L'enigma evolutiu de la psilocibina

Durant dècades, la taxonomia clàssica va reforçar una història simple: la psilocibina era propietat exclusiva del gènere Psilocybe. Els coneguts com a bolets màgics semblaven els únics dipositaris d'aquesta molècula. No obstant això, aquesta visió basada en l'aparença es va ensorrar a principis del segle XXI: l'arribada de la genòmica comparada va revelar que aquesta exclusivitat era, en realitat, una il·lusió.

Avui sabem que la psilocibina apareix en més de dues-centes espècies repartides en gèneres que, filogenèticament, són distants: Panaeolus, Gymnopilus, Pluteus, Inocybe. Alguns d'aquests llinatges van divergir fa tant de temps que estan tan allunyats a l'arbre de la vida com un humà d'un lèmur. Imagina trobar exactament la mateixa eina complexa, fabricada amb la mateixa tècnica, en dues civilitzacions que mai van tenir contacte. En biologia, això no hauria de succeir sense un mecanisme excepcional al darrere.

Això deixa de ser una curiositat per convertir-se en una anomalia evolutiva. Una pista que la psilocibina no és un accident biològic, sinó una solució tan eficaç que la natura l'ha distribuït (o reinventat) de forma recurrent a través del temps.

El misteri filogenètic: la paradoxa del temps

Per entendre la dimensió del conflicte biològic, cal mirar el rellotge geològic. Investigacions recents de la Universitat de Utah (2024) situen l'origen de la psilocibina en el gènere Psilocybe fa uns 67 milions d'anys. La data no és casualitat: coincideix gairebé exactament amb l'esdeveniment d'extinció K-Pg que va acabar amb els dinosaures. En un món enfosquit i ple de vegetació morta, aquests fongs (originalment menjadors de fusta) van trobar la seva oportunitat d'or per diversificar-se, abans que alguns llinatges fessin el salt evolutiu cap als fems.

Si la capacitat de produir psilocibina provingués d'un ancestre comú llunyà (herència vertical), esperaríem veure dues coses: una distribució molt més àmplia del tret entre els milers d'espècies descendents, o almenys, rastres de gens degradats en aquells que van perdre la capacitat. És el que es coneix com a pseudogens o "fòssils genètics". És a dir, si l'àvia va deixar una recepta de cuina a tota la família, esperaríem trobar la recepta intacta en alguns nets, i versions trencades, incompletes o tatxades en altres.

Però no hi són. La capacitat de síntesi apareix de forma discontínua, en illes genètiques aïllades, mentre que la immensa majoria dels parents intermedis no tenen per complet aquesta maquinària molecular. Les matemàtiques de l'herència vertical no quadren: és estadísticament improbable mantenir un tret complex en silenci durant eres geològiques perquè reaparegui intacte només en uns pocs elegits.

L'intercanvi genètic entre espècies

Aquí és on la biologia molecular introdueix la hipòtesi de la Transferència Horitzontal de Gens (HGT). Aquest mecanisme trenca la regla d'or de l'herència: en lloc de passar gens de pares a fills (com una biblioteca familiar), els organismes intercanvien material genètic entre espècies contemporànies, similar a copiar un fitxer en un pen-drive i instal·lar-lo en un ordinador aliè.

La signatura molecular del "préstec"

Com sabem que això va ocórrer? Per la incongruència topològica, és a dir, quan els arbres genètics no coincideixen. Quan els científics seqüencien els gens responsables de la psilocibina, veuen que la seva "història familiar" no coincideix amb la història de les espècies que els porten.

Una analogia útil: imagina que analitzes l'ADN de dues famílies europees sense parentiu conegut i descobreixes que ambdues porten un gen idèntic típic de poblacions asiàtiques. Aquest gen "no encaixa" en el seu arbre genealògic europeu, la qual cosa suggereix que va arribar per una altra via (potser un avantpassat viatger, una adopció, un esdeveniment històric). En els fongs passa una cosa similar: els gens de la psilocibina semblen parents molt més propers entre ells que els propis fongs que els allotgen, una signatura inconfusible que han saltat recentment entre llinatges.

El context ecològic de l'intercanvi

Aquest fenomen no és màgic, és ecològic. Ocorre en nínxols compartits d'alta densitat microbiana, com troncs en descomposició o fems. En aquest "brou" biològic, on les hifes de diferents espècies es toquen i competeixen, l'estrès ambiental pot facilitar l'absorció d'ADN exogen.

A més, els gens de la psilocibina no estan dispersos, sinó organitzats en un clúster biosintètic compacte. En estar empaquetats junts, és possible transferir la "recepta completa" en un sol esdeveniment de recombinació, estalviant al receptor milions d'anys d'evolució gradual.

Múltiples camins cap a la mateixa molècula

A nivell bioquímic, l'eficiència del sistema és notable. La natura utilitza una línia de muntatge estandarditzada: quatre enzims clau (codificats pels gens PsiD, PsiK, PsiM i PsiH) transformen l'aminoàcid triptòfan en psilocibina. És un procés industrial biològic.

No obstant això, aquesta línia de muntatge no és tan rígida com crèiem. Anàlisis genòmiques recents (2025) han descobert que, fins i tot dins del gènere Psilocybe, existeixen dues ordenacions diferents per a aquest clúster de gens. Això suggereix que la natura no es va limitar a copiar i enganxar la recepta una sola vegada, sinó que la maquinària genètica ha estat reorganitzada o readquirida en múltiples ocasions al llarg de la història del gènere.

El debat científic actual

Paral·lelament, la ciència actual debat matisos fascinants. Mentre que en gèneres com Panaeolus l'evidència apunta clarament a la HGT (còpia directa), en altres llinatges com Inocybe apareixen variacions en els enzims o en l'ordre de síntesi. Això suggereix un escenari mixt i més complex: una combinació d'intercanvi genètic directe en alguns casos i d'evolució convergent pura en d'altres.

És a dir, diferents fongs, sotmesos a pressions similars, no només s'han passat l'eina, sinó que en ocasions han arribat a dissenyar eines anàlogues per camins diferents. El destí molecular és el mateix, però la ruta evolutiva varia.

La psilocibina com a defensa química

Hi ha una temptació antropocèntrica difícil d'evitar: pensar que la psilocibina existeix per interactuar amb la ment humana. Però evolutivament, vam arribar massa tard. Fabricar una molècula secundària tan complexa implica un alt cost metabòlic; la selecció natural penalitzaria aquesta despesa si no oferís un avantatge vital immediat.

La hipòtesi ecològica

La hipòtesi més sòlida és ecològica: la psilocibina actua com un mecanisme de defensa químic, dissenyat per alterar a qui intenti menjar-se el fong. Els objectius principals no som nosaltres, sinó insectes micòfags, tèrmits competidors i gasteròpodes (llimacs i cargols). De fet, es teoritza que la ràpida oxidació de la psilocina (el famós color blau al tacte) podria actuar com un senyal d'advertiment o sabor desagradable específic per a aquests depredadors.

Estudis experimentals recents han demostrat que la psilocibina altera la senyalització neuronal en invertebrats, suprimint la gana. A diferència dels humans, que experimenten efectes perceptuals per la interacció amb els receptors 5-HT2A, en els insectes l'efecte és una anorèxia induïda o una descoordinació motora. Un insecte que perd l'interès per menjar és un insecte que no destrueix el cos fructífer abans que aquest dispersi les seves espores.

Des de la perspectiva del fong, la psilocibina és una neurotoxina selectiva dissenyada per assegurar la reproducció. Que els humans experimentem efectes tan diferents —i tan significatius subjectivament— és un efecte col·lateral de compartir receptors serotoninèrgics amb altres animals, no el propòsit original de la molècula.

Psilocibina: què és, com actua i quins efectes provoca

Explora què és la psilocibina, com es transforma en psilocina i quines experiències pot provocar a la ment, al cos i la percepció segons la neurociència actual.

Llegir més

La psilocibina, una molècula entre l'ecologia i la medicina

Sota aquesta perspectiva, la psilocibina deixa de ser un misteri cultural per convertir-se en un cas d'estudi sobre eficiència biològica. És una eina de supervivència que va demostrar ser tan valuosa que la natura va desenvolupar múltiples vies —des de l'intercanvi de gens fins a la convergència evolutiva— per assegurar la seva presència.

Del "perquè" evolutiu al "per a què" mèdic

Comprendre que aquesta molècula va ser dissenyada per l'evolució per manipular sistemes nerviosos bàsics ens ofereix una base racional per entendre la seva potència en el cervell humà. La psilocibina no és una substància "màgica" en el sentit esotèric, però sí que ho és en el biològic: representa una d'aquestes solucions moleculars tan eficaces que l'evolució l'ha reinventat múltiples vegades de forma independent.

Aquest coneixement no és només trívia biològica; té implicacions mèdiques directes. L'evolució va dissenyar una "clau mestra" per a un tipus de pany molt antic: els receptors serotoninèrgics. Resulta que els insectes i els humans compartim versions d'aquest mateix pany en els nostres sistemes nerviosos. Això ajuda a explicar per què els assaigs clínics mostren resultats prometedors en el tractament de la depressió resistent, el trastorn d'estrès posttraumàtic i l'ansietat associada a malalties terminals. No és coincidència: és química evolutiva aplicada.

Lluny de tancar el debat, desxifrar el perquè evolutiu de la psilocibina és el primer pas necessari per investigar amb rigor el per a què podem utilitzar-la en la ciència mèdica del futur. La molècula que un fong va desenvolupar per dissuadir insectes podria acabar sent una de les eines més valuoses de la psiquiatria del segle XXI.

Fonts i referències

• Reynolds, H. T., et al. (2018). "Horizontal gene cluster transfer increased hallucinogenic mushroom diversity". Evolution Letters. (Evidència genètica de la HGT).
• Awan, A. R., et al. (2018). "Convergent evolution of psilocybin biosynthesis in fungi". BioRxiv / Fungal Genetics and Biology.
• Bradshaw, A. J., et al. (2024/2025). "Phylogenomics of the psychoactive mushroom genus Psilocybe". Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).
• Malerba, S., & White, K. (2023). Estudis sobre la interacció ecològica entre psilocibina i insectes micòfags i la hipòtesi de defensa química.