Aplicacions terapèutiques de la psilocibina

Durant dècades, la investigació amb psicodèlics com la psilocibina va quedar relegada a un segon pla i es va veure frenada per polítiques prohibicionistes que ignoraven el seu potencial terapèutic. No obstant això, aquest paradigma ha canviat, i en els últims anys hem assistit a un renaixement científic sense precedents, en què aquest compost natural (present en certes espècies de fongs del gènere Psilocybe) ha tornat al focus de la investigació biomèdica.

A diferència de l'entusiasme especulatiu dels anys 60, l'interès actual per la psilocibina es recolza en assajos clínics rigorosos*, aprovats per comitès ètics i realitzats per centres acadèmics de primer nivell. Institucions com la Universitat Johns Hopkins, l'Imperial College de Londres o la Universitat de Califòrnia a San Francisco estan liderant una nova etapa en la psiquiatria, explorant l'ús de psicodèlics no com a drogues recreatives, sinó com a eines clíniques d'intervenció profunda.

Aquest renovat enfocament no busca substituir els tractaments convencionals, sinó complementar-los en casos on han fracassat: depressió resistent, ansietat existencial, trastorns per ús de substàncies o trauma psicològic sever. En aquest article, explorem les aplicacions terapèutiques més prometedores de la psilocibina, basant-nos exclusivament en evidència científica publicada i revisada.

Com actua la psilocibina al cervell?

La psilocibina és un profàrmac: després de ser ingerida, l'organisme la converteix en la seva forma activa, la psilocina, que és estructuralment similar al neurotransmissor serotonina (5-HT). Aquesta similitud li permet unir-se a diversos receptors serotoninèrgics, encara que la seva principal acció terapèutica sembla estar mediada per l'agonisme parcial del receptor 5-HT2A, especialment en regions corticals.

Un dels efectes més estudiats d'aquesta interacció és l'alteració funcional de la Xarxa Neuronal per Defecte (Default Mode Network, DMN), una xarxa cerebral associada amb l'autoreferència, la ruminació i la narració interna. En persones amb depressió o trastorns obsessius, aquesta xarxa sol estar hiperconnectada o sobreactivada, la qual cosa contribueix a patrons rígids de pensament negatius.

Durant l'experiència psicodèlica, s'ha observat una desintegració temporal d'aquesta xarxa i un augment de la comunicació entre regions cerebrals que normalment no interactuen entre si. Aquest fenomen, descrit com un estat d'hiperconnectivitat transitòria, afavoreix l'aparició de noves perspectives cognitives i emocionals. A nivell terapèutic, això es tradueix en una mena de "reset" neuronal que pot obrir una finestra de plasticitat psicològica, en la qual els pacients estan més receptius a integrar canvis profunds a través de la psicoteràpia.

Aquesta reorganització no només és visible en l'activitat elèctrica i funcional del cervell, sinó també en canvis a llarg termini en la percepció del jo, el significat personal dels records o la capacitat d'experimentar emocions amb major intensitat i flexibilitat.

En resum, el valor terapèutic de la psilocibina no resideix únicament en els seus efectes aguts, sinó en la seva capacitat de dissoldre temporalment patrons mentals arrelats i facilitar una reestructuració emocional duradora, especialment quan s'administra en un entorn clínic i amb acompanyament psicoterapèutic.

Aplicacions clíniques amb major suport

Les investigacions clíniques sobre la psilocibina han avançat amb rapidesa en l'última dècada, centrant la seva atenció en trastorns mentals que afecten milions de persones i que, en molts casos, no responen als tractaments convencionals. A continuació, exposem les tres àrees terapèutiques amb major suport empíric fins avui.

Depressió resistent al tractament (DRT) i trastorn depressiu major (TDM)

La depressió resistent al tractament representa un dels majors reptes en psiquiatria contemporània. S'estima que fins a un terç dels pacients amb depressió no millora significativament amb els antidepressius actuals. En aquest context, la psilocibina ha emergit com una alternativa potencialment transformadora.

Estudis clínics realitzats a la Universitat Johns Hopkins i a l'Imperial College de Londres han demostrat que una o dues sessions de psilocibina, acompanyades de suport terapèutic estructurat, poden induir millores ràpides i sostingudes en els símptomes depressius. Un assaig de 2020 publicat a JAMA Psychiatry [1] va mostrar que els participants amb trastorn depressiu major presentaven millores significatives en el seu estat d'ànim i funcionament emocional tot just una setmana després de l'administració, amb efectes que es mantenien durant almenys quatre setmanes.

A més, un assaig clínic multicèntric de fase 2b liderat per COMPASS Pathways [2] , i publicat al New England Journal of Medicine el 2022, va trobar que una dosi única de 25 mg de psilocibina sintètica va reduir de forma significativa els símptomes de la depressió resistent, amb beneficis que van persistir durant diversos mesos en molts pacients. En alguns criteris secundaris, l'eficàcia de la psilocibina va ser comparable o superior a la dels antidepressius convencionals, sense requerir dosis diàries ni generar dependència.

Aquests resultats suggereixen que la psilocibina podria reconfigurar la forma en què tractem la depressió, no com un procés crònic a controlar indefinidament, sinó com una experiència transformadora facilitada per la neuroplasticitat i l'acompanyament terapèutic.

Ansietat i depressió en pacients amb malalties terminals

Una altra de les aplicacions més consolidades de la psilocibina és el tractament del malestar psicològic en persones amb malalties greus o en situació terminal, com el càncer avançat. En aquests casos, el patiment emocional sol incloure ansietat existencial, por a la mort, desesperança i aïllament, estats que els tractaments farmacològics tradicionals rarament alleugen de forma efectiva.

Estudis clínics desenvolupats per equips d'investigació de la Universitat Johns Hopkins i la Universitat de Nova York [3] van demostrar que una única dosi de psilocibina, administrada en un entorn clínic i amb acompanyament terapèutic, pot reduir de forma ràpida i duradora els símptomes d'ansietat i depressió en pacients amb càncer. En un seguiment a llarg termini, més del 80 % dels participants van reportar millores significatives en el seu benestar emocional, percepció de sentit i acceptació de la pròpia mortalitat.

Aquest efecte no s'explica només per la química cerebral, sinó també per la qualitat profundament significativa de l'experiència psicodèlica, que molts pacients descriuen com una de les més importants de les seves vides. Aquesta dimensió existencial, que transcendeix els símptomes clínics, és un dels aspectes que diferencia la teràpia assistida amb psilocibina dels abordatges convencionals.

Trastorns per ús de substàncies (addiccions)

La psilocibina també està sent estudiada com a eina terapèutica per abordar trastorns per ús de substàncies, entre ells la dependència al tabac, l'alcohol i altres drogues. A diferència dels tractaments tradicionals, que solen centrar-se en la supressió de símptomes o el control de la conducta, l'experiència psicodèlica facilita una revisió profunda dels patrons de pensament, motivació i autopercepció, la qual cosa pot ser especialment útil en processos de deshabituació.

Un estudi pioner de 2014 realitzat per l'equip de la Universitat Johns Hopkins [4] va mostrar que dues o tres sessions de psilocibina combinades amb teràpia cognitiu-conductual van ajudar que el 80 % dels participants deixés de fumar, mantenint-se abstinents durant almenys sis mesos, una taxa molt superior a l'obtinguda amb tractaments estàndard.

Resultats similars s'han observat en el tractament de l'alcoholisme. Un assaig publicat el 2022 a JAMA Psychiatry [5] va revelar que dues dosis de psilocibina, administrades en el marc d'un programa psicoterapèutic, van reduir el consum excessiu d'alcohol en un 83 % durant el seguiment. Els participants també van reportar millores en el control emocional, el sentit de propòsit i la qualitat de vida.

Aquestes troballes suggereixen que la psilocibina no actua només sobre els símptomes de l'addicció, sinó sobre els factors psicològics i existencials que la sostenen, la qual cosa obre noves vies de tractament en una de les àrees més difícils de la salut mental.

Aplicacions emergents en investigació

Més enllà de les seves aplicacions en depressió, ansietat existencial i addiccions, la psilocibina està sent estudiada en altres condicions psiquiàtriques complexes. Encara que els resultats són encara preliminars, diversos assajos en curs estan donant indicis prometedors sobre la seva possible eficàcia en trastorns com el TOC, l'estrès posttraumàtic o certes condicions neurològiques. A continuació es presenten algunes de les línies més rellevants.

Trastorn obsessiu-compulsiu (TOC)

El trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) es caracteritza per pensaments intrusius recurrents i conductes compulsives destinades a reduir l'ansietat. Encara que existeixen tractaments efectius, com els inhibidors de la recaptació de serotonina (ISRS) i la teràpia cognitiu-conductual, una proporció considerable de pacients no respon adequadament.

La psilocibina s'investiga com una possible alternativa per interrompre els cicles obsessiu-compulsius, actuant sobre la hiperactivitat de certes xarxes cerebrals associades a l'autoreferència i el control. En un estudi pilot realitzat per Francisco Moreno i col·laboradors (2006) [6], es va observar una reducció aguda dels símptomes del TOC en pacients que van rebre psilocibina en dosis variables. Encara que la mida mostral va ser petita i el disseny no va ser doble cec, els resultats van obrir una línia d'investigació que continua en expansió.

Actualment s'estan desenvolupant nous assajos clínics més robustos per determinar si aquests efectes poden replicar-se de forma consistent i sostinguda.

Trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT)

El trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT) implica una alteració profunda en la memòria, la regulació emocional i la percepció del món després d'una experiència traumàtica. Encara que l'enfocament més avançat en aquest camp ha estat l'ús d'MDMA assistida per psicoteràpia, la psilocibina està començant a estudiar-se com una eina que podria facilitar la reestructuració de records traumàtics en un entorn clínic segur.

Els estudis en curs exploren la hipòtesi que l'experiència psicodèlica podria permetre al pacient reconnectar amb esdeveniments dolorosos des d'un estat emocional menys reactiu i més integrador, promovent processos de resignificació i alliberament emocional. Encara que els resultats encara no són concloents, es considera una línia prometedora en combinació amb psicoteràpia especialitzada en trauma.

Depressió bipolar

Tradicionalment, els pacients amb trastorn bipolar, especialment tipus I, han estat exclosos dels assajos clínics amb psicodèlics a causa del risc d'induir episodis maníacs o psicòtics. No obstant això, investigacions recents estan començant a explorar acuradament la seguretat i eficàcia de la psilocibina en persones amb trastorn bipolar tipus II, caracteritzat per episodis depressius majors sense mania completa.

Un estudi preliminar i no aleatoritzat, va avaluar la seguretat de la psilocibina en pacients amb bipolar tipus II sota condicions de teràpia psicodèlica controlada [7]. Els resultats, encara que limitats per la petita mida mostral, van suggerir que l'administració supervisada de psilocibina no va desencadenar símptomes maníacs ni psicòtics, i que podria tenir efectes antidepressius sostinguts en alguns casos.

Aquestes troballes apunten que, amb una selecció rigorosa de pacients, absència d'historial de mania, i un acompanyament psicoterapèutic intensiu, la psilocibina podria representar una via terapèutica per a la depressió bipolar resistent al tractament. No obstant això, aquesta línia d'investigació està encara en fase molt primerenca i requereix estudis aleatoritzats, amb majors mostres i seguiment a llarg termini, abans de considerar-se clínicament viable.

Dolor crònic i fibromiàlgia

Una altra àrea d'investigació emergent se centra en el tractament del dolor crònic, especialment en condicions amb fort component psicoemocional, com la fibromiàlgia. A diferència dels analgèsics convencionals, la psilocibina no actua directament sobre els nociceptors, sinó que modula la percepció del dolor a través de canvis en la consciència, l'emocionalitat i la relació del pacient amb el seu patiment. En aquest context, la psilocibina podria reduir el component afectiu del dolor en facilitar estats d'acceptació i recontextualització.

Estudis pilot han mostrat que pacients amb fibromiàlgia van experimentar una major tolerància al dolor, millor funcionalitat i reducció de símptomes depressius després de sessions amb psilocibina. Per exemple, un assaig clínic registrat [8], actualment en curs, explora específicament la seguretat i eficàcia de la psilocibina en pacients amb fibromiàlgia.

Així mateix, la Universitat de Califòrnia a San Francisco (UCSF) està desenvolupant un assaig de fase 1/2 per avaluar l'eficàcia d'aquesta substància en el maneig del dolor lumbar crònic, amb atenció tant a la reducció del dolor com al tractament de símptomes comòrbids com ansietat, desesperança o fatiga. Si bé els resultats inicials són prometedors, és essencial subratllar que la psilocibina no s'ha de considerar un analgèsic, sinó una intervenció psicoterapèutica que aborda el dolor des d'una perspectiva integradora, actuant tant sobre el cos com sobre la ment.

Altres línies d'investigació clínica amb psilocibina

Diverses investigacions estan explorant també l'ús de psilocibina en trastorns d'ansietat social, especialment en persones amb trastorns de l'espectre autista, així com en trastorns alimentaris com l'anorèxia nerviosa, on la rigidesa cognitiva i el control emocional exerceixen un paper clau.

A més, alguns estudis pilot han observat efectes beneficiosos de la psilocibina en migrànies cròniques [9] i cefalees en raïm [10] , possiblement a causa de la seva acció sobre la vasculatura cerebral i la modulació del sistema serotoninèrgic.

Encara que aquestes aplicacions es troben en una fase inicial de desenvolupament, representen un camp fèrtil per a futures investigacions, especialment si els resultats clínics continuen mostrant un perfil favorable de seguretat i eficàcia.

Si bé aquests resultats són esperançadors, l'entusiasme ha de ser temperat per una profunda consideració dels desafiaments ètics, legals i de seguretat que encara envolten la psilocibina.

Consideracions ètiques, legals i clíniques

Malgrat el creixent entusiasme al voltant del potencial terapèutic de la psilocibina, la seva aplicació clínica continua estant envoltada de precaucions fonamentals. Tant investigadors com professionals coincideixen que no es tracta d'una "cura màgica", sinó d'una eina poderosa que només pot desplegar tot el seu valor quan s'administra en condicions estrictament controlades. Ignorar aquest context pot no només reduir la seva eficàcia, sinó posar en risc la salut psicològica del pacient.

Seguretat i contraindicacions

Encara que la psilocibina ha mostrat un perfil de seguretat favorable en estudis clínics, no està exempta de riscos, especialment quan s'utilitza sense l'acompanyament adequat. Entre els efectes secundaris més comuns es troben l'ansietat aguda, la confusió, les nàusees o el malestar emocional durant l'experiència.

En contextos clínics, aquests efectes solen ser transitoris i manejables, però en persones amb vulnerabilitat psiquiàtrica prèvia, com antecedents personals o familiars de psicosi o trastorn bipolar, l'ús de psilocibina pot desencadenar efectes adversos greus.

Per això, l'avaluació mèdica i psicològica prèvia és un requisit imprescindible per a qualsevol protocol terapèutic amb psilocibina. A més, s'exclou el seu ús en menors, embarassades, i en combinació amb certs medicaments, com els inhibidors de la monoaminooxidasa (IMAO) o antipsicòtics.

Estatus legal de la psilocibina i accés actual (Agost 2025)

Malgrat l'auge científic, la psilocibina continua sent una substància controlada en la majoria de països, on està classificada com a droga prohibida sense valor terapèutic reconegut. No obstant això, aquest estatus està començant a canviar gràcies a la pressió de la comunitat científica i mèdica.

• Als Estats Units, l'estat d'Oregon va legalitzar el 2020 l'ús terapèutic de la psilocibina sota supervisió professional, i Colorado va aprovar una mesura similar el 2022.
• A Austràlia, a partir de 2023, els psiquiatres autoritzats poden prescriure psilocibina per a depressió resistent al tractament.
• A Suïssa, certs tractaments amb psilocibina són possibles sota protocols d'ús compassiu i amb autorització específica.
• L'Agència Europea del Medicament (EMA) i altres entitats reguladores ja estan rebent dades d'assajos clínics en curs que podrien conduir a una futura aprovació condicional al continent.

Mentrestant, l'accés legal està limitat a assajos clínics aprovats, programes d'ús compassiu i centres d'investigació acreditats. Qualsevol ús fora d'aquest marc continua sent il·legal en la majoria de jurisdiccions i comporta riscos tant personals com legals.

El renaixement de l'interès per la psilocibina no és una moda ni una nostàlgia dels anys seixanta, sinó el resultat de més de dues dècades d'investigació científica rigorosa. L'acumulació de dades clíniques sobre la seva eficàcia en trastorns com la depressió resistent, l'ansietat existencial o les addiccions planteja una revisió profunda del model biomèdic actual, que sovint ha oferit respostes parcials a problemàtiques d'arrel emocional i existencial.

No obstant això, no convé caure en el triomfalisme. La psilocibina no és una panacea i la seva aplicació terapèutica no pot deslligar-se del context en què s'administra: requereix protocols clínics precisos, acompanyament professional qualificat i un procés d'integració que permeti traduir el viscut en canvis significatius. La seva eficàcia està estretament lligada a factors com la intenció, l'entorn i el vincle terapèutic, que no poden replicar-se fora de l'àmbit clínic.

A mesura que els assajos clínics de fase III es completen i els marcs regulatoris comencen a adaptar-se, ens acostem a una nova etapa: la d'una psiquiatria assistida per psicodèlics, centrada en l'experiència subjectiva, la neuroplasticitat i el potencial de transformació personal. En aquest escenari emergent, la psilocibina no només representa un fàrmac prometedor, sinó també un canvi de paradigma en la nostra forma d'entendre i tractar el patiment psíquic.

El desafiament ara és doble: garantir l'accés ètic i segur a aquestes teràpies per a qui les necessita, i evitar la seva banalització o mercantilització prematura, que podria comprometre dècades d'avenç científic i social. Només a través de la prudència, l'evidència i l'escolta activa podrem integrar aquest coneixement ancestral en la medicina del futur.

Referències

1. Davis, A. K Barrett et al. (2020). Effects of Psilocybin‑Assisted Therapy on Major Depressive Disorder: A Randomized Clinical Trial. JAMA Psychiatry, 78 (5): 481–489. DOI: 10.1001/jamapsychiatry.2020.3285
2. Carhart-Harris RL, et al. (2021). NEJM, 384 (15), 1402-1411. DOI: 10.1056/NEJMoa2032994
3. Griffiths RR, Davis, A. K.; Barrett (2016). J Psychopharmacol, 30 (12), 1181-1197.
   Ross S, et al. (2016). J Psychopharmacol, 30 (12), 1165-1180.
   DOI: 10.1177/0269881116675513
4. Johnson MW, et al. (2014). J Psychopharmacol, 28 (11), 983–992. DOI: 10.1177/0269881114548296
5. Bogenschutz MP, et al. (2022). JAMA Psychiatry, 79 (10), 953–962. DOI: 10.1001/jamapsychiatry.2022.2096
6. Moreno FA, et al. (2006). J Clin Psychiatry, 67 (11), 1735–1740. DOI: 10.4088/JCP.v67n1110
7. Scott T. Aaronson et al. (2024). Single-Dose Synthetic Psiloc