir en compte les contraindicacions de la psilocibina.

Sabies que? La idea de la microdosi li va arribar a James Fadiman a través d'Albert Hofmann, el químic que va descobrir l'LSD. Segons el testimoni de Robert Forte, amic de Hofmann, aquest prenia petites dosis d'LSD en les seves últimes dècades per concentrar-se i escriure, i considerava la microdosi un dels usos més valuosos i menys explorats de la substància. És un testimoni indirecte. Hofmann va viure fins als 102 anys, una dada que els seus seguidors més entusiastes solen esmentar, tot i que res no permet relacionar les dues coses.

Monotub

Un monotub és un contenidor de plàstic modificat amb orificis d'aire que serveix de recipient únic: s'hi barreja l'spawn amb un substrat a granel, s'hi fa la colonització i s'hi manté després la fructificació.

Mentre el miceli colonitza el substrat, els orificis se solen mantenir tapats; quan es passa a la fructificació es destapen i s'omplen amb un material filtrant que deixa passar l'aire i reté la humitat. A diferència de la PF Tek, que fa servir pastissos individuals en pots, el monotub s'utilitza amb substrat a granel.

Sabies que? La base d'aquest mètode és un simple recipient de plàstic amb forats, i la seva primera descripció documentada no és en cap laboratori, sinó en un fòrum d'internet, el 2006. S'atribueix a un usuari amb l'àlies Ohmatic, tot i que l'autoria no està del tot establerta, i des d'aleshores altres cultivadors l'han anat perfeccionant.

Morfologia macroscòpica

La morfologia macroscòpica és el conjunt de trets d'un fong que es poden observar a ull nu o amb una lupa de mà: la forma, la mida, el color, la textura, l'olor i el gust.

És la base de la identificació al camp i de les claus dicotòmiques. Inclou la forma del barret i del peu, el tipus d'himeni (làmines, porus, plecs o agullons), les restes de vel com la volva, l'anell o la cortina, i els canvis de color de la carn quan es talla o es frega. És imprescindible, però sovint no n'hi ha prou: hi ha espècies diferents que semblen iguals, i per separar-les cal la morfologia microscòpica.

Sabies que? Moltes intoxicacions greus no es deuen a la falta d'un microscopi, sinó a un examen incomplet a ull nu. La mortal Amanita phalloides es confon amb camperols o rússules quan es talla arran de terra, perquè així queda enterrada la volva de la base del peu, el tret que bastaria per descartar-la.

Morfologia microscòpica

La morfologia microscòpica és el conjunt de trets d'un fong que només es poden veure amb microscopi, normalment a partir de 400 augments, com la forma de les espores o de les cèl·lules de l'himeni. És el nivell d'anàlisi que permet confirmar moltes espècies.

Quan dos bolets són iguals a ull nu, el microscopi aporta les dades que els separen: la mida i la forma de les espores i la seva ornamentació, com són els basidis o els ascs, la forma dels cistidis i l'estructura de la cutícula. És imprescindible en gèneres difícils com Cortinarius, Inocybe o Psathyrella.

Sabies que? Al microscopi també es fa química. Una de les proves més utilitzades consisteix a tenyir les espores amb reactiu de Melzer, que porta iode. Si es tornen blau fosc o negres, s'anomenen amiloides; si es queden groguenques, inamiloides; i si prenen un to bru vermellós, dextrinoides. Aquest canvi de color de vegades és suficient per separar famílies senceres de fongs.

Múrgola (Morchella esculenta)

La múrgola és un fong ascomicet de barret buit amb aspecte de bresca, de color groguenc a bru, molt apreciat a la cuina. És l'espècie tipus del gènere Morchella.

La taxonomia de les múrgoles és complexa: les anàlisis moleculars han separat moltes espècies que abans s'agrupaven sota el mateix nom, i Morchella esculenta en sentit estricte es limita a Europa i a l'Àsia oriental. S'ha de cuinar sempre, perquè crua conté toxines sensibles a la calor.

Sabies que? La primera múrgola cultivada en un laboratori, el 1982 a la Universitat Estatal de San Francisco, es va publicar com a Morchella esculenta, però avui se sap que era una altra espècie, Morchella rufobrunnea. I la producció comercial, que a la Xina ocupa desenes de milers d'hectàrees des del 2012, en fa servir unes altres tres: Morchella importuna, M. sextelata i M. eximia.

Muscarina

La muscarina és una toxina que actua sobre el sistema nerviós imitant l'acetilcolina, el missatger químic que controla funcions com la suor, la salivació o el ritme cardíac. És present en moltes espècies d'Inocybe i de Clitocybe.

S'uneix als anomenats receptors muscarínics, que porten el seu nom, i entre 15 i 30 minuts després de la ingesta provoca suor, salivació i llagrimeig intensos, de vegades amb dolor abdominal, vòmits, diarrea, visió borrosa i un pols més lent. Els símptomes solen remetre en unes hores, la mort és rara i l'antídot, l'atropina, s'administra a l'hospital. Tot i que es va aïllar d'Amanita muscaria, en aquest bolet la seva quantitat és mínima, com s'explica a muscimol.

Sabies que? Un dels bolets amb més muscarina creix a la gespa. Clitocybe rivulosa, petit i blanquinós, forma cercles en parcs, jardins i prats, els mateixos llocs on creix la carrereta (Marasmius oreades), un bolet comestible molt buscat amb què es confon. En anglès se'l coneix també com a «bolet de la suor», pel símptoma més cridaner de la intoxicació.

Muscimol

El muscimol és un compost psicoactiu present a Amanita muscaria, a Amanita pantherina i en altres amanites, i el principal responsable dels efectes d'aquests bolets. Es forma per descarboxilació de l'àcid ibotènic i també es va conèixer com a agarina o pantherina.

Actua sobre els receptors GABA-A, el principal sistema inhibidor del cervell, i no sobre els receptors de serotonina 5-HT2A, com fa la psilocina. Per això els seus efectes es descriuen com una barreja de sedació, confusió i alteracions de la percepció, molt diferent de la dels psicodèlics clàssics. En recerca, injectat en una zona del cervell d'un animal, serveix per silenciar-la de manera reversible. Com a fàrmac, es va provar el 1978 en pacients amb la malaltia de Huntington, sense que milloressin.

Sabies que? Durant dècades es va creure que el que feia psicoactiu el bolet era la muscarina, una molècula que porta el nom del fong. No era així: fins als anys seixanta no es va descobrir que els responsables eren l'àcid ibotènic i el muscimol, i que la muscarina del reig bord és gairebé irrellevant. Tot i això, els receptors muscarínics del sistema nerviós encara s'anomenen així per ella.

Neuroplasticitat

La neuroplasticitat és la capacitat del cervell per reorganitzar les seves connexions i formar-ne de noves al llarg de la vida, en resposta a l'experiència i l'aprenentatge. És un dels mecanismes que més interès desperten en la recerca actual amb psicodèlics.

En estudis amb animals, la psilocibina i altres psicodèlics augmenten el nombre d'espines dendrítiques, petites protuberàncies de les neurones on s'estableixen les connexions amb altres neurones. Aquest efecte s'ha relacionat amb el receptor 5-HT2A, sobre el qual actua la psilocina. L'interès té una raó concreta: en la depressió i en altres trastorns s'ha observat una pèrdua de connexions en algunes zones del cervell, i una substància que afavoreixi la formació de connexions noves podria ajudar a tractar-los. És una de les hipòtesis que s'estudien en la teràpia assistida amb psicodèlics, juntament amb els canvis en la xarxa neuronal per defecte.

Sabies que? El 2021, un equip de la Universitat de Yale va observar amb un microscopi especial el cervell de ratolins vius després d'una sola dosi de psilocibina. A l'escorça frontal, el nombre d'espines dendrítiques va augmentar al voltant d'un 10 % en 24 hores, i una part de les connexions noves encara hi era un mes després.

Nomenclatura binomial

La nomenclatura binomial és el sistema de regles per assignar a cada espècie un nom científic format per dues paraules amb tractament gramatical llatí, independentment del seu origen etimològic: el gènere (amb majúscula inicial) seguit de l'epítet específic (en minúscula), tots dos sempre en cursiva. És la base del nom científic que acompanya cada espècie en aquest diccionari.

Convé no confondre nomenclatura amb taxonomia: la taxonomia decideix en quin grup es classifica un organisme, mentre que la nomenclatura estableix les regles de com s'escriu el seu nom un cop classificat. El sistema el va desenvolupar el naturalista suec Carl von Linné al segle XVIII, i el seu gran avantatge és que ofereix un nom únic i universal per a cada espècie, cosa que evita la confusió dels noms comuns, que canvien d'una regió a una altra i d'una llengua a una altra. Per exemple, Amanita muscaria es diu reig bord en català, matamoscas en castellà, fly agaric en anglès, amanite tue-mouches en francès i Fliegenpilz en alemany, però el seu nom científic és el mateix a tot el món. Actualment, la nomenclatura dels fongs la regula el Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN, per les sigles en anglès).

Sabies que? Quan Linné va aplicar el seu propi sistema a l'espècie humana, s'hi va incloure ell mateix: ens va anomenar Homo sapiens, literalment «home savi». Això va tenir una conseqüència inesperada dos segles després: com que Linné mai no va designar un espècimen físic de referència per a la nostra espècie (cosa habitual en la seva època), el 1959 el botànic William T. Stearn va resoldre el buit nomenant el mateix Linné lectotip, l'exemplar tipus oficial d'Homo sapiens segons el Codi de Nomenclatura Zoològica. Des d'aleshores, almenys en teoria, l'exemplar de referència de la nostra espècie són les seves restes, enterrades a la catedral d'Uppsala.

Norbaeocistina

La norbaeocistina és la primera baula de la cadena química amb què els fongs psilocibins fabriquen la psilocibina. És una triptamina amb un grup fosfat i sense cap dels dos grups metil de la psilocibina.

El fong l'obté afegint un grup fosfat a la 4-hidroxitriptamina. Després, un altre enzim hi afegeix un grup metil i la converteix en baeocistina, i un segon metil la transforma en psilocibina. Al bolet sec apareix en quantitats molt petites, normalment per sota del 0,05 %, i només es detecta amb anàlisis de laboratori.

Sabies que? Descoberta el 1968 juntament amb la baeocistina, la norbaeocistina no es va estudiar a fons fins al 2020, quan un equip va aconseguir sintetitzar-la en quantitat suficient per provar-la. El resultat va ser paradoxal: la molècula tal com és no travessa bé la barrera hematoencefàlica i per això no és psicoactiva, però quan l'organisme li retira el grup fosfat, activa el receptor 5-HT2A amb una eficàcia semblant a la de la mateixa psilocina.

Norpsilocina

La norpsilocina és un alcaloide de la família de les triptamines present en els bolets psilocibins. És la forma de la baeocistina sense el grup fosfat, igual que la psilocina ho és de la psilocibina.

Es forma a l'organisme quan les fosfatases retiren el grup fosfat a la baeocistina, i també apareix en petites quantitats al mateix bolet. Com s'explica a l'entrada de la baeocistina, al laboratori activa amb força el receptor 5-HT2A, però en proves amb animals no produeix els efectes d'un psicodèlic, possiblement perquè l'organisme la degrada abans. S'estudia com a possible component de l'efecte séquit.

Sabies que? Tot i que els bolets psilocibins s'estudien des dels anys cinquanta, la norpsilocina no es va identificar com a producte natural fins al 2017, quan un equip de la Universitat de Jena, a Alemanya, la va trobar a Psilocybe cubensis. Per fer-ho, els autors van dissenyar un mètode d'extracció que evitava retirar sense voler el grup fosfat dels alcaloides, cosa que passava amb altres mètodes i distorsionava el retrat químic del bolet.

Oomicet

Un oomicet és un organisme filamentós semblant a un fong, però que no pertany al regne Fungi. Els oomicets, anomenats també floridures aquàtiques, estan més emparentats amb les algues brunes i les diatomees que amb els fongs.

S'assemblen als fongs perquè creixen en forma de filaments, s'alimenten absorbint nutrients i produeixen espores, però la seva paret cel·lular és de cel·lulosa i glucans, no de quitina, i les seves espores neden gràcies a dos flagels. Inclouen patògens importants de plantes, com els que causen el míldiu de la vinya i el de la patata. Molts fungicides actuen també contra ells.

Sabies que? El culpable de la gran fam irlandesa no va ser un fong. Va ser Phytophthora infestans, un oomicet que causa el míldiu de la patata i que va arruïnar les collites d'Irlanda a partir del 1845. Van morir més d'un milió de persones i un altre milió va emigrar. El seu nom vol dir «destructor de plantes», del grec phyton, «planta», i phthora, «destrucció». El mateix nom del grup, «fong de l'ou», recorda que durant molt de temps es va creure que eren fongs.

Ophiocordyceps sinensis

Ophiocordyceps sinensis és un fong ascomicet entomopatogen de l'altiplà tibetà i de l'Himàlaia, conegut com a fong eruga o, en tibetà, yartsa gunbu («herba d'estiu, cuc d'hivern»). Fins al 2007 es classificava com a Cordyceps sinensis, quan una revisió molecular el va traslladar al gènere Ophiocordyceps.

Parasita les larves subterrànies d'arnes fantasma del gènere Thitarodes, en zones de muntanya per sobre dels 3.000 metres. Mata la larva i del cadàver n'emergeix un estroma allargat, de manera que el conjunt sembla una eruga amb un brot d'herba. S'utilitza en la medicina tradicional xinesa i tibetana.

Sabies que? Una eruga momificada de la qual surt un brot d'herba pot valer més que l'or. Entre 1997 i 2008, el preu del fong eruga al Tibet es va multiplicar per deu, i segons diverses revisions ha arribat a superar el de l'or a igualtat de pes. La seva recol·lecció aporta almenys el 40 % dels ingressos en efectiu de la població rural de la Regió Autònoma del Tibet.

Per saber-ne més sobre aquest fong i la seva recol·lecció a l'Himàlaia, consulta el nostre article sobre el yarsagumba.

Ornamentació esporal

L'ornamentació esporal és el relleu de la superfície d'una espora, que pot ser llisa o estar coberta de berrugues, espines, crestes o una xarxa. Només es veu al microscopi i és un dels trets més fiables per distingir espècies.

Els tipus principals són la superfície berrugosa, amb relleus arrodonits; l'espinosa, amb puntes agudes; la reticulada, amb crestes unides en forma de malla; i l'estriada. En grups com el de les rússules i els rovellons, el dibuix de les crestes i la seva reacció al reactiu de Melzer, que s'explica a morfologia microscòpica, permeten separar espècies que a ull nu són idèntiques.

Sabies que? En les tòfones, l'ornamentació té una funció pràctica. Com que creixen sota terra i no poden deixar anar les espores a l'aire, depenen dels animals que se les mengen, com s'explica a hipogeu. Les seves espores, cobertes de xarxes o espines, resisteixen la mastegada i els sucs digestius de senglars o rosegadors, i surten intactes amb els excrements, a punt per germinar en un altre lloc.

Pa de cultiu

Un pa de cultiu és un bloc de substrat completament colonitzat pel miceli, compacte i a punt per fructificar. En el mètode PF Tek s'anomena pastís (en anglès, cake), i a les botigues se sol vendre sense la capsa ni els accessoris d'un kit de cultiu.

Quan la colonització acaba, el miceli ha convertit el substrat en una massa blanca i ferma que s'aguanta sola. N'hi ha prou de col·locar-la en un ambient humit, amb renovació d'aire i llum indirecta, perquè comenci la fructificació. Entre una onada i la següent, el pa perd aigua, i és habitual rehidratar-lo submergint-lo unes hores en aigua freda.

Sabies que? El vocabulari del cultiu casolà té molt de cuina. A la comunitat anglosaxona, treure el pastís del pot es diu birthing, «parir», i les barreges de substrat es descriuen amb receptes. No és casualitat: la PF Tek es va pensar perquè qualsevol persona pogués cultivar amb estris de cuina corrents.

Panaeolus

Panaeolus és un gènere de bolets petits i fràgils, de peu llarg i prim, que creixen sobre fems o en prats adobats. El seu nom vol dir «clapejat», per l'aspecte tacat de les seves làmines.

Aquest clapejat apareix perquè les espores no maduren alhora a tota la làmina, i la seva esporada és negra, a diferència de la bru violàcia de Psilocybe. Moltes espècies són copròfiles, i algunes conserven a la vora del barret restes del vel en forma de dentetes blanques, com Panaeolus papilionaceus. Unes poques contenen psilocibina, com Panaeolus cyanescens o Panaeolus cinctulus, però la majoria no, i a ull nu no es poden distingir amb seguretat. Malgrat la semblança, no estan emparentats de prop amb Psilocybe, com s'explica a l'entrada de P. cyanescens.

Sabies que? Una de les seves espècies és una mala herba de les granges de xampinyó. Panaeolus cinctulus apareix de manera espontània al compost amb què es cultiva el xampinyó, i per això en anglès se'l coneix com a weed panaeolus, el «panaeolus mala herba». És, a més, una de les espècies del gènere que contenen psilocibina.

Panaeolus cyanescens

Panaeolus cyanescens és un bolet psilocibí que creix sobre els fems en regions tropicals i subtropicals de tot el món. Les seves espores són d'un negre atzabeja, i els seus exemplars es tenyeixen de blau quan es fan malbé. També se'l coneix com a Copelandia cyanescens.

És un fong copròfil, és a dir, que viu sobre fems. La seva família és en discussió: tradicionalment s'incloïa a les Bolbitiaceae i estudis recents el situen a les Galeropsidaceae, però en qualsevol cas lluny de Psilocybe, de manera que la psilocibina apareix també en grups de fongs que no estan emparentats de prop. Les seves làmines tenen un aspecte clapejat perquè les espores maduren per zones.

Sabies que? Aquest bolet ha tingut diversos noms científics. Es va descriure el 1871 a l'antic Ceilan com a Agaricus cyanescens; el 1912, el micòleg italià Giacomo Bresadola el va descriure a les Filipines amb un altre nom, Copelandia papilionacea; i el 1951 Rolf Singer el va passar a Copelandia cyanescens, un gènere que avui es considera part de Panaeolus. Per això encara es veu el nom Copelandia en molts catàlegs.

Pasteurització

La pasteurització és un tractament tèrmic a temperatures inferiors a la d'ebullició que redueix la càrrega de microorganismes d'un material sense eliminar-los tots. A diferència de l'esterilització, no destrueix les espores més resistents. Deu el nom a Louis Pasteur.

En el cultiu de bolets s'aplica a substrats pobres en nutrients, com la palla, on no cal una esterilitat completa: n'hi ha prou de reduir la població de competidors perquè el miceli comenci amb avantatge. És un procés més senzill i barat que l'esterilització, però deixa menys marge de seguretat davant de la contaminació.

Sabies que? Pasteur no va desenvolupar aquest mètode per a la llet, la seva aplicació més coneguda avui, sinó per al vi. Napoleó III li va encarregar l'estudi de les «malalties» que agrejaven els vins francesos i que causaven grans pèrdues als productors, i Pasteur va comprovar que n'hi havia prou d'escalfar-los uns minuts, sense arribar a bullir, per frenar els microorganismes responsables. Va patentar el procediment el 1865, i la seva aplicació a la llet va arribar unes quantes dècades després.

Patogen fúngic

Un patogen fúngic és un fong capaç de causar una malaltia en un altre organisme, ja sigui una planta, un animal o una persona. Sol comportar-se com a paràsit: s'alimenta del seu hoste i li causa danys.

En les plantes, els patògens fúngics provoquen malalties com els rovells, els oïdis, la piriculariosi de l'arròs o el carbó del blat de moro, que causa Ustilago maydis, amb grans pèrdues agrícoles. En animals i persones, fongs com Candida o Aspergillus poden causar infeccions, sobretot quan les defenses estan afeblides. Algunes malalties que s'atribueixen a fongs, com el míldiu, les causen en realitat oomicets.

Sabies que? Un sol fong ha contribuït al declivi de més de 500 espècies d'amfibis. Segons una avaluació global de 2019, el fong quitridi Batrachochytrium dendrobatidis, descrit el 1999, ha afectat almenys 501 espècies, el 6,5 % de les conegudes, i 90 d'aquestes es donen per extingides. Els autors el consideren la pèrdua de biodiversitat més gran atribuïda a una malaltia.

PF Tek

La PF Tek és un mètode de cultiu casolà de bolets desenvolupat a principis dels anys noranta per Robert McPherson, que signava com a «Psilocybe Fanaticus», d'on prové el nom (Psilocybe Fanaticus Technique). Es va concebre perquè qualsevol persona sense equip de laboratori el pogués fer servir.

Utilitza pots de vidre petits amb un substrat de farina d'arròs integral i vermiculita, que s'esterilitza i s'inocula amb una suspensió d'espores. Un cop colonitzat, el bloc resultant, o «pastís», que es descriu a pa de cultiu, es treu del pot per induir la fructificació. Comparada amb els mètodes amb substrat a granel, com el monotub, se li retreu un rendiment menor i més feina per pot.

Sabies que? Abans de la PF Tek ja hi havia hagut una revolució. El 1976, els germans Terence i Dennis McKenna, signant amb pseudònims (O. T. Oss i O. N. Oeric), van publicar una guia que adaptava a Psilocybe cubensis un mètode de cultiu de xampinyó sobre sègol. Segons Jonathan Ott, per primera vegada un aficionat ho podia aconseguir a la seva pròpia cuina, amb estris corrents.

Píleu

El píleu és la part superior del carpòfor d'un bolet, anomenada comunament barret. Sosté i protegeix l'himeni, que en la majoria de les espècies es troba a la seva cara inferior.

La seva forma és molt variable i serveix per a la identificació: pot ser convexa, plana, campanulada, cònica, umbonada o en forma d'embut, i la seva superfície, recoberta per la cutícula, pot ser llisa, viscosa, escatosa o fibrosa. Juntament amb l'estípit, és l'estructura que més reconeixem com a «bolet», i el seu color, la seva textura i el seu marge es compten entre els primers trets que s'observen en una identificació macroscòpica.

Sabies que? El nom ve del llatí pileus, el barret de feltre dels homes lliures a l'antiga Roma, que es posava als esclaus quan se'ls concedia la llibertat. Un símbol d'emancipació va acabar així donant nom al barret dels bolets.

Placa de Petri

Una placa de Petri és un recipient cilíndric i poc profund, de vidre o de plàstic, amb una tapa una mica més gran que s'hi col·loca a sobre sense tancament hermètic. En el cultiu de bolets conté el medi d'agar sobre el qual se sembra i es fa créixer el miceli.

La seva superfície plana i transparent permet observar el creixement del miceli i detectar aviat qualsevol colònia estranya. Com que la tapa no segella del tot, la sembra s'ha de fer en un entorn net, normalment en una cabina de flux laminar. Les de vidre es poden reutilitzar després d'esterilitzar-les, mentre que les de plàstic són d'un sol ús, i durant la incubació se solen mantenir capgirades perquè la condensació no degoti sobre el medi.

Sabies que? Porta el nom de Julius Richard Petri, ajudant de Robert Koch, que el 1887 en va descriure el disseny com «una petita modificació» del mètode de Koch, que feia servir una campana de vidre: una tapa una mica més gran reduïa la contaminació per microorganismes de l'aire. Tanmateix, no va ser el primer: l'investigador Emanuel Klein havia descrit una placa gairebé idèntica el 1885, i Percy Frankland una altra de semblant el 1886. Un cas d'invenció gairebé simultània en què el nom se'l va endur qui ho va publicar l'últim.

Políporus

Un políporus és un fong que té el cos fructífer, normalment dur, llenyós o coriaci i en forma de lleixa, amb la cara inferior coberta de porus en lloc de làmines. Gairebé tots creixen sobre fusta, viva o morta.

No és un grup natural, sinó un conjunt de fongs que comparteixen aquesta forma: les anàlisis genètiques els reparteixen en almenys dotze ordres, tot i que la majoria pertany als Polyporales i als Hymenochaetales. Són els principals descomponedors de la fusta, amb els tipus de podridura que s'expliquen a xilòfag. Alguns són perennes i creixen any rere any, fins a superar els vuitanta anys en arbres vius. Es distingeixen dels ceps, que també tenen porus, perquè aquests són carnosos, tenen peu i creixen a terra. Són políporus l'esca, el reishi, la cua de gall dindi i el maitake.

Sabies que? Un políporus del bedoll es va fer servir per esmolar navalles. La carn de Fomitopsis betulina és blanca, ferma i suau, i es tallava en làmines fines per folrar els suavitzadors, les tires en què els barbers assentaven el tall de les navalles. Els entomòlegs també la feien servir, tallada a tires, per clavar els insectes de les seves col·leccions.

Porus

El porus és l'obertura en què acaba cadascun dels tubs que formen l'himeni dels ceps i dels políporus. El conjunt de porus dona a la cara inferior del píleu un aspecte esponjós.

Els tubs es disposen verticalment sota el barret i estan entapissats per l'himeni; els porus són la seva sortida a l'exterior, per on s'alliberen les espores. La seva forma (rodona, allargada, angulosa), la seva mida i el seu color són caràcters d'identificació fonamentals, i en molts ceps el color dels porus canvia quan s'hi prem, una dada útil per distingir espècies.

Sabies que? La mida dels porus varia enormement entre espècies però molt poc dins d'una mateixa: algunes espècies d'Hexagonia tenen porus d'uns 5 mil·límetres d'amplada, mentre que els d'Antrodiella són invisibles a ull nu, amb uns 15 porus per mil·límetre. En general, com més grans són els porus, més grans són les espores.

Potència

La potència és la concentració de compostos actius d'un bolet o d'una trufa, sobretot psilocibina i psilocina. S'expressa en percentatge o en mil·ligrams per gram de pes sec.

La potència no és una xifra fixa. Varia amb l'espècie, amb la soca, entre onades i entre parts del bolet: un estudi japonès de 2003 va trobar als barrets de Psilocybe cubensis més alcaloides que als peus. També hi influeixen l'assecament i la conservació, perquè la psilocina s'oxida amb facilitat. A més, els alcaloides menors, com la baeocistina, podrien modular l'efecte, com planteja l'efecte séquit. Ni la mida, ni el color, ni la intensitat del blavejament permeten estimar-la: només una anàlisi de laboratori la mesura. Per conèixer cada compost, consulta la nostra guia d'alcaloides dels fongs psilocibins.

Sabies que? Ni tan sols en un laboratori s'aconsegueixen bolets iguals. En un estudi publicat el 2026, un equip va cultivar 14 soques de Psilocybe cubensis en condicions idèntiques i les va analitzar amb el mateix mètode: la concentració total de triptamines variava gairebé vuit vegades d'una soca a una altra, i entre bolets d'una mateixa soca continuava havent-hi diferències de fins a un 23 %.

Primordi

El primordi és la primera estructura visible del cos fructífer d'un fong: un nòdul de la mida del cap d'una agulla, de menys de dos mil·límetres, que es forma a partir del miceli, normalment a la superfície del substrat o a prop. En cultiu se'n diu pin.

Sorgeix d'un nus hifal, un embolic compacte d'hifes, després del canvi de condicions que desencadena la fructificació. Si tot va bé, creix fins a formar un «botó» arrodonit que després s'obre com a bolet. És una fase molt fràgil: si la superfície s'asseca o hi ha un canvi brusc de condicions, el desenvolupament s'atura i el primordi avorta.

Sabies que? Tot i que un bolet sembla créixer d'un dia per l'altre, bona part de la seva construcció ja és feta dins del primordi: les cèl·lules triguen diversos dies a formar-se, i després el fong les infla amb aigua procedent del miceli. En espècies com Parasola plicatilis, els primordis s'inflen fins a la mida completa en poques hores després de la pluja, alliberen espores i s'ensorren.

Primordi avortat

Un primordi avortat, o «avortament» en l'argot del cultiu, és un primordi que deixa de créixer abans de convertir-se en un bolet. Es queda petit, sovint amb el cap fosc, i no arriba a obrir el barret.

En el cultiu sol indicar que les condicions han canviat massa de pressa durant la fructificació: la superfície s'ha assecat, ha faltat humitat o aire fresc, o la temperatura ha pujat o baixat de cop. També apareixen quan hi ha més primordis dels que el substrat pot alimentar, i és normal trobar-ne alguns en qualsevol onada. Un primordi avortat no està contaminat, però es descompon amb facilitat i pot servir d'entrada a floridures i bacteris, de manera que se sol retirar en collir. En les espècies psilocibines, la comunitat de cultivadors atribueix als primordis avortats una potència més alta, però no s'han publicat anàlisis que ho comprovin.

Sabies que? Molts primordis avorten encara que el cultiu vagi bé. El 2013, un estudi de la Universitat de Wageningen (Països Baixos) amb xampinyó va observar que al principi de cada onada molts primordis s'aturaven perquè competien entre si pels nutrients, i que aquesta competència disminuïa si es retiraven aviat els que ja creixien.

Profàrmac

Un profàrmac és un compost inactiu o poc actiu que l'organisme transforma, després d'absorbir-lo, en la molècula que produeix l'efecte.

L'exemple més conegut en els fongs és la psilocibina, que les fosfatases de l'organisme converteixen en psilocina. Un altre és l'àcid ibotènic, que es transforma en part en muscimol. La conversió de la psilocibina és la que el lemon tek intenta avançar fora del cos. La indústria farmacèutica dissenya profàrmacs per millorar l'estabilitat, l'absorció o la durada d'un medicament, i alguns compostos sintètics, com el 4-PrO-MET respecte a la metocina, segueixen la mateixa lògica. Al mateix bolet, el grup fosfat de la psilocibina protegeix la psilocina de l'oxidació que produeix el blavejament.

Sabies que? Albert Hofmann i Franz Troxler van patentar el 1963 diversos èsters de la psilocina, entre els quals el 4-AcO-DMT, i la patent va quedar oblidada. El 1999, el farmacòleg David Nichols va proposar aquest compost com a profàrmac alternatiu a la psilocibina per a la recerca, perquè és més fàcil i barat de sintetitzar. Fins al 2024 no es va confirmar en ratolins que l'organisme el converteix en psilocina.

Psicodèlic

Un psicodèlic és una substància que altera profundament la percepció, el pensament i les emocions sense anul·lar, per regla general, la consciència ni el record del que s'ha viscut. Els anomenats psicodèlics clàssics, com la psilocibina, l'LSD, la mescalina o la DMT, actuen sobretot a través del receptor 5-HT2A. Com a adjectiu, la paraula designa també l'estètica i la cultura associades a aquestes substàncies des dels anys seixanta.

El terme ve del grec psyché, «ment», i dêlos, «manifest, visible», i se sol traduir com a «que manifesta la ment». Ha conviscut amb altres noms que reflecteixen mirades diferents: «al·lucinogen», que posa l'accent en les alteracions perceptives; «psicotomimètic», que els considerava imitadors de la psicosi; i enteogen, que en subratlla l'ús espiritual. Fora del grup clàssic queden substàncies amb mecanismes diferents, com el muscimol d'Amanita muscaria.

Sabies que? La paraula va néixer en una conversa per carta. El 1956, el psiquiatre Humphry Osmond i l'escriptor Aldous Huxley buscaven un nom millor que «psicotomimètic» per a aquestes substàncies, i cadascun va proposar el seu en un parell de versos rimats. El de Huxley, «faneròtim» (del grec «visible» i «ànima»), no va prosperar; el d'Osmond, «psicodèlic», el va presentar ell mateix el 1957 davant l'Acadèmia de Ciències de Nova York, i va acabar donant nom a una època.

Psiconauta

Un psiconauta és una persona que explora deliberadament estats alterats de consciència, ja sigui per mitjà de substàncies psicoactives, meditació, somni lúcid o altres tècniques, amb el propòsit de conèixer i comprendre la seva pròpia ment. El terme combina les arrels gregues psyché (ment, ànima) i naútes (navegant), i es tradueix literalment com a «navegant de la ment».

A diferència d'un consum purament recreatiu, l'activitat psiconàutica implica una intenció exploratòria i, sovint, un cert rigor metodològic: documentar l'experiència, parar atenció al set i al setting, i extreure aprenentatges del que s'ha viscut. El concepte ha donat lloc a la psiconàutica, entesa tant com a pràctica d'autoexploració com a camp d'estudi que investiga els efectes subjectius dels estats de consciència modificats.

Sabies que? La paraula s'atribueix sovint a l'escriptor alemany Ernst Jünger, que la va popularitzar el 1970 al seu llibre Annäherungen: Drogen und Rausch, on dedica pàgines a pioners com Arthur Heffter, el químic que va aïllar la mescalina. Però el terme ja apareixia en textos en anglès des de finals dels anys cinquanta. Jünger va mantenir una llarga amistat amb Albert Hofmann, el químic que va descobrir l'LSD, i el va provar amb ell.

Psilocibina

La psilocibina és un alcaloide triptamínic natural (C₁₂H₁₇N₂O₄P), també anomenat 4-fosforiloxi-N,N-dimetiltriptamina, present en diverses espècies de fongs, principalment del gènere Psilocybe. És un profàrmac: després d'ingerir-la, les fosfatases de l'organisme li retiren el grup fosfat i la converteixen en psilocina, la molècula responsable dels seus efectes psicoactius.

La psilocibina i la psilocina comparteixen amb la serotonina l'esquelet de triptamina, i la psilocina actua sobretot en els receptors de serotonina 5-HT2A del sistema nerviós central, amb efectes sobre la percepció, la cognició i la neuroplasticitat. La seva funció en el mateix fong no està resolta: s'ha proposat que el protegeix dels insectes que se n'alimenten, i un estudi recent va observar que extractes de Psilocybe cubensis alteren el desenvolupament i el comportament d'insectes.

Sabies que? La capacitat de produir psilocibina ha sorgit almenys dues vegades de manera independent en l'evolució dels fongs: els Psilocybe i els fongs del gènere Inocybe la fabriquen amb conjunts d'enzims completament diferents. Els autors del descobriment reconeixen que encara no saben quin avantatge evolutiu els aporta.

Per conèixer en detall els seus mecanismes terapèutics, la seva història i l'estat de la recerca mèdica actual, consulta el nostre article sobre què és la psilocibina i quins efectes provoca.

Psilocina

La psilocina és el compost psicoactiu (C₁₂H₁₆N₂O) en què es transforma la psilocibina quan perd el grup fosfat. És la molècula que actua sobre el sistema nerviós: com que és més lipòfila, travessa millor la barrera hematoencefàlica.

La psilocibina es pot considerar la forma estabilitzada de la psilocina, en què el grup fosfat protegeix un grup hidroxil que, sense ell, es pot oxidar i donar lloc a pigments blaus. Un cop al cervell, la psilocina actua com a agonista de diversos receptors de serotonina, sobretot del 5-HT2A.

Sabies que? El blau dels bolets psilocibins quan es fan malbé és el resultat d'una reacció enzimàtica en cadena: una fosfatasa converteix la psilocibina en psilocina, i una lacasa oxida la psilocina i la uneix en cadenes de pigment blau. Segons una hipòtesi, és aquest pigment, i no la psilocibina, el que protegeix el fong: una defensa que només s'activa quan el teixit es fa malbé.

Psilocybe

Psilocybe és un gènere de bolets, majoritàriament petits i bruns, que reuneix la major part dels fongs amb psilocibina. El seu nom ve del grec psilós, «nu», i kýbe, «cap», i vol dir «cap calb», pel seu barret llis.

Les seves espècies solen tenir el barret higròfan, una esporada de color bru violaci fosc i una carn que es tenyeix de blau quan es fa malbé, el blavejament. Creixen a tots els continents excepte l'Antàrtida, sobre fems, fusta, herba o sòl, i Mèxic és un dels països amb més espècies descrites. Entre les més conegudes hi ha P. cubensis, P. semilanceata, P. mexicana i les que creixen sobre fusta, els wood lovers.

Sabies que? Els bolets màgics van estar a punt de perdre el seu nom. L'espècie tipus del gènere era Psilocybe montana, que no té psilocibina, i quan l'ADN va demostrar que les espècies que blavegen i les que no formaven dos grups diferents, el nom s'havia de quedar amb aquestes últimes. Per evitar-ho, el 2007 el micòleg Scott Redhead i els seus col·legues van proposar canviar l'espècie tipus per P. semilanceata, i el 2010 el comitè internacional de nomenclatura ho va aprovar per unanimitat. Les que no blavegen van passar al gènere Deconica.

Psilocybe azurescens

Psilocybe azurescens és un bolet psilocibí de la costa nord-oest del Pacífic dels Estats Units, que creix sobre fusta arrossegada pel corrent i entre les gramínies de les dunes, a prop de la desembocadura del riu Columbia. El seu nom vol dir «que es torna blau», pel blau intens que adquireixen els seus exemplars quan es fan malbé.

És un fong lignícola, un dels anomenats wood lovers: s'alimenta de fusta morta i fructifica a la tardor. La seva àrea natural és una franja costanera estreta, centrada al delta del Columbia, entre Depoe Bay (Oregon) i Westport (Washington). S'ha discutit si és nadiu d'aquell lloc o si hi va arribar arrossegat pel riu des de boscos de l'interior.

Sabies que? Segons la història que s'explica, el va trobar per primera vegada el 1979 un grup de boy scouts que acampava a la desembocadura del Columbia. La troballa va arribar a orelles de Paul Stamets, que va recollir exemplars a Hammond (Oregon) i el va descriure el 1995, juntament amb Jochen Gartz, a la revista Integration: Journal for Mind-Moving Plants and Culture.

Psilocybe caerulescens

Psilocybe caerulescens és un bolet psilocibí de barret bru fosc a castany, de 2 a 8 centímetres, una mica viscós, que creix en grups densos sobre sòls remoguts i fang amb restes de fusta en zones tropicals i subtropicals d'Amèrica. La seva carn es tenyeix de blau quan es fa malbé. A Mèxic se'l coneix com a derrumbe, «esllavissada», perquè apareix als despreniments de terra.

El fan servir en cerimònies diversos pobles indígenes de Mèxic, entre els quals els mazateques, els mixes, els nahues i els totonaques. El micòleg Gastón Guzmán va proposar que és el teonanàcatl que van descriure les cròniques del segle XVI, a partir del nom amb què el coneixen els nahues actuals. Roger Heim va descriure el 1957 diverses formes mexicanes com a varietats pròpies, que avui es consideren part de la mateixa espècie. És una espècie protegida per la legislació mexicana, que la inclou en la seva llista d'espècies en risc.

Sabies que? L'espècie d'un dels bolets sagrats de Mesoamèrica es va descriure a partir d'un exemplar d'Alabama. El micòleg William Murrill la va publicar el 1923 amb material que li va enviar un recol·lector de Montgomery, dècades abans que la ciència sabés res del seu ús ritual. Des d'aleshores no s'ha tornat a documentar en aquell lloc.

Psilocybe cubensis

Psilocybe cubensis és un bolet psilocibí de barret daurat a bru vermellós, d'1,5 a 8 centímetres, amb un anell membranós blanc al peu i una esporada de color bru violaci fosc. Creix sobre els fems d'herbívors en regions tropicals i subtropicals de tot el món, i és l'espècie amb psilocibina més cultivada.

El va descriure el 1906 el micòleg Franklin Sumner Earle a partir d'exemplars de Cuba, d'aquí el seu epítet, amb el nom de Stropharia cubensis, i Rolf Singer el va traslladar al gènere Psilocybe a finals dels anys quaranta. És una espècie saprotròfica que colonitza de pressa i tolera substrats molt diversos, i per això és la base del cultiu domèstic, amb mètodes com la PF Tek o el monotub i barreges com el CVG. Gairebé totes les varietats que es comercialitzen, com Golden Teacher, B+, Mazatapec, Enigma o Albino Penis Envy, són soques d'aquesta espècie. Per recórrer-les, consulta la nostra guia de bolets psicoactius.

Sabies que? A Mèxic se'l coneix com a hongo de San Isidro, per sant Isidre Llaurador, patró dels pagesos, perquè surt als pastius on pastura el bestiar. Durant anys es va pensar que havia arribat a l'Amèrica amb el bestiar espanyol, però un estudi de 2026 a Proceedings of the Royal Society B va trobar al sud d'Àfrica el seu parent silvestre més proper, Psilocybe ochraceocentrata, amb el qual va compartir un avantpassat comú fa uns 1,5 milions d'anys, i els autors consideren que això contradiu aquella idea.

Psilocybe cyanescens

Psilocybe cyanescens és un bolet psilocibí que creix sobre estelles de fusta, sobretot als parterres coberts d'encoixinat de parcs i jardins. Deu el seu nom popular en anglès, wavy cap («barret ondulat»), a la vora ondulada que desenvolupa el seu barret.

És un fong saprotròfic que fructifica a la tardor, un dels anomenats wood lovers. Es troba al nord-oest del Pacífic de l'Amèrica del Nord, a l'Europa occidental i central i en altres zones temperades. Elsie Wakefield el va descriure el 1946 a partir d'exemplars recollits al Jardí Botànic Reial de Kew, a Londres.

Sabies que? Wakefield ja recollia aquesta espècie el 1910, i avui encara no se sap amb certesa d'on prové. Es creu que és originària de la costa del Pacífic de l'Amèrica del Nord i que va arribar a Europa amb el comerç d'estelles de fusta per a jardineria. Al Regne Unit es considera, probablement, una espècie introduïda.

Psilocybe mexicana

Psilocybe mexicana és un petit bolet psilocibí de barret cònic a acampanat, de 0,5 a 3 centímetres i de color bru groguenc, que creix entre l'herba i la molsa de prats humits de muntanya a Mèxic i a l'Amèrica Central. Roger Heim el va descriure el 1957 a partir d'exemplars recollits durant les expedicions de R. Gordon Wasson.

Va ser la primera espècie de la qual es va aïllar la psilocibina, el 1958, a partir d'exemplars cultivats al laboratori de Heim. A més de bolets, forma esclerocis, que es comercialitzen com a trufes màgiques. És una de les espècies que s'utilitzaven en les veladas mazateques, les cerimònies de curació que dirigia María Sabina. Alguns catàlegs taxonòmics tracten Psilocybe galindoi com a sinònim d'aquesta espècie.

Sabies que? A Mèxic se'n diu pajarito, «ocellet», i entre els mazateques d'Oaxaca rep noms com ndi-shi-tjo-ni-se o nize, que es tradueixen com a «ocellet»; la grafia varia segons la font, perquè el mazateca és una llengua tonal que s'ha transcrit de maneres diferents. És un dels ndi xi tjo, «els petits que brollen», com els mazateques anomenen els seus bolets sagrats. D'aquest nom popular prové el de les trufes màgiques Pajaritos.

Psilocybe semilanceata

Psilocybe semilanceata és un petit bolet psilocibí de prat, conegut en anglès com a liberty cap, «barret de la llibertat», de barret cònic i punxegut, de 5 a 25 mil·límetres, amb una petita papil·la al vèrtex i un peu prim. És l'espècie tipus del gènere Psilocybe, descrita per Fries el 1838.

És nadiu de regions temperades d'Europa i de l'Amèrica del Nord, i creix en prats i pastures humides sobre sòls rics en nitrogen, tot i que no directament sobre els fems. El seu barret és higròfan: canvia de color segons la humitat. No és fàcil de cultivar, de manera que depèn de la recol·lecció silvestre, cosa que requereix precaució perquè es confon amb espècies com Galerina marginata, un bolet mortal.

Sabies que? És el protagonista del primer relat mèdic d'una intoxicació amb bolets psilocibins. L'octubre de 1799, un home va collir bolets a Green Park, a Londres, i els va cuinar per a la seva família, que al cap de poc va començar a riure i a tenir visions. El metge Everard Brande ho va descriure a The London Medical and Physical Journal, i els bolets, identificats aleshores amb un altre nom, es van reconèixer més tard com a Psilocybe semilanceata. El seu nom anglès, liberty cap, prové del barret de la llibertat, com s'explica a píleu.

Psilocybe tampanensis

Psilocybe tampanensis és un bolet psilocibí molt rar a la natura, conegut sobretot pels seus esclerocis, que es venen com a trufes màgiques amb el sobrenom comercial de «pedres filosofals». El van descriure el 1978 Gastón Guzmán i Steven Pollock.

Guzmán el va incloure a la seva secció Mexicanae, que agrupa espècies de Psilocybe amb espores de més de 8 micres. Els esclerocis són masses endurides de miceli que actuen com a estructura de resistència, i l'espècie també en forma en cultiu.

Sabies que? Psilocybe tampanensis, l'espècie de les trufes màgiques Tampanensis, deu el nom a una escapada. Segons Paul Stamets, Steven Pollock es va saltar una «avorrida conferència de taxonomia» del Segon Congrés Internacional de Micologia, a Tampa, per anar a buscar bolets, i va trobar un únic exemplar que no va reconèixer. Durant anys no se'n va conèixer cap altra recol·lecció silvestre.

Quitina

La quitina és un polisacàrid resistent que forma part de la paret cel·lular de la majoria dels fongs i de l'exosquelet d'insectes i crustacis. És el segon polisacàrid més abundant de la natura, després de la cel·lulosa.

En els fongs, la quitina dona rigidesa a la paret cel·lular de les hifes i representa entre l'1 % i el 20 % del seu pes, tot i que no és present en totes les espècies. És molt semblant a la cel·lulosa, el material de les parets de les plantes, excepte pel nitrogen que conté. El seu derivat, el quitosan, s'obté retirant-li grups acetil i té aplicacions industrials.

Sabies que? La quitina es va descobrir en els fongs. El 1811, el químic francès Henri Braconnot la va aïllar d'uns bolets i la va anomenar fungina. Dotze anys després, Antoine Odier la va trobar a la coberta dels insectes i la va rebatejar com a quitina, del grec khitōn, «túnica».

Receptor 5-HT2A

El receptor 5-HT2A és un dels receptors de serotonina del sistema nerviós i el principal punt d'acció dels psicodèlics clàssics. La psilocina s'hi uneix i l'activa, és a dir, actua com a agonista.

És especialment abundant a l'escorça cerebral, en neurones que participen en la percepció, la cognició i l'estat d'ànim. La seva activació es relaciona amb els efectes perceptius de la psilocibina, com la sinestèsia, amb la neuroplasticitat que s'estudia en la recerca actual i amb la ràpida tolerància, que es deu al fet que el cervell redueix temporalment el nombre d'aquests receptors. No és l'únic implicat: la psilocina també s'uneix a altres receptors de serotonina, tot i que amb menys pes en l'experiència.

Sabies que? La prova del seu paper va arribar en bloquejar-lo. El 1998, l'equip del psiquiatre suís Franz Vollenweider va administrar psilocibina a voluntaris sans després de donar-los ketanserina, un fàrmac que bloqueja aquest receptor, i els efectes psicodèlics van desaparèixer gairebé del tot. Va ser la primera demostració en humans que l'experiència depèn sobretot del receptor 5-HT2A.

Reducció de riscos

La reducció de riscos és un enfocament de salut pública que busca disminuir els danys associats al consum de drogues sense exigir l'abstinència com a condició prèvia. Parteix de la idea que, si una persona consumirà, la informació i l'acompanyament poden evitar molts problemes.

Aplicada als psicodèlics, inclou informar-se sobre la substància, la seva potència i les seves contraindicacions; cuidar el set and setting; comptar amb un trip sitter; identificar amb rigor els bolets silvestres per evitar confusions amb espècies tòxiques; i dedicar temps a la integració de l'experiència. A Espanya, entitats com Energy Control ofereixen des de finals dels anys noranta informació i anàlisi de substàncies.

Sabies que? Una de les seves fites fundacionals la van protagonitzar els mateixos consumidors. El 1984, a Amsterdam, el Junkiebond, un sindicat d'usuaris de drogues, va posar en marxa un dels primers programes d'intercanvi de xeringues, preocupat pels contagis d'hepatitis B. L'arribada del VIH va convertir poc després aquest tipus d'iniciatives en una política sanitària estesa per tot el món.

Reishi (Ganoderma lucidum)

El reishi és un políporus de barret en forma de ventall o de ronyó i superfície brillant, com envernissada, que creix sobre fusta, com altres fongs lignícoles. A la Xina se'l coneix com a lingzhi, nom que vol dir «herba de la potència espiritual».

El seu nom científic ve del grec ganos, «brillantor», i derma, «pell», i del llatí lucidum, «brillant», pel seu aspecte lacat. Té una carn dura i llenyosa, i el seu ús es remunta a més de dos mil anys en la medicina tradicional asiàtica, on se l'anomenava «bolet de la immortalitat». Els seus compostos més estudiats són els triterpens, com els àcids ganodèrics, responsables del seu gust amarg, i els polisacàrids, entre els quals els betaglucans, que també s'estudien al maitake. És un dels fongs que se solen incloure entre els adaptògens.

Sabies que? El nom és, en part, un error històric. Ganoderma lucidum es va descriure a partir d'exemplars europeus i es va aplicar després al reishi asiàtic, però estudis genètics, com el de 2012, atribueixen el reishi cultivat a l'Àsia a una espècie diferent, Ganoderma lingzhi, amb un perfil d'àcids triterpènics diferent. Tot i així, lucidum encara figura en moltíssimes etiquetes.

Rizomorf

Un rizomorf és un cordó format per hifes paral·leles, amb aspecte d'arrel, que alguns fongs fan servir per explorar el medi. El seu nom ve del grec i vol dir «amb forma d'arrel».

Els rizomorfs tenen una capa externa gruixuda i un àpex de creixement propi, com la punta d'una arrel, i transporten aigua i nutrients a llargues distàncies pel sòl o sota l'escorça. També resisteixen condicions desfavorables i es mantenen en repòs fins que milloren. Són característics d'Armillaria mellea, el bolet de soca, conegut en anglès com a «fong del cordó de sabata», que els fa servir per desplaçar-se pel sòl fins a arribar a nous arbres que parasitar, i el miceli del qual és a més bioluminescent.

Sabies que? Gràcies als seus rizomorfs, Armillaria pot formar individus gegantins. Al bosc nacional de Malheur, a Oregon, un sol exemplar d'Armillaria ostoyae s'estén per uns 9,6 km², cosa que el converteix en un dels organismes més grans que es coneixen. Altres fongs de la fusta formen cordons semblants, tot i que més simples: els de Serpula lacrymans, causant de la podridura seca dels edificis, poden recórrer metres de paret i fins i tot obrir-se pas per les juntes de l'obra de fàbrica a la recerca de fusta nova.

Sector de miceli

Un sector és una zona d'un cultiu de miceli, normalment en agar, que creix amb un aspecte diferent de la resta: més dens o més fi, amb cordons o cotonós, o d'un altre color. Sol tenir forma de falca, oberta des del centre de la placa de Petri cap a la vora.

Quan se sembren moltes espores, cada sector sol correspondre a un miceli genèticament diferent. Si sorgeix en un cultiu que partia d'una sola línia, com un clon, pot indicar una mutació, una infecció per virus o el començament d'una degeneració. A la comunitat de cultivadors, els sectors amb cordons, que recorden els rizomorfs, s'associen a un miceli vigorós, i els cotonosos a un de menys productiu. Separar un sector i passar-lo a una altra placa és la base de l'aïllament i de la selecció d'una soca.

Sabies que? Els xampinyons blancs descendeixen d'una variació trobada per casualitat, i d'ella provenen també els híbrids que dominen avui el mercat. El 1925, a la granja Keystone de Coatesville (Pennsilvània), el seu propietari, el micòleg Louis Ferdinand Lambert, va veure uns bolets blancs enmig d'un llit de xampinyons bruns. Els va portar al seu laboratori i els va multiplicar, el mateix gest que es repeteix amb un sector.

Serotonina

La serotonina, o 5-hidroxitriptamina (5-HT), és un neurotransmissor de la família de les triptamines que l'organisme fabrica a partir del triptòfan, un aminoàcid de la dieta. Intervé en l'estat d'ànim, la son, la gana i la percepció, entre moltes altres funcions.

Al voltant del 90 % de la serotonina del cos és a l'intestí, i com que no travessa la barrera hematoencefàlica, el cervell fabrica la seva. Actua sobre catorze tipus de receptors. La psilocina s'hi assembla molt, perquè totes dues comparteixen l'esquelet de la triptamina, i per això s'uneix a diversos d'aquests receptors, sobretot al receptor 5-HT2A. El seu nom combina «sèrum» i «to»: l'hi van donar el 1948 investigadors de la Clínica Cleveland que la van aïllar de la sang per la seva capacitat de contraure els vasos.

Sabies que? Va ser l'LSD el que va posar la serotonina al centre de la psiquiatria. El 1953 es va comprovar que l'LSD en bloquejava els efectes en teixits de laboratori, i l'any següent els investigadors D. W. Woolley i E. Shaw van proposar que alteracions de la serotonina podien ser darrere d'alguns trastorns mentals. Va ser una de les idees que van donar origen a la psiquiatria biològica.

Set

El set és l'estat mental, emocional i físic amb què una persona afronta una experiència psicodèlica: les seves expectatives, la seva intenció, el seu estat d'ànim, les seves experiències prèvies i com de descansada o cansada està.

Funciona com un filtre: la mateixa dosi de la mateixa substància es pot viure de manera molt diferent segons com hi arribi la persona. Per això preparar-se abans, informar-se, tenir clara la intenció i no afrontar l'experiència en un moment d'angoixa o de conflicte és una de les recomanacions més repetides en reducció de riscos. Juntament amb el setting forma el set and setting, i un set desfavorable és una de les causes més habituals d'un mal viatge.

Sabies que? El set pot produir efectes sense cap substància pel mig. En un experiment de 2020, 33 persones van participar en una festa preparada per fer-los creure que havien pres un psicodèlic, tot i que només van rebre un placebo, i entre elles hi havia actors que fingien notar-ne els efectes. La majoria van dir que sentien alguna cosa, i alguns van descriure canvis intensos, com veure com es movien els quadres de la paret.

Set and setting

Set and setting és l'expressió que reuneix el set i el setting, és a dir, els factors que, a banda de la mateixa substància, condicionen una experiència psicodèlica. És una de les idees més citades de la cultura psicodèlica i de la reducció de riscos.

La seva idea central és que la substància no decideix tota sola com serà l'experiència: la ment de qui la pren i el lloc on passa poden pesar tant com la dosi. Per això la teràpia assistida amb psicodèlics l'ha convertida en part del tractament, amb sessions de preparació i sales pensades perquè el pacient se senti segur.

Sabies que? Sona a idea de la contracultura, però la seva primera aparició publicada és una comunicació acadèmica: Timothy Leary la va presentar el 9 de setembre de 1961 a la reunió anual de l'Associació Americana de Psicologia, amb el títol Drugs, Set & Suggestibility. I la idea venia d'abans: recollia el que investigadors i terapeutes havien observat amb l'LSD durant els anys cinquanta.

Setting

El setting és l'entorn físic, social i cultural en què té lloc una experiència psicodèlica: el lloc, la companyia, la llum, el so i la sensació general de seguretat.

Un lloc tranquil i conegut, amb persones de confiança, ajuda a sentir-se segur durant tota l'experiència, mentre que un de sorollós, desconegut o socialment incòmode pot augmentar el malestar o la desconfiança. A diferència del set, que depèn de l'estat intern de cada persona, el setting es pot preparar per endavant, i per això en els assajos clínics es cuida al detall, com s'explica a teràpia assistida amb psicodèlics. La companyia d'un trip sitter també forma part del setting.

Sabies que? L'entorn no importa només en els psicodèlics. Norman Zinberg va passar deu anys estudiant consumidors recreatius d'heroïna i va demostrar que hi havia «consumidors controlats». El seu llibre de 1984, Drug, Set, and Setting, explica per què la relació amb una droga canvia segons la substància, la mentalitat i l'entorn social, i per això porta la paraula drug al títol.

Shiitake (Lentinula edodes)

El shiitake és un bolet comestible originari de l'Àsia oriental que creix sobre fusta morta d'arbres de fulla caduca. El seu nom japonès combina shii, l'arbre Castanopsis cuspidata sobre els troncs del qual es cultivava, i take, «bolet».

És un fong sapròfit que es cultiva a la Xina des de fa més de mil anys, tradicionalment sobre troncs i avui també sobre blocs de substrat de serradures. Segons les estimacions de producció més recents, és el bolet comestible més cultivat del món, per davant del xampinyó, i és molt valorat pel seu gust umami.

Sabies que? El shiitake cru o poc cuit pot provocar en algunes persones una reacció anomenada dermatitis flagel·lada: erupcions lineals i amb molta picor, que semblen fuetades, atribuïdes al lentinà, un dels seus polisacàrids. Gairebé tots els casos es deuen a bolets crus o poc fets, tot i que també se n'han descrit amb bolets ben cuits.

Sinestèsia

La sinestèsia és un fenomen perceptiu en què un estímul captat per un sentit genera, a més, una experiència en un altre de diferent, com veure colors quan se sent un so. Existeix de manera natural en una minoria de persones i també pot aparèixer de manera transitòria sota els efectes d'alguns psicodèlics.

En la sinestèsia genuïna, la percepció addicional és específica i constant: un mateix so produeix sempre el mateix color. Entre els psicodèlics, l'LSD, la mescalina i la psilocibina són les substàncies a què més s'associa, sobretot en la seva forma audiovisual (veure els sons). Alguns treballs descriuen aquest efecte com a més marcat amb LSD que amb psilocibina. A diferència d'un flashback, desapareix quan passen els efectes.

Sabies que? Un estudi publicat a Neuropsychologia va trobar que les experiències induïdes per l'LSD no complien dos dels criteris que defineixen la sinestèsia genuïna: la consistència i l'especificitat. Eren inestables i passatgeres, a diferència de la sinestèsia congènita. Per això els investigadors suggereixen que es tracta d'un fenomen de naturalesa diferent, tot i que en l'experiència s'hi assembli.

Soca

Una soca és un conjunt d'individus d'una mateixa espècie de fong que descendeixen d'un únic aïllat, comparteixen característiques genètiques i de comportament pròpies i es mantenen en cultiu. No és una categoria taxonòmica, i per això no rep nom científic.

Dins d'una espècie, soques diferents poden variar en mida, color, velocitat de colonització, rendiment o resistència a la contaminació. No s'ha de confondre amb la varietat, que sí que és una categoria taxonòmica. Les soques es conserven en col·leccions de cultius, sovint sobre agar, que protegeixen el patrimoni genètic dels fongs: la col·lecció de l'Institut d'Ecologia de Mèxic, per exemple, en custodia més de set-centes.

Al mercat dels bolets psilocibins s'anomena «varietats» el que, en rigor, són soques de Psilocybe cubensis, com Golden Teacher o Enigma. Són línies de cultiu que es mantenen per separat i que difereixen en trets com l'aspecte o la velocitat de creixement.

Sabies que? El xampinyó blanc que es ven a tot el món és, a la pràctica, un monocultiu genètic. La majoria de les soques comercials d'Agaricus bisporus són idèntiques o molt semblants als primers híbrids, Horst U1 i U3, obtinguts als Països Baixos als anys vuitanta encreuant varietats blanques. Una sola línia genètica, creada fa unes quatre dècades, domina el cultiu d'un dels fongs més consumits del planeta.

Soma

El soma és una beguda ritual de l'antiga religió vèdica de l'Índia, preparada amb el suc d'una planta premsada i filtrada, que s'oferia als déus i es bevia a les cerimònies. La seva identitat botànica encara és desconeguda.

El Rigveda li dedica un llibre sencer, amb 114 himnes que el tracten com un déu, i la tradició iraniana el coneix com a haoma. S'hi han proposat molts candidats, com l'efedra, la ruda siriana (Peganum harmala) i diversos bolets. El 1968, R. Gordon Wasson va defensar que era Amanita muscaria, una tesi que continua sense consens, i Terence McKenna va proposar després Psilocybe cubensis. El 1932, Aldous Huxley en va agafar el nom per a la droga que l'Estat reparteix a la població a Un món feliç.

Sabies que? Un dels arguments de Wasson venia de Sibèria. El 1730, l'oficial suec Philip Johan von Strahlenberg va explicar que entre els koriaks de Kamtxatka els pobres esperaven al costat de les cabanes dels rics, que menjaven reig bord a les seves festes, per beure'n l'orina, que conservava part de l'efecte del bolet. Wasson va creure veure la mateixa pràctica en un vers del Rigveda que parla d'orinar el soma.

Substrat

El substrat és el material orgànic sobre el qual creix i del qual s'alimenta el miceli en el cultiu de bolets. La seva composició influeix en la velocitat de colonització i en el rendiment de la collita.

Cada espècie prefereix un substrat semblant al que ocupa a la natura. Les que creixen sobre fusta, com el shiitake o la melena de lleó, es cultiven sobre serradures o estelles, i les copròfiles, com Psilocybe cubensis, sobre fems o sobre barreges de coco i vermiculita. Abans de sembrar-hi cal eliminar la major part dels microorganismes competidors, per pasteurització o per esterilització segons com de ric sigui el material.

Tipus de substrat més comuns:

• Palla de cereal: barata i habitual per a la gírgola.
• Serradures o estelles de fusta dura: per a les espècies que creixen sobre troncs.
• Coco, vermiculita i guix (CVG): molt popular en el cultiu casolà pel seu baix cost i perquè reté bé l'aigua.
• Fems: rics en nutrients, per a les espècies copròfiles.

Sabies que? En el cultiu casolà, un substrat massa ric pot jugar en contra: els nutrients lliures alimenten també bacteris i floridures. Per això barreges com el CVG són pobres a posta, i bona part de l'aliment l'aporta el gra colonitzat que s'hi barreja.

Taxonomia

La taxonomia és la branca de la biologia que classifica els éssers vius en una jerarquia de grups, anomenats tàxons, segons la seva semblança i el seu parentiu evolutiu.

Les categories principals, de més gran a més petita, són domini, regne, fílum, classe, ordre, família, gènere i espècie. Els fongs formen el seu propi regne, separat de plantes i animals, i els seus fílums més coneguts són els ascomicets i els basidiomicets. Avui la classificació es basa sobretot en l'ADN i canvia sovint: moltes espècies han passat d'un gènere a un altre en els últims anys. Fins al 2011, a més, un mateix fong podia tenir dos noms vàlids, un per a la seva forma sexual i un altre per a l'asexual, fins que el Congrés Internacional de Botànica de Melbourne va adoptar el principi «un fong, un nom». Les regles per escriure aquests noms s'expliquen a nomenclatura binomial.

Sabies que? Molt abans que existís la taxonomia, els humans ja distingien els fongs per la seva utilitat. Ötzi, l'home del gel trobat als Alps, que va viure fa més de 5.300 anys, portava a sobre dues espècies diferents: Fomes fomentarius, que feia servir com a esca per encendre foc, i Fomitopsis betulina (abans Piptoporus betulinus), probablement amb finalitats medicinals.

Teonanàcatl

Teonanàcatl és una paraula nàhuatl, formada per teotl, «déu» o «sagrat», i nanácatl, «bolet», que se sol traduir com a «bolet sagrat» o «carn dels déus». Les cròniques espanyoles del segle XVI la van fer servir per referir-se als bolets que es consumien en cerimònies a Mesoamèrica.

Fra Bernardino de Sahagún va descriure al Còdex Florentí com l'elit mexica els prenia en festes i entronitzacions. No se'n coneix amb certesa la identitat exacta, però els estudis actuals apunten a espècies de Psilocybe riques en psilocibina, com Psilocybe caerulescens o Psilocybe mexicana. El seu ús cerimonial sobreviu en les veladas mazateques, i l'estudi d'aquestes tradicions és un dels camps de l'etnomicologia.

Sabies que? El micòleg mexicà Gastón Guzmán va documentar que els nahues actuals anomenen Psilocybe caerulescens teotlaquilnanácatl, «bolet sagrat que pinta o descriu», un nom molt proper al que va recollir Sahagún. A partir d'aquest nom, Guzmán va proposar que aquesta espècie era el teonanàcatl de les cròniques, la identitat del qual havia estat fosca durant segles.

Teoria del mico drogat

La teoria del mico drogat és una hipòtesi especulativa de Terence McKenna segons la qual el consum de bolets psilocibins per part dels nostres avantpassats a l'Àfrica va impulsar l'evolució de la ment humana, incloent-hi el llenguatge. La va presentar el 1992 al seu llibre Food of the Gods.

Segons McKenna, els homínids que es van endinsar a les sabanes van trobar bolets com Psilocybe cubensis als fems dels grans herbívors. En dosis baixes els haurien donat una vista més aguda per caçar; en dosis més altes, més desig sexual i cohesió de grup; i en les més altes de totes, experiències que haurien estimulat el llenguatge, l'art i la religió. Es considera una especulació sense proves, tot i que continua molt present en la cultura psicodèlica. No s'ha de confondre amb la hipòtesi del mico borratxo, que s'explica a llevats.

Sabies que? L'estudi en què McKenna basava allò de la vista ni tan sols mesurava l'agudesa visual. Les recerques del psicofarmacòleg Roland Fischer, als anys setanta, van observar que la psilocibina canviava la manera com els voluntaris percebien certes figures, no la nitidesa amb què les veien, i els autors advertien que aquest canvi podia no afavorir la supervivència.

Teràpia assistida amb psicodèlics

La teràpia assistida amb psicodèlics és un tractament en què s'administra una substància psicodèlica, com la psilocibina, dins d'un procés de psicoteràpia amb professionals formats. Es pren en una o poques sessions, amb una feina psicològica abans i després.

Els assajos segueixen tres fases: una preparació, per crear confiança i explicar el que pot passar; una sessió de diverses hores, estirat, sovint amb antifaç i música i amb dos terapeutes que no dirigeixen l'experiència; i la integració, en les setmanes següents. S'exclou les persones que presenten contraindicacions, com antecedents de psicosi. Amb psilocibina s'ha estudiat sobretot en la depressió resistent. Austràlia la permet des del 2023 a psiquiatres autoritzats, la República Txeca la va legalitzar en centres especialitzats el 2026 i, a l'octubre de 2026, la FDA n'estudia als Estats Units l'aprovació com a medicament.

Sabies que? La teràpia amb psilocibina ja va tenir el seu propi medicament fa més de seixanta anys. Als anys seixanta, el laboratori suís Sandoz la va comercialitzar en comprimits amb el nom d'Indocybin i la va distribuir entre psiquiatres i investigadors com a ajuda a la psicoteràpia. La prohibició de finals dels seixanta va frenar gairebé tota la recerca durant dècades.

Tindal·lització

La tindal·lització és un mètode d'esterilització per calor que consisteix a escalfar un material diverses vegades, normalment tres dies seguits, i deixar-lo reposar entre una sessió i una altra. Deu el nom al físic irlandès John Tyndall.

Cada escalfament, a uns 100 °C, mata els microorganismes actius, però no les espores bacterianes més resistents. Durant el repòs, en un lloc temperat, aquestes espores germinen, i l'escalfament següent les elimina en la seva forma activa, ja vulnerable. Serveix per a materials que no suporten les temperatures d'un autoclau o quan no se'n té cap. En el cultiu de bolets és una alternativa casolana a l'esterilització amb olla a pressió, més lenta i amb menys garanties, i no s'ha de confondre amb la pasteurització, que es fa una sola vegada i a menys temperatura.

Sabies que? Tyndall va veure l'acció de la penicil·lina mig segle abans que Fleming. El 1875, mentre estudiava com es contaminaven els seus brous, va observar que allà on la floridura Penicillium creixia amb força, els bacteris morien o quedaven inactius. Ho va deixar anotat, però l'efecte era irregular: en uns tubs guanyava la floridura i en d'altres, els bacteris.

Tòfona negra (Tuber melanosporum)

La tòfona negra és un fong ascomicet que té el cos fructífer sota terra, i un dels fongs comestibles més cars del món. També se'n diu tòfona del Perigord i forma ectomicorrizes amb arbres com roures i alzines, en sòls calcaris del sud d'Europa.

El seu cos fructífer és un ascoma hipogeu, i depèn dels animals que el desenterren per dispersar-ne les espores. Les plantacions es fan amb arbres micorrizats en viver, i perquè produeixin convé que els arbres veïns allotgin micelis de tipus sexuals diferents, perquè és una espècie que necessita creuar-se amb un altre individu.

Sabies que? La tòfona negra deixa un rastre visible a terra: al voltant de l'arbre amb què s'associa, la vegetació s'asseca i es forma un cercle de terra gairebé nua, com si s'hagués cremat. Els francesos en diuen brûlé, «cremat», i en català també se'n diu cremat. Es deu al fet que el fong frena el creixement de les plantes que l'envolten.

Tolerància

La tolerància és la disminució progressiva de l'efecte d'una substància després d'exposicions repetides, que obliga a prendre'n més dosi per obtenir la mateixa resposta. En els psicodèlics clàssics apareix ràpidament i també es dissipa ràpidament.

En els psicodèlics serotoninèrgics, com la psilocibina o l'LSD, aquest fenomen es coneix com a taquifilaxi: una tolerància aguda que es relaciona amb la regulació a la baixa dels receptors 5-HT2A, és a dir, amb una quantitat més petita de receptors disponibles. És un dels motius pels quals el consum repetit en períodes curts produeix efectes cada vegada més febles. També és la raó per la qual protocols com el de la microdosi inclouen dies de descans. La tolerància és a més creuada: el consum recent d'una d'aquestes substàncies redueix també l'efecte de les altres, encara que les seves molècules siguin diferents, com passa entre la psilocibina, l'LSD i la mescalina.

Sabies que? La tolerància creuada es va demostrar molt abans de conèixer-ne la causa. El 1961, l'equip de Harris Isbell, al centre de recerca sobre addiccions de Lexington (Kentucky), va donar LSD o psilocibina a voluntaris durant una o dues setmanes, pujant la dosi cada dia, i va comprovar que els qui s'havien tornat tolerants a una substància responien menys també a l'altra. Van concloure que totes dues devien actuar per un mecanisme comú, gairebé quaranta anys abans que es demostrés que aquest mecanisme és el receptor 5-HT2A.

Trichoderma

Trichoderma és un gènere de floridures de creixement ràpid i espores verdes. Algunes de les seves espècies, com Trichoderma aggressivum, causen en el cultiu de bolets la malaltia coneguda com a floridura verda, i competeixen amb el miceli pel substrat.

El seu tret més característic és la seva evolució: primer apareix com un creixement blanc, dens i esponjós, que es pot confondre amb miceli sa, i després es torna verd quan produeix espores. Per aquest color, és de les contaminacions més fàcils de reconèixer un cop esporula, i davant d'un cultiu afectat es recomana llençar-lo. Altres espècies del gènere, com Trichoderma harzianum, s'utilitzen com a agents de control biològic dels fongs que ataquen les plantes, i en aquests casos són aliades de l'agricultura.

Sabies que? El gènere té dues cares. Tot i que arruïna cultius de bolets, una de les seves espècies, Trichoderma reesei, es va descobrir el 1944 a les illes Salomó, on podria les tendes de campanya de l'exèrcit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. D'aquell únic aïllat descendeixen les soques industrials que avui produeixen cel·lulases, els enzims que degraden la cel·lulosa.

Trip

Trip és un terme col·loquial, pres directament de l'anglès, per referir-se a una experiència amb substàncies psicodèliques. S'utilitza tant per descriure l'experiència completa com la seva intensitat («un trip fort») o el seu caràcter («un trip introspectiu»).

La paraula es va popularitzar als anys seixanta dins de la cultura psicodèlica de parla anglesa, com a metàfora de l'experiència: un «viatge» mental que s'emprèn i del qual es torna, amb un punt de partida, un desenvolupament i un final. En l'argot català i castellà, d'aquesta paraula deriva «tripi», una forma col·loquial que s'usa com a sinònim del mateix LSD, a més de per descriure l'experiència en si. El terme no distingeix entre una experiència positiva o negativa; per a això hi ha matisos específics com el mal viatge.

Sabies que? La paraula va tenir fins i tot el seu propi festival. El gener de 1966, l'escriptor Ken Kesey i Stewart Brand van organitzar a San Francisco el Trips Festival, tres nits de música, llums i projeccions en què van tocar, entre d'altres, Grateful Dead. Aquell esdeveniment va ajudar a portar la paraula i l'estètica psicodèlica més enllà dels cercles que ja les coneixien.

Trip sitter

Un trip sitter és una persona sòbria i de confiança que acompanya algú durant una experiència psicodèlica o trip, amb l'objectiu d'oferir seguretat física i emocional. També se'n diu «acompanyant» o «guia», tot i que, a diferència d'un facilitador terapèutic, no dirigeix activament l'experiència.

El paper del trip sitter no és interpretar ni guiar el que la persona està vivint, sinó sostenir un espai segur: estar atent a les necessitats físiques bàsiques, intervenir amb calma si apareix angoixa o desorientació, i evitar que la persona corri riscos al seu entorn immediat. Juntament amb el set i el setting, comptar amb un bon acompanyant és un dels factors de reducció de riscos més recomanats, especialment en primeres experiències o quan es preveu que puguin aflorar continguts emocionals intensos.

Sabies que? En les veladas mazateques també hi havia algú que acompanyava, però amb el paper contrari. El curandero o la sàvia prenia els bolets amb els participants, perquè eren ells els que li permetien diagnosticar i curar, i dirigia la cerimònia amb cants i oracions. El trip sitter modern, en canvi, es manté sobri i no dirigeix res: només vetlla per la seguretat de qui viu l'experiència.

Triptamina

La triptamina és un compost orgànic format per un anell indòlic unit a una cadena curta amb un grup amino, que deriva de l'aminoàcid triptòfan. Dona nom a una gran família de molècules que comparteixen aquest mateix esquelet.

A la família de les triptamines hi pertanyen substàncies del mateix cos, com la serotonina i la melatonina, i molts alcaloides psicoactius: la DMT, la psilocibina, la psilocina, la baeocistina o la norbaeocistina, a més de compostos sintètics com la metocina. En els fongs, la fabricació de psilocibina comença precisament transformant el triptòfan en triptamina. La semblança d'aquestes molècules amb la serotonina explica que actuïn sobre els seus receptors, com el 5-HT2A.

Sabies que? La DMT va existir al laboratori abans que a la natura, almenys per a la ciència. El químic Richard Manske la va sintetitzar el 1931 sense sospitar-ne els efectes; el 1946 es va identificar per primera vegada en una planta, i fins al 1956 ningú no va saber que era psicoactiva, quan el metge hongarès Stephen Szára va decidir provar-la en ell mateix.

Trufes màgiques

«Trufes màgiques» és el nom popular dels esclerocis d'algunes espècies de Psilocybe que contenen psilocibina, com Psilocybe tampanensis o Psilocybe mexicana.

El nom és una analogia comercial: tot i que recorden les tòfones per la forma i perquè creixen sota terra, no ho són, i tampoc no són bolets, com s'explica al nostre article sobre les diferències entre trufes màgiques i bolets psicodèlics. Una tòfona autèntica és l'ascoma d'un ascomicet del gènere Tuber; una trufa màgica és l'escleroci d'un basidiomicet. Als Països Baixos, la llista II de la Llei de l'Opi inclou des de l'1 de desembre de 2008 els bolets que contenen psilocibina o psilocina de manera natural, i el decret no esmenta els esclerocis. Segons els organismes neerlandesos d'informació sobre drogues, la venda d'esclerocis frescos no està prohibida, però la dels secs sí. La normativa varia molt d'un país a un altre i pot canviar, com recull el nostre mapa legal de la psilocibina.

Sabies que? Les trufes màgiques apareixen ja en el treball amb què es va donar a conèixer la psilocibina. El 1958, Roger Heim, Albert Hofmann i els seus col·laboradors van publicar com cultivaven Psilocybe mexicana al laboratori i van observar que, a més de bolets, formava esclerocis. Quan els van analitzar, van trobar psilocibina tant en els bolets com en els esclerocis i en el miceli. Mig segle després, aquell detall de laboratori es va convertir en un producte comercial, quan els Països Baixos van prohibir els bolets el 2008 però no els esclerocis.

Umbó

L'umbó és una protuberància al centre del barret d'alguns bolets. Un barret amb umbó s'anomena umbonat, i quan la protuberància és petita i punxeguda es parla de papil·la.

És un caràcter d'identificació de la morfologia macroscòpica: pot ser ample i arrodonit, agut o en forma de mugró, i en algunes espècies només apareix en els exemplars joves o desapareix quan s'obre el barret. Psilocybe cubensis el presenta sovint quan és jove, i Psilocybe semilanceata té una papil·la característica al vèrtex.

Sabies que? La paraula ve del llatí umbo, la peça metàl·lica bombada que ocupava el centre de l'escut dels soldats romans. I la papil·la de Psilocybe semilanceata explica el seu nom científic: semilanceata vol dir «en forma de mitja llança», per la silueta punxeguda del seu barret.

Ustilago maydis

Ustilago maydis és un fong basidiomicet paràsit del blat de moro que causa el carbó del blat de moro: els grans de la panotxa s'inflen i es converteixen en gal·les grisenques, carnoses per dins, que quan maduren s'omplen d'espores negres. A Mèxic es menja amb el nom de huitlacoche o cuitlacoche.

Les gal·les es formen perquè el fong altera les hormones de la planta i fa créixer els seus teixits sense control. Per infectar, dues cèl·lules compatibles en forma de llevat s'han d'unir i formar una hifa amb dos nuclis, un dicarió, que és l'única fase capaç d'envair la planta. A Mèxic es consumeix des de l'època prehispànica i es ven fresc als mercats durant l'estació de les pluges, per a quesadillas, sopes o salses. El seu nom ve del nàhuatl i se sol traduir com a «panotxa degenerada».

Sabies que? Aquest fong va ajudar a entendre com s'intercanvia l'ADN. El genetista britànic Robin Holliday va estudiar la recombinació genètica a Ustilago maydis al John Innes Institute, i el 1964 va proposar un model de com dues molècules d'ADN es creuen i s'intercanvien fragments. L'estructura en forma de creu que va imaginar, la unió de Holliday, es va confirmar anys després.

Vel

El vel és una membrana fina de teixit que embolcalla totalment o parcialment el bolet quan encara és jove. Se'n distingeixen dos tipus: el vel universal, que cobreix tot el cos fructífer, i el vel parcial, que protegeix l'himeni i s'estén des del marge del barret fins al peu.

Quan el bolet creix, el vel es trenca i deixa restes reconeixibles. Les del vel universal poden quedar com a plaques o berrugues sobre el barret i com a volva a la base del peu; les del vel parcial donen lloc a l'anell o a una cortina de filaments. La seva presència i les seves restes són trets d'identificació molt importants, sobretot en gèneres com Amanita.

Sabies que? En alguns bolets el vel parcial no forma una membrana sinó una cortina de filaments fins, com una teranyina, que uneix el peu amb la vora del barret. D'aquí pren el nom el gènere Cortinarius, i quan hi cauen les espores la tenyeixen d'un color bru rovellat.

Velada

Una velada és una cerimònia nocturna de curació dels mazateques d'Oaxaca, a Mèxic, en què es prenen bolets psilocibins sota la guia d'un savi o d'una sàvia, el chjota chjine, «persona que sap». La paraula és castellana i vol dir «vetllada», una nit que es passa en vetlla.

Se celebra de nit, a les fosques, davant d'un altar amb espelmes, copal, flors i imatges de sants, perquè la tradició barreja creences indígenes i catòliques. El savi pren els bolets amb els participants i durant hores canta i resa en mazateca per diagnosticar la malaltia o trobar el que s'ha perdut. S'hi fan servir espècies com Psilocybe mexicana i Psilocybe caerulescens. La sàvia més famosa va ser María Sabina, que el 1955 va deixar participar R. Gordon Wasson en una velada a Huautla de Jiménez. El seu relat a la revista Life, el 1957, va donar a conèixer la cerimònia a tot el món.

Sabies que? La primera velada publicada en disc va ser, segons els qui la van gravar, un fracàs. Els Wasson van enregistrar una cerimònia de María Sabina el juliol de 1956, i Folkways Records la va editar el 1957. A les notes reconeixen que l'esperit no va arribar a baixar: hi havia pocs bolets, tensió amb la família amfitriona, i micròfons i flaixos que, segons creien, cohibien la curandera.

Vermiculita

La vermiculita és un mineral del grup de les miques que, quan s'escalfa ràpidament, s'expandeix en grànuls lleugers i laminats, com petits acordions. En el cultiu de bolets s'utilitza per la seva capacitat de retenir aigua i aire sense aportar nutrients.

És un ingredient bàsic del cultiu casolà. A la PF Tek es barreja amb farina d'arròs integral per donar cos i humitat al substrat, i al CVG acompanya la fibra de coco i el guix. També s'utilitza com a capa seca sobre els pots per protegir el substrat de la contaminació, i a les cambres de fructificació, com a alternativa a la perlita, per mantenir la humitat. Ajuda a assolir la capacitat de camp sense que el substrat s'entolli.

Sabies que? El seu nom ve del llatí vermiculare, «criar cucs», perquè quan s'escalfa es retorça i s'estira com si fossin cucs. Durant dècades, la major part de la vermiculita del món va sortir d'una mina de Libby (Montana), el mineral de la qual estava contaminat amb amiant, cosa que va causar una greu crisi de salut a la zona. La vermiculita que es ven avui prové d'altres jaciments i s'analitza per descartar-lo.

Vial d'espores

Un vial d'espores és un flascó petit i estèril, normalment de vidre i amb tap hermètic o amb sèptum d'injecció, que conté espores d'un fong en suspensió en aigua estèril. S'utilitza per a l'estudi microscòpic de les espores i com a format de conservació.

És un format intermedi entre l'esporada, que conserva les espores seques sobre paper o alumini, i la xeringa d'espores, que les ofereix ja a punt per fer servir. El contingut del vial s'extreu amb una xeringa estèril a través del sèptum, preferiblement en una cabina de flux laminar o en un entorn molt net. Per a la microscòpia, permet observar la mida, la forma i l'ornamentació de les espores, trets clau de la morfologia microscòpica. Se sol conservar a la nevera, sense congelar.

Sabies que? Un vial conté una fracció ínfima del que produeix un bolet. Un fragment de 10 per 10 centímetres de la cara inferior de Ganoderma applanatum, un políporus dels troncs, pot alliberar uns 4.650 milions d'espores en un sol dia.

Volva

La volva és una estructura en forma de sac, de copa o d'estoig que envolta la base del peu d'alguns bolets, resta del vel universal que embolcallava el fong quan era jove. És característica de gèneres com Amanita i Volvariella.

Pot ser membranosa i en forma de sac, o presentar-se fragmentada en esquames, anells o restes farinoses. Sovint queda parcialment o totalment enterrada, de manera que cal extreure l'exemplar sencer per comprovar si n'hi ha. La seva presència o absència és una dada crítica per distingir espècies comestibles de tòxiques, tot i que no ha de ser mai l'únic criteri d'identificació.

Sabies que? En la seva fase juvenil, el reig (Amanita caesarea) està completament embolcallat pel vel universal i s'assembla a un ou. Quan creix, el bolet trenca aquest embolcall i deixa a la base la volva, com una closca. El nom de l'estructura ve del llatí volva, «embolcall», i el de l'espècie, caesarea, recorda que era un dels bolets preferits dels emperadors romans.

Wood lover

Wood lover, «amant de la fusta», és el nom que es dona a la comunitat de cultivadors a les espècies psilocibines de Psilocybe que creixen sobre fusta, sobretot en climes temperats i freds. Les més conegudes són Psilocybe cyanescens, Psilocybe azurescens i Psilocybe subaeruginosa.

Són fongs lignícoles que fructifiquen a la tardor sobre estelles, serradures o encoixinat de fusta, i sovint apareixen en parterres de parcs i jardins. Solen tenir un blavejament molt intens i una potència alta. A diferència de Psilocybe cubensis, es cultiven malament a l'interior i es reprodueixen millor en llits exteriors d'estelles. Comparteixen hàbitat amb Galerina marginata, un bolet mortal amb què es confonen fàcilment.

Sabies que? Quan el micòleg Paul Stamets va portar el periodista Michael Pollan a buscar Psilocybe azurescens, el va advertir d'un efecte que no causen altres bolets psilocibins: una paràlisi temporal. Es coneix com a wood lover paralysis i es descriu com una debilitat muscular que apareix hores després de prendre'ls i desapareix sola. No s'ha observat amb psilocibina pura, ningú no n'ha fet estudis controlats i la seva causa continua sent desconeguda.

Xampinyó (Agaricus bisporus)

El xampinyó és un bolet comestible de barret convex, blanc o bru, i el més cultivat a Europa i a l'Amèrica. Durant bona part del segle XX va ser també el primer del món, però avui el superen en volum el shiitake i altres espècies cultivades sobretot a la Xina. A la natura creix en prats d'Euràsia i de l'Amèrica del Nord, i és poc freqüent. També se'n diu xampinyó de París.

El seu epítet, bisporus, fa referència al fet que els seus basidis solen produir dues espores en lloc de les quatre habituals. Cadascuna rep dos nuclis, de manera que el miceli que en neix pot formar bolets sense necessitat d'unir-se a un altre, al contrari que la majoria dels bolets, com s'explica a dicarió. El botànic francès Joseph Pitton de Tournefort en va descriure el cultiu comercial el 1707. Avui es cultiva sobre compost, amb una capa de cobertura perquè fructifiqui, i les soques blanques comercials descendeixen de molt pocs híbrids.

Sabies que? Al supermercat semblen productes diferents, però el xampinyó blanc, el cremini i el portobello són la mateixa espècie. El cremini és una soca bruna i el portobello, un xampinyó ja madur.

Xarxa neuronal per defecte

La xarxa neuronal per defecte és un conjunt de regions del cervell que treballen coordinades quan no estem concentrats en una tasca: quan somiem desperts, recordem, imaginem el futur o pensem en nosaltres mateixos.

Inclou zones com l'escorça prefrontal medial i el cingle posterior, i es relaciona amb el sentit del jo i amb la rumiació, el pensament que dona voltes sobre un mateix. Estudis amb ressonància magnètica de 2012 i 2024 han comprovat que la psilocibina en redueix l'activitat i la dessincronitza mentre duren els efectes, i que algunes diferències persisteixen setmanes després. Aquesta pèrdua de coordinació es relaciona amb la dissolució de l'ego i s'estudia com a possible base dels efectes terapèutics.

Sabies que? La xarxa es va descobrir buscant una altra cosa. A finals dels anys noranta, el neurocientífic Gordon Shulman va reunir les dades de nou estudis amb 134 persones per localitzar un sistema cerebral de l'atenció. En lloc d'això, va trobar un grup de regions que s'apagava quan els voluntaris es concentraven en una tasca. El 2001, Marcus Raichle li va donar nom: era l'activitat «per defecte» d'un cervell que, en repòs, mai no està quiet.

Xeringa d'espores

Una xeringa d'espores és una xeringa estèril que conté espores d'un fong en suspensió aquosa, utilitzada com a inòcul o per obtenir mostres d'espores per al microscopi.

A diferència del gra colonitzat o del cultiu líquid, que ja contenen miceli actiu, les espores estan latents. En la majoria dels basidiomicets, cada espora germina en un miceli amb un sol nucli, que normalment no forma bolets: per fer-ho ha de trobar un altre miceli compatible i fusionar-s'hi, i així donar lloc a un miceli amb dos nuclis. Per això requereix més passos que els formats que ja contenen miceli actiu. Per a l'estudi microscòpic, permet observar la mida i l'ornamentació de les espores. Per conservar-les més temps s'utilitzen també l'esporada i el vial d'espores.

Sabies que? Que unes espores aguantin mesos suspeses en aigua no és casualitat: és un dels mètodes més antics per conservar fongs. El 1939, el metge italià Aldo Castellani va descriure que molts fongs sobrevivien molt de temps en simple aigua destil·lada estèril, sense cap nutrient. El mètode porta avui el seu nom i encara s'utilitza en col·leccions de cultius: en un estudi de 1974, el 93 % de 417 aïllats continuaven vius després de passar entre un i cinc anys en aigua a temperatura ambient.

Xilòfag

Es diu xilòfag de l'organisme que s'alimenta de fusta i la descompon. Aplicat als fongs, designa els que degraden la fusta, tant al bosc com en bigues, mobles o edificis. En protecció de la fusta es parla de «fongs xilòfags».

No és el mateix que lignícola: lignícola indica on viu el fong i xilòfag, què fa amb la fusta. Segons el que degraden, es distingeixen tres tipus de podridura. En la blanca, el fong descompon també la lignina, el component més resistent, i deixa la fusta blanquinosa i fibrosa, com fan la cua de gall dindi o la gírgola. En la bruna, degrada la cel·lulosa i deixa restes brunes que es trenquen en daus, com la podridura seca dels edificis que causa Serpula lacrymans, descrita a rizomorf. En la tova, pròpia de fustes molt humides, l'atac és més lent i superficial.

Sabies que? Alguns fongs de la fusta no la destrueixen tant com la tenyeixen. Chlorociboria acoloreix la fusta d'un verd blavós intens, i els ebenistes italians del segle XV ja la feien servir en les seves marqueteries. Segles després, a la localitat anglesa de Tunbridge Wells, es van fer famoses les capses amb mosaics de fusta en què aquest verd és obra del fong.

Zigomicets

Els zigomicets són un grup tradicional de fongs de creixement molt ràpid, amb hifes gairebé sense envans, que es reprodueixen sexualment formant zigòspores: espores de paret gruixuda i resistent que neixen de la unió de dues hifes. Inclouen floridures tan comunes com Rhizopus i Mucor.

Els estudis genètics han demostrat que no formen un grup natural, i des del 2016 els seus membres es reparteixen en altres fílums, tot i que el nom encara es fa servir per comoditat. Entre ells hi ha Pilobolus, el fong dels fems que es descriu a copròfil, i Rhizopus oligosporus, amb què s'elabora el tempeh, com s'explica a fermentació fúngica. En el cultiu de bolets són contaminants freqüents del gra: creixen en poques hores i es reconeixen pels seus filaments grisos i els seus diminuts caps negres, com agulles de cap.

Sabies que? Durant dècades es va creure que el fong Rhizopus microsporus produïa la rizoxina, la toxina amb què ataca les plàntules d'arròs. El 2005, un equip alemany va descobrir que en realitat la fabriquen uns bacteris que viuen dins de les cèl·lules del fong. L'aliança és tan estreta que, sense els seus bacteris, el fong ni tan sols és capaç de formar espores.