Extractivisme i les dones invisibles de la psicodèlia

Article basat en la reflexió central de la ponència "De-colonitzar la Ciència Psicodèlica", impartida per la Dra. Pierangela Contini a les Jornades Microdosi & Transformació 2025.

La meitat del 'trip' que falta

Cada viatge té dues meitats: la visible i la que sosté el misteri. La història de la psicodèlia no és diferent.

En les últimes dècades, l'anomenat renaixement psicodèlic ha tornat a la conversa pública temes abans prohibits: teràpies amb psilocibina, microdosis, assajos clínics, startups que prometen "curar la ment". Però mentre els titulars celebren els avenços científics, moltes de les veus que els van fer possibles segueixen en silenci.

Les dones han exercit rols crucials, sovint invisibilitzats, en la cura, l'acompanyament, la traducció i la preservació dels sabers psicodèlics. La seva contribució ha estat freqüentment omesa en els registres dels "descobriments", un patró que s'alinea amb una forma d'extractivisme que transforma l'experiència viva en dades, els rituals en protocols i les plantes ancestrals en molècules patentables.

Anomenar-les no és només una qüestió de justícia històrica. És un pas necessari per descolonitzar la consciència i reconèixer que el coneixement, també, pot ser una forma de poder.

Què és l'extractivisme epistemològic?

És una forma de domini subtil on un sistema de coneixement (generalment l'occidental/científic) s'apropia, tradueix i descontextualitza sabers, pràctiques i experiències generades per altres cultures (p. ex., pobles indígenes, dones, comunitats marginals). El coneixement és extret, reinterpretat, validat només a través de la lent occidental, i sovint, mercantilitzat, sense oferir reciprocitat ni reconeixement a les seves fonts originals.

El cànon masculí i l'esborrament d'allò femení

La narrativa històrica sobre la ciència psicodèlica ha estat dominada, gairebé des dels seus inicis, per veus masculines. Albert Hofmann, Gordon Wasson, Terence McKenna, Aldous Huxley, Timothy Leary, Alexander Shulgin… tots homes, tots celebrats com a pioners d'una revolució mental que, tanmateix, va heretar els biaixos del colonialisme i del patriarcat.

Durant segles, els sabers associats al femení —com les pràctiques de remeieres, guaridores i sanadores— han estat perseguits. Aquest esborrament té un precedent històric documentat en la brutal persecució de la "caça de bruixes" a l'Europa moderna primerenca, que no només va ser un acte de fanatisme, sinó la destrucció sistemàtica del cànon femení de coneixement sobre plantes i medicina. Aquest control sobre els cossos i les substàncies remet al concepte de colonialitat, el qual imposa una única visió del món com a universal i determina quins coneixements són legítims i quins queden exclosos.

Aquesta perspectiva ens convida a reconèixer que la colonialitat no és només una cosa que es va imposar a altres continents, sinó un procés que també va ocórrer dins de les pròpies fronteres d'Occident. Abans de colonitzar Amèrica, el sistema hegemònic va colonitzar el seu propi passat: la persecució de les "bruixes" va ser l'acte fundacional que va desposseir també les dones del Nord Global dels seus sabers ancestrals, tallant el nostre propi vincle espiritual amb la terra i convertint la medicina en un terreny exclusiu del poder masculí.

Les dones psicodèliques encarnen aquesta resistència: el cos com a arxiu, la paraula com a medicina i la cura com a forma de coneixement.

Pioneres del coneixement psicodèlic

El cànon masculí va imposar una única lent, però les dones psicodèliques van conservar la profunditat invisible: van ser memòria viva d'una saviesa que la història va voler callar. Les pioneres que anomenem a continuació no són només noms oblidats, sinó l'encarnació d'aquesta ètica que va sostenir una història honesta i complexa on ciència, cos i esperit poden dialogar en igualtat.

María Sabina: la sàvia mazateca

El 1955, María Sabina, guaridora mazateca de Huautla de Jiménez, va oferir una vetllada amb els "nens sants" als visitants Valentina i Gordon Wasson. Aquella nit va marcar l'inici de la trobada entre dos mons: el coneixement indígena i la curiositat occidental. Per a Occident, va ser el "descobriment" de la psilocibina. Per a la seva comunitat, el començament d'una ferida.

Després de la visita dels Wasson, el coneixement de María Sabina va ser extret, comercialitzat i reinterpretat, sovint sense el context ritual. Per a la seva comunitat, aquest acte va suposar l'inici d'una violència colonial i el trencament del seu teixit social. La difusió de la seva història va resultar en una invasió del seu territori per turistes i curiosos, i ella va acabar sent ostracitzada per la seva pròpia gent per "revelar el secret sagrat". El seu llegat és un poderós testimoniatge de la necessitat de reciprocitat i reparació epistèmica, i una denúncia frontal de les conseqüències devastadores de l'extractivisme cultural i l'apropiació de sabers ancestrals sense el degut reconeixement.

Valentina Pavlovna Wasson: la mare oblidada de la micologia psicodèlica

Pediatra russa i apassionada de la micologia, Valentina Wasson va ser la veritable impulsora de la recerca dels bolets sagrats. Va ser ella —i no el seu marit— qui va prendre la iniciativa d'escriure als missioners a Mèxic per localitzar-los. Lluny de ser una mera acompanyant, va documentar la seva pròpia vivència a l'article "I Ate the Sacred Mushroom", publicat en paral·lel a la famosa crònica del seu marit.

La seva intuïció la va portar a encunyar els conceptes de "micofília" i "micofòbia", suggerint que la por occidental als bolets reflectia en realitat una por a l'irracional, al femení i al misteri de la natura. Encara que va ser la ploma principal del llibre seminal Mushrooms, Russia, and History, després de la seva defunció la seva contribució va quedar eclipsada per la figura de Gordon Wasson. Gràcies a l'esforç d'investigadores actuals, avui es recupera el seu lloc com la mare fundadora de la micologia psicodèlica occidental.

Ann Shulgin: la terapeuta de l'ànima

Ann Shulgin (1931–2022) va viure al cor de l'alquímia psicodèlica. Al costat del seu marit, Alexander "Sasha" Shulgin, va explorar les possibilitats terapèutiques de l'MDMA i d'altres fenetilamines, en una època en què el prohibicionisme empenyia aquestes pràctiques a la clandestinitat.

Però la seva aportació no va ser química, sinó simbòlica: l'Ann va crear un llenguatge profundament femení per descriure els viatges interiors. Parlava de part, d'ombra, d'entrega. Per a ella, el 'trip' era un procés de transformació, afirmant que "cada viatge és un part" i que la sanació real prové de "la trobada amb l'Ombra". La seva obra (especialment PiHKAL, escrit amb en Sasha) va aportar un llenguatge simbòlic centrat en el cos i la transformació, i va ser fonamental per introduir la conversa sobre la integració del procés psicodèlic, transcendint la mera substància.

Laura Archera Huxley: la psicodèlia relacional

Violinista, psicòloga i escriptora, Laura Archera Huxley va desafiar el destí de ser “l'esposa de”. Després de casar-se amb Aldous Huxley, es va convertir en la seva companya d'experimentació i, en un gest d'amor i consciència, li va administrar LSD el 1963 per acompanyar-lo "dolçament en la mort".

La Laura defensava una psicodèlia ètica i humanista, orientada al creixement interior i la responsabilitat emocional. Al seu llibre You Are Not the Target va proposar un model d'autoteràpia que combinava ciència i espiritualitat, cos i ment. La seva figura és clau per haver proposat un enfocament psicològic i relacional en la reflexió psicodèlica occidental, sent una de les primeres veus femenines a fer-ho.

Marlene Dobkin de Ríos: l'antropòloga de l'ayahuasca

Nascuda al Bronx, Marlene Dobkin de Ríos va ser una de les primeres antropòlogues a estudiar sistemàticament l'ús tradicional de l'ayahuasca entre els Shipibo i mestissos del Perú. A la seva obra pionera Visionary Vine (1972), va analitzar l'ayahuasca no com una "droga," sinó com un instrument social, terapèutic i de coneixement, inseparable del seu context cultural.

Més tard, va analitzar l'ús de substàncies als barris pobres dels Estats Units. Va aplicar la seva anàlisi de l'Amazones a Occident, entenent que l'ús disfuncional de substàncies en contextos de pobresa era una resposta a la "desigualtat estructural" i no una patologia individual. La seva postura era que la substància no era el problema, sinó el context social que generava aquest comportament. El seu treball va traslladar el focus del ritual a l'anàlisi de la injustícia social.

Mila Jansen: la Hash Queen

Artista, viatgera i inventora, Mila Jansen (1944) va canviar per sempre la cultura del cànnabis. Després de viure a l'Índia aprenent a elaborar xares de forma artesanal, va tornar a Amsterdam. Va fundar Pollinator Company i va inventar el Pollinator, una màquina revolucionària que permetia separar els tricomes de la planta de cànnabis mitjançant un mètode mecànic en sec.

En democratitzar l'accés a l'haixix artesanal, es va convertir en una activista i pionera feminista que va defensar l'ús del cànnabis com una eina de llibertat i creativitat. En un món dominat per homes, la Mila va introduir humor, intuïció i ofici. La seva vida és també un manifest sobre el dret a explorar sense demanar permís.

Mary Barnard: la teobotànica i la poesia

Poetessa i experta en mitologia, Mary Barnard (1909–2001) va encunyar el terme "teobotànica" als anys 60, definint-lo com l'estudi de les plantes sagrades com a vehicles per a una experiència espiritual.

Al seu assaig The God in the Flowerpot, va connectar mitologia, art i neuroquímica molt abans que la ciència psicodèlica renasqués. La seva visió proposava una forma de coneixement poètic: la paraula com a pont entre el visible i l'invisible. La seva profecia de 1963 sobre com els "teobotànics" transformarien les teories sobre els orígens de la mitologia no ha estat desmentida.

El poder del llenguatge: Psicodèlic o Enteogen?

El llenguatge és una frontera, però també pot ser un portal. Durant segles, ha servit per jerarquitzar el coneixement: el racional sobre l'intuïtiu, el científic sobre l'espiritual, el masculí sobre el femení.

En l'àmbit psicodèlic, les paraules que usem no són neutres. La paraula "psicodèlic", encunyada per Humphry Osmond el 1956, deriva del grec psykhé i dêlos per significar "el que manifesta la ment". Aquest terme, nascut al món anglosaxó, ja reflecteix una perspectiva individual i psíquica de l'experiència.

Com a reacció a aquesta visió, el 1979, estudiosos com Gordon Wasson i Jonathan Ott van encunyar el terme "enteogen", que significa "el que genera el diví a dins" i va ser concebut per recuperar la dimensió sagrada, cerimonial i comunitària que Occident havia ignorat. Escollir entre un i l'altre és un acte polític.

Per això, les noves veus —moltes d'elles femenines i decolonials— estan reinventant el llenguatge per recuperar el cos, la cura i el sentit de comunitat. Adoptar un vocabulari més conscient —com parlar d'"aprenentatge" en lloc de "mal viatge," o qüestionar termes com "salut", "cura o psicosi"— és un acte d'interrogar les paraules per usar-les com a eines d'alliberament.

Un exemple paradigmàtic d'aquesta tensió és el concepte de "mal viatge" (bad trip). Mentre la medicina clínica ho classifica com un "efecte advers" o una fallada del tractament que ha de ser evitat o suprimit, en els contextos rituals i tradicionals aquesta experiència difícil sol entendre's com una purga, una confrontació amb l'ombra o un ensenyament necessari. El que la ciència patologitza com un error a controlar, les savieses ancestrals ho integren com una part vital del procés: el dolor no és sempre un símptoma a eliminar, sinó a vegades una porta que cal travessar.

"Anomenar és retornar sentit; cuidar, descolonitzar el saber."

L'ètica de la cura com a marc antiextractivista

Davant d'aquesta lògica extractiva —que pren, classifica i s'apropia sense retornar res— les feministes Carol Gilligan i Joan Tronto van proposar un altre marc: l'ètica de la cura.

Aquest enfocament sosté que la moral no es basa únicament en l'autonomia individual o en regles universals, sinó en la interdependència, l'empatia i la responsabilitat vers les necessitats dels altres.

En l'àmbit psicodèlic, pensar des de l'ètica de la cura implica desplaçar la mirada de l'experiment cap a la relació; de la dada aïllada, cap al cos i la comunitat; de l'extracció, cap a la reciprocitat.

A tall de contrast, aquests principis il·lustren aquest canvi de paradigma:

Responsabilitat relacional
Comprendre la sanació com un procés vincular —amb una mateixa, amb la comunitat, amb la Terra— i no només com un fenomen neuroquímic.
Contrast: trenca amb la visió reduccionista del "trip" com a dada o molècula.

Atenció i reciprocitat
Escoltar les veus marginades, reconèixer els sabers indígenes i garantir que els beneficis retornin a les seves comunitats.
Contrast: denuncia l'apropiació cultural de figures com María Sabina o de tradicions amazòniques.

Competència cuidadora
Atendre el set, el setting i la integració emocional, tal com defensava l'Ann Shulgin.
Contrast: s'oposa a la lògica d'"administrar substància = curació".

Salut com a vincle, no com a rendiment
Desafiar la visió de la salut mental entesa com a mera funcionalitat productiva per abraçar el benestar com la capacitat de "respirar diferent", d'estar present i de sostenir els afectes.
Contrast: qüestiona el model capitalista que valora la curació només si permet tornar a la feina, ignorant la dimensió existencial.

Això no és una abstracció teòrica, sinó una urgència pràctica: es tradueix en com es dissenyen avui els assajos clínics, en qui decideix els protocols d'integració i en la creació d'espais clínics menys jeràrquics.

Com assenyala Tronto, "cuidar és atendre la vida en totes les seves dimensions".

L'ètica de la cura ofereix, així, un marc per passar de la medicina com a domini sobre el símptoma a la medicina com a art de sostenir el vincle.

Cap a una psicodèlia ètica i inclusiva

Recuperar aquestes veus no només corregeix una omissió històrica; redefineix el que entenem per coneixement. En el viatge psicodèlic, l'ètica de la cura no és la riba del mètode, sinó la seva veritable arrel. Les dones que van sostenir la psicodèlia van ampliar el possible i ens van recordar que el coneixement no es mesura només en resultats, sinó en relacions: amb el cos, amb la terra, amb els altres.

Avui, col·lectius com Chacruna Institute, ICEERS o Women on Psychedelics continuen aquest llegat, reclamant reciprocitat, diversitat i justícia en la recerca psicodèlica. La nova ciència psicodèlica serà veritablement revolucionària quan deixi de mirar des de dalt i comenci a escoltar des de dins. Quan entengui que sanar no és dominar, sinó vincular.

Per fer que aquesta revolució sigui justa, és necessari que la pràctica diària es basi en la decolonialitat i l'ètica de la cura. Això exigeix:

• Revisar el llenguatge: Anomenar és crear. Adoptar vocabularis que reconeguin la diversitat de sabers (enteogen, cerimònia).
• Practicar la humilitat cultural: Reconèixer que la veritat no és monolítica i que cada experiència està situada.
• Cuidar l'accés ètic: Garantir que els beneficis enforteixin les comunitats d'origen, no només les elits i les empreses emergents del sector psicodèlic.

En aquest sentit, Contini retoma les paraules d'Ann Shulgin: "Cada viatge és un part". Aquesta metàfora ens recorda que la nova ciència psicodèlica no pot ser només un avenç tècnic, sinó un part col·lectiu: un procés lent, fràgil i profund que busca un coneixement més just.

Perquè la veritable revolució no està en la molècula, sinó en el vincle. Es tracta de tornar al cos, a la comunitat i a la cura perquè la història estigui completa. L'altra meitat del 'trip' ja no és invisible; només estava esperant que aprenguéssim a escoltar-la.

Crèdits i procedència

Aquest article és una elaboració editorial i una anàlisi crítica basada en les idees força presentades per la Dra. Pierangela Contini a la seva ponència "De-colonizar la Ciencia Psicodélica: Reflexiones desde el Norte Global", durant les Jornades Microdosi & Transformació 2025.

En la seva intervenció, Contini va abordar com la història de la psicodèlia reprodueix formes d'extractivisme epistemològic: l'apropiació de sabers i experiències sense reconèixer el seu origen. Des de la seva mirada antropològica, l'autora convida a revisar qui ha tingut veu en aquest camp i qui ha estat silenciat. El contingut d'aquest article aprofundeix en aquestes reflexions, fruit de la seva recerca i activisme al voltant de la justícia cognitiva.

Mushverse agraeix sincerament la seva valuosa col·laboració i la profunditat de les reflexions compartides en la seva xerrada.