Guia pràctica d'acompanyament psicodèlic i reducció de danys

El rol essencial del sitter

Fins i tot amb una preparació acurada —un bon set (estat mental) i un bon setting (entorn), com ja hem tractat en articles anteriors—, els viatges psicodèlics poden esdevenir intensos o difícils. En aquests moments, la diferència entre una experiència aclaparadora i una de continguda sol dependre d’una figura silenciosa però crucial: l’acompanyant o sitter.

És crucial entendre que un viatge difícil pot desencadenar-se per factors com la interacció amb altres substàncies, el consum d’una dosi massa alta, un mal set (estar passant per un mal moment personal) o una vulnerabilitat o predisposició genètica a desenvolupar una malaltia mental. Aquestes situacions poden manifestar-se com al·lucinacions desagradables, agitació, desconfiança en l’entorn o tremolors.

Els primers auxilis psicodèlics no són una forma de teràpia ni una intervenció espiritual. Es tracta d’un conjunt d’accions pràctiques i actituds de suport destinades a protegir la seguretat física, emocional i psicològica d’una persona que travessa un viatge psicodèlic intens. El seu objectiu no és “guarir” ni “guiar”, sinó oferir seguretat, comoditat i validació.

Aquest enfocament parteix d’una ètica clara: la del “no gurú”. El sitter no és un xaman, ni un terapeuta, ni un il·luminat. És una presència humana i empàtica que sosté l’espai sense imposar interpretacions. Escolta, observa i acompanya des de la humilitat i el respecte.

La filosofia del suport: Els 3 pilars del sitter

El rol del sitter no és liderar, sinó acompanyar. La seva tasca és crear i sostenir un entorn segur on la persona pugui travessar l’experiència amb el menor risc possible. Aquest rol es recolza en tres pilars fonamentals.

🧘 Pilar 1: Presència tranquil·la (Be Present)

La calma del sitter és el primer auxili. L’estat emocional de qui acompanya es transmet, i una presència serena pot equilibrar fins i tot els moments més caòtics. Això implica evitar el furor curandis (l’impuls innecessari de “fer alguna cosa” només per sentir-se útil) i actuar de manera reactiva.

Mantenir la calma requereix grounding personal:

• Fer respiracions lentes i profundes.
• Sentir el propi cos i el seu contacte amb l’entorn (per exemple, tocar una paret o el terra).
• Recordar que l’objectiu no és “arreglar” res, sinó estar disponible.

🌊 Pilar 2: Acceptació radical (Don’t Fight)

Intentar detenir o controlar el viatge només augmenta la resistència i la por. L’acceptació radical implica no lluitar contra l’experiència, sinó permetre que la persona la visqui amb el menor patiment possible. Això es tradueix a validar el que sent, fins i tot si sembla irracional o incoherent:

• "Veig que estàs espantat/da, i està bé sentir això."

El sitter no discuteix ni corregeix. Sosté l’espai emocional, reconeixent la por o la confusió sense drama ni judici.

🛡️ Pilar 3: Seguretat física (Safety First)

El tercer pilar és mantenir la integritat física de l’entorn i de la persona. No es tracta de control, sinó de prevenció:

• Evitar que la persona surti corrents, pugi escales o manipuli objectes perillosos.
• Assegurar que l’entorn estigui lliure de riscos: espelmes enceses, finestres obertes, mobles inestables.
• Mantenir una distància respectuosa i no tocar sense consentiment, excepte en cas d’emergència.

El principi és simple: no interferir més del necessari, però intervenir quan la seguretat està en joc.

Fases d’intervenció pràctica en un viatge intens

L’intervenció de suport ha de seguir una seqüència lògica que prioritzi la seguretat, la calma i la validació, avançant del físic al psicològic. Per això hem creat una guia pràctica per acompanyar amb criteri i serenitat, a través de 4 fases: Comprovació, contenció, retorn i derivació.

1. Inici de contacte i seguretat de l’entorn

Abans d’interactuar, la prioritat és assegurar l’entorn i establir un contacte segur. Fes una comprovació de l’espai i de l’estat de la persona.

• Avaluar si la persona està conscient i pot comunicar-se.
• Establir una distància de confort. Evitar el contacte físic tret que sigui necessari per seguretat.
• Retirar objectes punxants, fonts de calor, vidres o qualsevol element perillós.
• Assegurar una il·luminació suau, temperatura còmoda i espai lliure de distraccions.
• Parlar amb veu suau i pausada, sense sobresalts.

2. Escolta activa i empàtica

L’escolta és el nucli de l’acompanyament. L’empatia és l’eina principal; no intentis racionalitzar el que sent la persona.

• Permetre l’expressió: Deixa que la persona parli, cridi o plori sense interrompre. No intentis racionalitzar el que diu.
• Mostrar comprensió: Usa la parafrasi breu per reflectir els seus sentiments: "Entenc que sents que el temps s’ha aturat, això pot ser confús."
• L’objectiu no és guiar la interpretació, sinó sostenir el mirall tranquil on la persona es reconegui sense judici.

3. Normalització i arrelament

Un cop continguda l’emoció, l’objectiu és connectar la persona amb el present i la realitat física, recordant-li la temporalitat del seu estat.

Recordar amb suavitat que el que passa és temporal:

• "Ets sota l’efecte d’una substància. Això passarà."

Després, facilitar el retorn als sentits (grounding sensorial):

• Tocar una manta o textura familiar.
• Beure una mica d’aigua a temperatura ambient.
• Concentrar-se en l’olor d’un oli essencial suau o en la respiració.

En moments de sobrecàrrega, oferir només eleccions simples:

• "Vols seure o estirar-te?"
• "Prefereixes que canviem la música o la traiem?"

Evitar converses complexes. El silenci és una eina poderosa; sovint, la presència tranquil·la val més que qualsevol paraula.

4. Avaluació de risc i derivació

El sitter ha de conèixer els límits de la seva intervenció. Hi ha situacions que requereixen ajuda mèdica urgent:

• Pèrdua prolongada de consciència o convulsions.
• Dificultat per respirar o dolor toràcic (problemes cardiovasculars).
• Conducta agressiva o risc d’autolesió incontrolable.

En aquests casos, trucar a emergències és la resposta correcta i immediata. No es tracta de “trair” la confiança, sinó de protegir la vida.

Manual de frases: Què dir i què evitar

✅ Frases que ajuden (validació i calma)

• "Estàs a ratlla, jo sóc aquí amb tu."
• "Tot el que sents és normal, estàs vivint un viatge intens."
• "Això passarà. Només permet-te sentir-ho."
• "Concentra’t en la respiració, inspira i expira lentament."

Aquestes frases validen i normalitzen l’experiència, ajudant a reduir l’ansietat sense imposar interpretacions.

❌ Frases que empitjoren la situació (judici i interferència)

• "Calma’t" o "Tranquil·litza’t."
• "Hauries d’haver sabut/no hauries d’haver pres tant."
• "Ja gairebé se’t passa/Aguanta."
• "L’univers t’està ensenyant alguna cosa."

Aquestes expressions jutgen, minimitzen o introdueixen expectatives falses, augmentant la confusió. El sitter no dóna lliçons ni missatges místics: només acompanya.

🚨 Recursos d’emergència i suport professional

Abans de qualsevol experiència, és imprescindible investigar i registrar les dades següents per al teu context local. Prepara i anota aquesta informació al teu Set & Setting:

• Número d’emergències sanitàries i policials del teu país o ciutat actual.
• Centres de toxicologia o atenció a intoxicacions, que puguin oferir suport telefònic especialitzat.
• Línies d’ajuda en salut mental o reducció de danys reconegudes a la teva regió.

🆘 Protocol de derivació: Saber quan trucar

El rol del sitter acaba on comença la necessitat d’atenció professional. La intervenció ha de ser breu i centrada en la seguretat. Si la persona entra en una crisi que persisteix després de la fase aguda o presenta símptomes físics d’alt risc, és imperatiu cercar ajuda externa.

L’acció immediata és trucar a emergències mèdiques o traslladar-la a un centre de salut, informant el personal mèdic (si és possible i segur) de la substància consumida, en cas de:

• Perill físic agut: Convulsions, inconsciència prolongada, problemes respiratoris/cardíacs, febre alta o lesions greus.
• Persistència de la crisi psicològica greu: Comportament psicòtic, risc d’autolesió o agressió.

La decisió de buscar ajuda mèdica o psicològica externa és un acte responsable de cura. La vida sempre té prioritat sobre el secret o la confidencialitat del consum.

La responsabilitat de tenir cura

Els primers auxilis psicodèlics no són un manual d’il·luminació, sinó una pràctica de cura responsable i reducció de danys. Impliquen empatia, calma i respecte pels límits. Aprendre a acompanyar sense envair, sense diagnosticar i sense imposar sentit és una habilitat vital en la cultura psicodèlica moderna.

El compromís amb el harm reduction no es limita a la prevenció: també es demostra en la manera com tenim cura els uns dels altres durant el viatge. La bellesa de la vulnerabilitat rau en la capacitat de ser sostinguts en ella.

Comparteix aquest recurs. Difondre coneixement sobre primers auxilis psicodèlics és una manera directa i pràctica de protegir vides i promoure una cultura d’ús més conscient, compassiva i segura.

Abans de qualsevol experiència, la preparació és essencial. Completa el teu coneixement:

• Consulta la nostra guia completa de Set & Setting.
• Aprèn com evitar i gestionar els Bad Trips.

⚠️ Descàrrec de Responsabilitat i ÈTICA DE REDUCCIÓ DE DANYS

Aquest article ha estat creat amb un enfocament exclusiu en la reducció de danys (Harm Reduction). La informació aquí presentada no té la intenció de promoure, fomentar o encoratjar el consum de substàncies psicoactives il·legals o controlades. El nostre objectiu ètic és proporcionar guies de seguretat i cura per a aquelles persones que, de manera autònoma, decideixin consumir, prioritzant sempre la protecció de la vida, la salut mental i la seguretat física.